Propaganda i jocs perillosos al Cabanyal

El diari Las Provincias insisteix aquests dies en el caràcter antisistema i sobretot violent de tots els que s'oposen als enderrocs al Cabanyal. Les seves cròniques barregen socialistes amb okupes, veïnat afectat amb escamots de misteriosos pertorbadors de l'ordre públic. El relat d'aquesta batalla és contundent i obvia cap mirament ètic. Com sempre, el diari insisteix a posar en circulació la idea de l'existència d'uns valencians bons i d'uns de dolents. Altrament, el País Valencià, els valencians des de Vinaròs fins a Oriola, es baten en una lluita heroica per la pervivència de les seves llibertats ara i adés amenaçades per un govern que, entestat a impedir la rehabilitació de l'emblemàtic barri mariner per vés a saber quins ocults motius, abusa del seu poder pervertint si convé el mateix sentit de la legalitat. D'un govern, val a dir, que mai no actuaria així contra un pla urbanístic català, tal com ha repetit fins a atipar-se'n més d'un dirigent conservador. El rotatiu, però, no encapçala cap croada solitària contra les forces de les tenebres, sinó que es limita a reproduir amb un amarg i trist entusiasme el punt de vista del neorègim instaurat a partir dels anys noranta pels conservadors valencians. Cal recordar que Canal 9 multiplica per deu amb la seva peculiar crònica diària de la realitat la seva capacitat anestèsica sobre una societat reconfortada amb la política dels grans esdeveniments i amb els discursos buits d'exaltació regional. Per a la televisió del gürtelià Francisco Camps les manifestacions contra la destrucció del Cabanyal o, encara, contra les sospites de corrupció comeses pel govern i per ell mateix estan nodrides amb tot d'elements indesitjables i són orquestrades, per descomptat, des d'una Catalunya ferotge.

Arribats en aquest punt, val a dir que el PP és l'únic partit que encarna l'essència d'una valencianitat que ben sovint, posada al límit, de la mà d'un espanyolisme sense matisos, pot arribar a tenir tints religiosos. Només el PP pot garantir la pervivència del poble valencià, el seu progrés material i espiritual encarnat en un urbanisme tan voraç com productiu, en les processons o en la devoció per un València Club de Futbol per a qui no ho sàpiga controlat pels junkers del ciment. Més enllà: l'abisme, la raó dels mateixos monstres que en un passat no gaire llunyà dugueren la destrucció i la mort a tots els espanyols de bé. Així, doncs, per a l'alcaldessa Barberá i els seus coreligionaris, la plataforma Salvem el Cabanyal és una de les expressions més ferotges contra l'ordre social i, per descomptat, contra la seva democràcia. Però també ho són la resta dels moviments ciutadans contra l'especulació urbanística, com el del Salvem el Botànic, el professorat del valencià, una bona part de la comunitat docent universitària o, posem per cas, els veïns d'un barri que s'oposen a la instal·lació d'una subestació elèctrica al costat de l'escola on duen els fills. A València, al País Valencià, qualsevol gest de discrepància a la política oficial es tradueix com una perillosa amenaça.

El conseller opusdeista Cotino denuncia la mà oculta dels perversos catalans al darrere del clima d'agitació social del barri mariner; el president Camps assegura que les mesures legals del govern de Madrid per evitar els enderrocs són l'agressió més greu patida pels valencians després de la batalla d'Almansa. El regidor Alfonso Grau no es conforma a titllar de violents els veïns revoltats i fabrica proves contra els seus líders per provar suposats interessos econòmics basats precisament en l'especulació urbanística que s'intueix en l'operació. D'altra banda, Barberá fa la víctima d'una persecució que té com a objectiu, naturalment, posar fi a la seva carrera política. Precisament ella que des de 1991 ha governat la ciutat amb puny de ferro, sovint amb brutalitat política, sense cap concessió al diàleg, assenyalant amb agressivitat els qui contravenien qualsevulla de les seves decisions.

Al capdavall, del que es tracta és d'estrangeritzar qualsevol adversari, de criminalitzar-lo, de destruir-lo públicament en la plaça de l'opinió publica. El paral·lelisme amb els mètodes del nazisme dels anys trenta és inevitable, per més exagerat que pugui semblar al foraster inadvertit. Tot plegat, jueus, comunistes, socialistes, homosexuals, artistes o democratacristians perseguien un mateix objectiu, treballaven d'acord amb un pla per a la destrucció final d'una manera de ser alemany, al capdavall, de concebre el món.

El joc del PP i dels seus entorns mediàtics practicat des de la transició és molt perillós, i els seus efectes han resultat devastadors. La valenciana, més enllà de les efusions patrioteres del PP aplaudides pel bloc social conservador, és una societat permanentment crispada, narcotitzada, amb alguns dels seus elements més vàlids condemnats a l'ostracisme. Un país amb amplis sectors de la població cecs davant la corrupció política, la destrucció de l'economia, el balafiament dels recursos públics o el deteriorament de la qualitat de la ja per si mateixa feble democràcia espanyola.

Així, el conflicte del Cabanyal és molt més que un focus de resistència civil a un projecte urbanístic imposat des de la prepotència, el resultat de més d'una dècada de tensió, i no cal dir que Las Provincias, Barberá i tutti quanti ho saben millor que cap altre.