“La manera de fer de Wert és nefasta”

Si ens demanen 50 alumnes d'entrada per grau, és evident que no podem pretendre que amb 7 graus tindrem 50 alumnes d'entrada. Per què? Per una raó purament demogràfica, simplement. La nostra Universitat dóna servei al nostre territori, és la funció que ens ha encomanat la societat. Aleshores el nostre territori són la gent fonamental de les nostres comarques, amb aquest hinterland (àrea d'influència) del Maresme, el Vallès o Osona.

Si ens obliguen a això hauríem de replantejar com ho fem. Històricament, per unes raons que es podrien escatir, els graus més sol·licitats són els graus d'història perquè és una cosa molt versàtil, per exemple, amb una persona que amplia estudis en humanitats, i després les possibilitats són diverses... El grau de comunicació cultural, per exemple, és una cosa moderna i té l'encant de ser una versió com nosaltres considerem que ha de ser, per nosaltres, el periodisme del futur.

Hauríem de buscar estratègies. Un model antic era el de Filosofia i Lletres. Què era? Era una cosa general que, dins les facultats mateixes, l'estudiant triava la filosofia, la geografia o l'art i llavors tria un camí d'especialització. S'ha de tenir en compte que el grau no pot oferir especialització, que s'ofereix a través del màster. Hem de pensar que demana una reflexió de tots els sectors de la facultat, com podem oferir unes entrades de perspectiva àmplia. El que volem i no ens podem permetre és que això sigui un institut ni una continuació de l'institut; la gent que ve aquí i ha de tenir la garantia que els professors li podrem oferir una formació sòlida de diversos àmbits de la cultura, i un inici d'especialització o formació segons els gustos. Això, a la llarga, no sé en quins graus es concretarà.

És un perill, és clar. Si en una classe hi ha 100 alumnes és evident que l'atenció és d'una qualitat notablement inferior a una de 25 alumnes. Hi ha la professionalitat de cadascú, i quan a tothom li encomanen una feina, però és clar, la intenten fer de la millor manera possible. D'altra banda, hi ha un perill que em neguiteja profundament, aquest decret del ministre Wert, en els nous plans d'estudi, obliga els professors a fer una quantitat de classes desmesurada que no pot ser. Aquest senyor ministre ha aconseguit que tota la CRUE [conferència estatal de rectors] se li hagin posat unànimement en contra, cosa que no havia passat mai en democràcia. Que tots els rectors s'enfrontessin a un ministre demostra que la manera de governar és completament nefasta.

Quins han estat els grans periodistes històricament del país? Home! Josep Pla, Gaziel, Eugeni d'Ors, Josep Carner i alhora han estat escriptors. Què van estudiar? Van estudiar el que estudiava la gent del seu temps: Filosofia i Lletres, Dret o jo sé què sé... Eren gent amb molt de talent i Eugeni Xammar, un dels grans periodistes catalans d'àmbit de tot el món, és possible sigui poc conegut... Però Xammar l'any 1933 ja va veure que Hitler era l'au de l'escurçó. Va ser d'una clarividència absoluta. Europa tothom va quedar embadalit per l'ascens del nacional socialisme i Xammar, un periodista català, se'n va adonar que allò era la mort d'Europa, i ell ho va encertar. L'oferta de comunicació cultural és la d'un periodisme enfocat cap a unes perspectives distintes. No estem dient que els col·legues de l'Autònoma no ho fan bé, però es pot fer des d'un altre angle.

Per llei, hi estem obligats. Després de l'extinció, la Universitat encara ha de garantir,a persones que hagin quedat endarrerides, que tindran quatre anys més, ja sigui per treball de tutories o com sigui, i quan s'ha extingit l'estudi, encara que té quatre anys. La llei encara ofereix garanties àmplies i no hi ha cap manera de dubte. Els 7 graus que l'any que ve oferim i s'acabaran sense cap dificultat i restricció.

En el futur, si això que demana el ministre [Wert] esdevé una imposició, llavors les facultats, no només la nostra sinó totes les universitats, hauran de replantejar-se els seus graus i almenys com a oferta d'entrada i fer que l'oferta d'entrada sigui més general, però llavors amb la voluntat que a dins es puguin trobar aquests camins cap a una aproximació més intensa cap a l'estudi que desitja pensant sempre que el màster està previst que doni una informació especialitzada.

A mi em va incomodar molt i fins i tot disgustar, l'opció de l'Estat espanyol fos diferent que a la resta d'Europa. Pensa que a França una persona que acaba el batxillerat va a estudiar un grau i, en tres anys, obté el títol de grau. I després pot fer el màster, que són de dos anys. I aquí a Espanya van optar per fer el grau de quatre anys i el màster, d'un any més. El model, el trobo inadequat, perquè es contradiu amb la manera de fer de tot Europa. El grau ofereix una aproximació a un àmbit del saber, que estableix uns fonaments sobre el saber i, després el màster ofereix l'especialització, a aprendre en profunditat. El model 4+1 queda coix i seria partidari de l'homologació dels estudis que s'ofereix majoritàriament a Europa que és de 3+2 i no 4+1.

No ho sabem. S'ha plantejat una incertesa que fos així. Els graus estan plantejats a quatre i els màsters, a un. Si realment s'optés per una homologació... La història diu que Espanya sempre és diferent, començant per les vies, perquè no fem les coses com tothom. Quina solta té que una persona se'n va aquí a 60 quilòmetres, a Perpinyà, i obté el mateix títol que aquí que aquí necessita 4 anys per aconseguir-lo. Això no ens satisfà, és un replantejament de tot el sistema universitari espanyol. La universitat és una màquina molt complicada per poder-ho canviar.