L'excepció i la regla

La primavera de l'any 1997, vam ser tendrament invitats, la meva dona i jo, per unes persones molt estimades, a passar quatre dies a Amsterdam. A nosaltres –perdurables captius del sedentarisme més agut–, la invitació ens va venir de primera, tot i que el nom de la classe era –la qualitat resultava més que suficient– la denominada de turista. L'obsequi eren dos passatges d'avió d'anada i tornada i l'allotjament en un hotel de tres estrelles –suficient!– situat en un carrer ben cèntric, un carrer que ens semblà bellíssim, amb arbres joves i frondosos i un canal també de tercera que fluïa pel bell mig. Van ser tres nits i quatre dies ben agradables. Vam passejar per Amsterdam i vam visitar tot el més destacat, excepte el barri del negoci més antic del món, el del comerç de pit i cuixa, que ho és tot menys un espectacle divertit.

No ens vam acontentar amb aquell deambular tan agradable per la ciutat. El segon dia ens vam incorporar en un viatge turístic que ens havia de dur cap a les terres noves, les terres recuperades a l'Atlàntic, una mica més amunt d'on ja figurava el Zuiderzee en la vella geografia apaïsada. Aquell dia no vam passar gens de gana: el tast de propaganda dels formatges atipava fins el més exigent. Ja ens convenia, perquè l'única dificultat que havíem trobat és que el contracte amb l'hotel no cobria la manduca, la manutenció. El pressupost era magre. A Amsterdam, la taula és cara i els menjars, lleugers; els que vam saber trobar eren tots de receptes àrabs. Res d'entrepans, ni de clotxes, ni tan sols de baguettes amb un interior pintat de foie-gras. Només vam ensopegar, al final, amb un snack on hi havia dues o tres salses a la vinagreta de sèpia, pastanaga i pèsols i matèries semblants que ens van semblar gustoses. (Al cap d'un any les vam trobar envasades no gaire lluny de casa, concretament al mercat municipal, al supermercat que hi té el Lidl. Eren els mateixos productes).

Per la beguda, si t'agradava la cervesa, no calia amoïnar-te, i a partir d'aquí vaig començar a intentar trobar rastres dels mercaders de Reus de segles enrere, no pas cervesers: els de l'esperit de vi. M'havien assegurat que l'aiguardent que era denominat holanda –Reus, París i Londres– continua vigent almenys a Amsterdam. Però aquells bars que visitàvem feia la impressió que estaven tots regentats per gent arribada de feia poc o de no gaire temps. Ningú no sabia res de res. Si demanaves aiguardent et duien ginebra o qualsevol alcohol aromatitzat amb ginebrons o amb altres substàncies i amb uns altres noms. Jo no vaig saber trobar ni un sol aiguardent pur, que és el que eren els holandes a Reus a partir del segle XVII, uns aiguardents que no necessitaven cap perfum especial, ni el de ginebrons ni el de comí. Se'n deia holandes perquè era l'aiguardent que preferien als Països Baixos i els classificaven fent, llavors, unes proves de mètodes empírics: remenaven el got ple d'esperit de vi o alcohol i si deixava «bromera a dalt i bombolletes a les parets» –segons diu l'estudi d'Agustí Segarra sobre el comerç de l'aiguardent a Reus– és que tenia com a mínim entre 51 i 53 graus i ja podia ser considerat holanda i enviar-lo cap a Amsterdam. Però la gent d'aquí també se la bevien, l'holanda, i de quina manera, encara que no els agradava el nom. N'hi van posar un de més atractiu: l'anomenaven horlanda. I si bevien massa, arribaven fins i tot a tenir la veu d'Horlanda.

Mentrestant, a Amsterdam, per fi vam arribar a localitzar algun vestigi del comerç d'alcohol reusenc. Parlant amb l'encarregat del modest bar de l'hotel –un portuguès molt madur– i preguntant-li per les begudes, ens va dir que, efectivament, sabia alguna cosa del que preguntàvem i que aquí la gent gran autòctona abans bevia cervesa amb un aiguardent importat (l'aiguardent de Reus i del Baix Camp). I que els agradava manejar dues ampolles perquè així graduaven la barreja. Però deixem-nos de romanços. El que és llàstima és que algun dels elaboradors que queden a Reus o al Baix Camp de vermuts (per aproximació) o altres begudes alcohòliques no es dediquin a fabricar ara l'aiguardent d'aquí. Ja tenen el nom, la marca: «Horlanda de Reus, esperit de vi de 60 graus. Extrapur.» Possiblement, l'èxit seria assegurat.