Diversitat uniformada

Demà estrenaran escola després d'una trentena d'anys de fer classe en barracons i mòduls prefabricats. I ho faran uniformats: amb faldilla prisada de quadros les nenes i pantalons grisos els nens. Els uns i els altres amb un polo blanc amb el logotip de l'escola Màrius Torres de l'Hospitalet de Llobregat estampat al pit. Uniformats, com els nens i nenes de l'escola religiosa Sant Ramon Nonat que hi ha just al davant.

La implantació de l'uniforme escolar en una escola pública, la primera que l'introdueix a Catalunya, ha despertat una gran atenció mediàtica i expectació en bona part de la comunitat educativa. L'equip directiu de l'escola Màrius Torres, una mica atabalat per l'enrenou mediàtic, mira de treure importància a la qüestió de l'uniforme sense renegar-ne, això sí. Tant el director, Jorge León, com la cap d'estudis, Lídia Digó, insisteixen a remarcar que el més important de tot –encara que no sigui el més cridaner– no és la indumentària que duran els alumnes, sinó el projecte del centre, que inclou una aposta per la lectura (tots els alumnes comencen la jornada escolar amb mitja hora diària de lectura), les matemàtiques, el català i l'anglès (llengua en la qual s'imparteixen parcialment algunes assignatures). “Aquest curs estrenem una escola nova magnífica. És com si tinguéssim la taula parada en condicions i hi faltessin les estovalles que, en aquest cas, serien els uniformes”, explica Digón.

Els mestres estan convençuts que la vestimenta que, des de demà, lluiran els seus alumnes serà un element més de motivació per a ells, un factor que augmentarà “l'autoestima” d'uns estudiants provinents, la gran majoria, de famílies humils immigrades i un recordatori que, a l'escola, s'hi ve a estudiar amb formalitat. De fet, la idea d'implantar l'uniforme ja rondava pel cap del director fa uns tres anys, molt abans que l'ara consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, posés damunt la taula el debat sobre la idoneïtat d'aquest tipus de vestimenta en els centres d'ensenyament.

Esperonat per l'empenta de Rigau, León va plantejar la qüestió al claustre de mestres, que la va adoptar de manera unànime. Els pares –la majoria dels quals provenen de països llatinoamericans on tothom va uniformat– ho van acceptar amb molt de gust: més del 90% va donar el sí a la proposta.

“Al meu país els nens porten uniforme”, explica Rita Romero, equatoriana i vicepresidenta de l'AMPA, mentre va posant faldilles, pantalons i polos en caixes de cartró. “A l'escola s'hi va a treballar, i hi ha nens que sembla que vagin a la discoteca”, lamenta. Romero creu que l'uniforme és, a més, una peça molt pràctica per als pares, que no s'hauran de barallar amb els fills al matí sobre la roba que s'han de posar, encara que s'hagin de gratar una mica la butxaca: uns 90 euros per cap costa el paquet d'uniforme complet, comptant-hi l'equipament esportiu. L'uniforme –argumenta Romero– servirà també perquè no es notin tant les diferències socials entre els alumnes llatinoamericans, indis, xinesos i autòctons, i sobretot amb els nens de l'escola religiosa del costat. “Hi ha algunes mares de l'escola de monges del davant que es miren de dalt a baix els nostres alumnes i això em sap molt greu”, confessa León, que assegura que altres col·legis públics s'estan plantejant fer el mateix pas que ells.

A uns quants carrers de l'escola Màrius Torres, l'escola Pep Ventura –també pública– es mira amb tranquil·litat l'enrenou dels veïns. “No creiem que els pares del nostre centre [amb un alumnat molt semblant] ens pressionin per implantar l'uniforme”, opina Montserrat Sancho, directora del centre. A Sancho no li sembla malament que una escola pública opti per l'uniforme, però ells prefereixen dirigir “les energies cap a una altra banda”.

L'escola Màrius Torres ha destapat la caixa dels trons amb una decisió insòlita. No serà fins a finals d'aquest curs, però, que se sabrà si ha engegat també un efecte dòmino a l'escola pública catalana.