opinió. Professor de pedagogia de la UdG

Poderosa «excel·lència»

Ho llegia en el suplement de llibres: cal anar amb compte amb les paraules perquè, al cap i a la fi, són elles les que acaben inventant les realitats. Són poderoses i taumatúrgiques: capaces de revestir les mentides amb pell de veritat, de guarnir d'amabilitat les píndoles més amargues. Una d'aquestes paraules perilloses és excel·lència. L'hem sentida a tort i a dret en boca de consellers i ministres, de directors i gerents. Sona la mar de bé (tots hem introjectat que «excel·lent» és la millor nota), sinònim com és de superioritat, de perfecció, de magnificència.

Per damunt de tot, l'excel·lència evoca la distinció, la diferenciació, la selecció, perquè justament el valor de l'excel·lència és que no és a l'abast de tothom, és només per a uns pocs, privilegiats i excelsos, que sobresurten de la majoria, que destaquen de la mitjania general, que s'allunyen de la insignificança. A la pràctica, el nord de l'excel·lència es tradueix en pràctiques d'exclusió: d'eliminació d'aquells elements que ens poden fer perdre punts, de supressió dels àmbits més complexos i expressius, de centrament en allò que els auditors externs poden comprovar (que, com s'ha demostrat en el cas Palau de la Música i en tants d'altres casos, poc té a veure amb la realitat), de focalització en aquells aspectes que ofereixen més lluentor i que més puntuen en el rànquing dels valors en alça i dels futurs consumidors o clients.

El problema és que l'exclusió és exactament el contrari de la inclusió, de la integració, de l'escola per a tots, d'un servei universal, d'un dret humà reconegut, que no solament no posa cap condició d'entrada, sinó que afirma amb convenciment que el sistema educatiu és un dispositiu capaç de garantir que tots els infants i joves adquiriran les competències imprescindibles per anar pel món amb llibertat i autonomia (i per això dedicarà més temps, recursos i esforços a aquells que més ho necessitin, siguin discapacitats, veïns d'un indret remot o estrangers acabats d'arribar), i d'estimular al màxim les capacitats, les habilitats i els interessos de cadascú. Si l'esquer de l'excel·lència ha de servir per esclafar els qui tenen més dificultats, per eliminar els qui necessiten més temps, convé que se sàpiga, més enllà de la bondat aparent de les paraules. I és que la distinció que ofereix l'excel·lència ha caigut en camp abonat: en temps d'incerteses, d'inseguretats, d'inèrcies centenàries i de complexitats creixents, ofereix un camí clar i atractiu, mostra una simplicitat neta i entenedora i ens diu que tot depèn de nosaltres mateixos, independentment de les nostres adscripcions de classe, de gènere, d'origen..., que no serien sinó un llast anacrònic i lleuger.

En què es tradueixen les polítiques d'excel·lència en el camp educatiu? En una cooptació desinhibida de conceptes i emblemes provinents del món progressista per omplir-los de continguts que no tenen res a veure amb l'original. Una intensificació de les metodologies i tècniques més tradicionals (això sí, revestides d'ordinadors i de pissarres digitals) un cop tergiversades i ridiculitzades sense manies les pedagogies progressistes. Un decantament cap a les matèries considerades sòlides i instrumentals, i una reducció dràstica de les matèries més expressives, més humanitzadores, aparentment menys utilitàries: les noves i velles maries. Un èmfasi en les avaluacions internes i externes, de manera que tot el temps escolar es vagi convertint en un període d'entrenament per superar aquestes proves, que són les que acaben per marcar el currículum i per determinar què és el que interessa i què no, presentades com la solució de tots els mals. Una mercantilització dels centres educatius, presentats com a establiments (tipus supermercat) que competeixen entre ells per atraure els millors consumidors (aquí no serien, en principi, els que tenen més poder de consum, sinó les famílies amb els «millors alumnes») i per això han de fer ofertes diferenciades (en forma d'anglès des de parvulari; de piscina dins del mateix recinte), es veuen obligats a fer publicitat explícita i subliminal (aquí no escolaritzem estrangers; o el 100% de l'alumnat aprova la selectivitat). Una descentralització presentada com a autonomia que no és tal (quina autonomia poden tenir els centres quan el seu professorat no es constitueix en funció d'un projecte?), ni atorga més competències als ajuntaments i més aviat sembla una mesura encaminada a treure's responsabilitats del damunt per part del govern, responsable últim del servei educatiu, i a culpabilitzar els centres de tots els mals que els afligeixen.

El drama és que de paraules poderoses i que necessitarien un esforç gran d'interpretació n'hi ha cada cop més en el món educatiu: qui podria estar en contra de les polítiques de qualitat? Però si ens aturem a analitzar en què es tradueixen a la pràctica, serien moltes les coses a dir... Qui abominaria de l'eficàcia, si volgués dir simplement complir el que es predica? Però no: sabem prou bé que en nom de l'eficàcia se sacrifiquen un munt de coses importants...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.