Una experta alerta del perill d’una doble xarxa lingüística a les escoles

“Si nosaltres mateixos ens tanquem en un gueto i renunciem a una part de la població, és el principi del final”. Davant les veus creixents -fins i tot l’Alhora de Jordi Graupera i Clara Ponsatí ho va proposar en el seu programa electoral per al 12-M- que advoquen per implantar una doble línia a l’escola catalana com a mesura que creuen més eficient per preservar la llengua, així de contundent s’hi ha oposat, aquest matí a Prada, Mònica Barrieras, experta del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, en un curs sobre el model lingüístic escolar als Països Catalans en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). “Considero que seria un greu error si decidim que hi ha gent que ja no cal que aprengui el català, no tindríem res a guanyar i sí molt a perdre”, ha etzibat. Barrieras ha recordat que el de doble xarxa és el model que han propugnat PP i Vox en altres territoris, i això equival segons ella a “renunciar a anar a totes en la llengua, al fet que sigui la de tots”. “Un model de línies no soluciona res, només pot fer perdre gent a qui s’ensenya el català”, ha insistit, per concloure: “És millor intentar anar a totes i no sortir-nos-en que tirar la tovallola”.

Per a l’experta, l’alternativa ha de passar per avançar a partir de l’actual model d’immersió lingüística, que veu important per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Això sí, té clar que hi ha camí per millorar. “Cal repensar el model, renovar-lo i fer-lo atractiu”, afirma, a partir de mirar de solucionar les mancances que hi veu actualment, ja que creu que no es pot fer la immersió com es va concebre fa 40 anys. I és que segons ella, avui la situació és molt diferent respecte als anys 80, quan es va implantar la immersió, i en canvi “per inèrcia s’ha continuat fent el mateix, no s’hi ha volgut intervenir”. En aquest sentit, tot i que admet que l’ús social del català està baixant entre els joves, constata que la transmissió lingüística no s’ha trencat, i per tant en números absoluts no ha baixat la xifra de catalanoparlants habituals, però si baixen els percentatges d’ús és perquè ha arribat molta gent de fora que no l’ha adoptat.

Entre les dificultats que veu en el model actual, així, cita molts reptes que venen del mateix sector educatiu, i que creu que no estan ben resolts, començant per l’acollida “constant” que cal fer a la immigració, els mals resultats del PISA, classes que “no es fan realment” en català, professors que van alternant de llengua o un aprenentatge més “horitzontal” entre els alumnes que implica “menys exposició al català”. Igualment, cita la manca de recursos del sistema, i mancances entre els docents. “Als mestres de primària no se’ls explica la immersió en tot el grau, quan són els que l’han d’aplicar”, lamenta, mentre també diu que caldria renovar les metodologies pedagògiques i millorar molt la formació del professorat, ja que ara per exemple tampoc aprèn res de sociolingüística.

Barrieras també ha citat com a entrebanc la nova legislació contrària en territoris com el País Valencià i les Illes. A Catalunya, el maig del 2022 els principals grups parlamentaris van aprovar una nova llei per blindar el català davant les sentències judicials que volien obligar a implantar un 25% de castellà en el sistema. Aquell acord va refermar el català com a llengua vehicular a l’escola però va establir per primer cop el castellà com a llengua curricular i que cal que sigui emprat “en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre”, tenint en compte la “situació sociolingüística” del seu entorn. “En la pràctica no ha tingut cap incidència real”, afirma ara Barrieras, amb contundència. I és que, segons ella, el projecte lingüístic de centre en la pràctica “ningú el mira mai”, i no hi ha hagut canvis enlloc. “Simplement va ser un intent d’establir una lògica diferent en base a l’educació i no a la política”, ha conclòs.