El somni de l'escola catalana

Posats com estem en una cruïlla perillosa, en un moment extremadament delicat –potser de caixa o faixa–, en què alguns veiem fins i tot perillar el que és essencial, o sigui l'esperit compartit de la nostra condició catalana, no ens toca altre remei que dir en veu alta el nostre plany, el plany dels nostres terrors de cara al futur intricat. Mentrestant, preguntem, ens escolten, ens interpreten els presumptes representants que vam elegir? Intenten ells fer-se una idea clara del que és, en realitat, el país que administraran, que conduiran com si en fossin els amos? Saben, de debò, quines són les coses que preocupen majorment als catalans més o menys o gens conscients del caràcter de la seva ciutadania però amb tots els drets que la llei humana els concedeix? Em temo que no. Ni ho saben ni es preocupen per saber-ho. D'altra banda, sospito que ni tan sols escolten els gemegosos. Ni els escolten ni els interpreten. Com tanta gent, penso que la gran majoria dels conductors van a la seva; quasi tots van a la seva. A ells els preocupa la seva carrera, el seu futur, la seva recapta. Entre la massa amorfa hi ha persones de bona fe que continuen en la creença que estan emparats per uns sentimentalismes d'aquells que, posats a prova, tindrien una durada ridículament efímera. Però el que espera la gran majoria no gira entorn dels sentiments sinó que té a veure amb la seva supervivència com més digna millor, amb la seguretat i l'estabilitat d'ells i de les famílies, viure sense ensurts ni sorpreses dramàtiques. I els que mantenen encara un franc benestar, desitgen el manteniment d'aquest benestar. I, per tant, ara mateix, aspiren tots plegats a la superació de la crisis: a l'establiment d'una economia que garanteixi llocs de treball per a tothom, llocs de treball resistents i dignes. Els preocupa la salut i la vellesa. Tota la resta és secundària. I de cara als fills, tan capitalment importants, voldrien la millor plataforma, la millor garantia per al seu futur i que circula per la gran base que és, ja ho sabem, l'escola, i ja coneixem quin és, a Europa, el nostre nivell. Tristíssim.

Els catalans més conscients del segle XX van pensar sempre en la gran escola catalana. Aquesta aspiració tan sentida durant els tres primers quarts de segle anterior va tenir la seva expressió més visible en els escassos i tímids assajos autonòmics: la Mancomunitat, que ens durà del 1914 al 1925, i l'Estatut, atorgat el 1932 per la Segona República Espanyola i que només tingué 18 mesos normals de durada, escombrat, de fet, per la guerra. Durant les èpoques dures seguia l'estudi dels pedagogs i la il·lusió continuava viva en la clandestinitat. La Mancomunitat, fent miracles econòmics, proporcionà un bagatge de realitzacions modèliques, ara inconcebibles: impulsà les escoles del Treball, l'Escola d'Agricultura, l'Institut d'Educació General... Durant la República de 1931, sense el traspàs de l'ensenyament, es multiplicaren els esforços dels ajuntaments i el de Barcelona impulsà unes escoles modèliques (aquí caldria llegir Candel). Llavors ens hauríem de preguntar el que hem fet després de recuperar la Generalitat. On han fet cap les nostres ambicions tan enormement primordials? Qui les ha triturades? La Generalitat dels darrers 30 anys s'ha oblidat de l'escola tan intel·ligentment somiada. Anem a començar una altra etapa. Un nou govern de CiU. Podem pensar en l'escola que tant van somiar els catalans del segle XX? Més val que no ens fem il·lusions. Què farà aquesta gent tan tolerant i pròxima a les ordes religioses, competidores comercials, enemigues seculars potencials d'una no existent escola catalana activa, acollidora, formativa, capaç de cohesionar, crítica, laica i, per la seva major dignitat, pública?