“Els bisbes de Catalunya han de sortir del seu clergat”

Estic content per la significació que té: la d’intentar fer que totes les religions establertes a casa nostra tinguin el tractament adequat que es mereixen. Sense oblidar que la nostra cultura fonamentalment és cristiana i que les religions cristianes, sense tenir un tractament de privilegi, han de tenir una consideració específica d’acord amb el seu grau d’implantació.

Ja a la dècada dels noranta, el president va començar a veure que amb l’arribada massiva de la immigració se’ns apropava un repte que s’havia de gestionar. Ell, que ja havia viscut la immigració interna dels anys cinquanta i seixanta, va veure que darrere d’aquesta immigració forana hi havia, a més, una qüestió de religió. Aleshores un dia un grup d’evangèlics, que inauguraven una església a Valldoreix, se li van adreçar i li van demanar que creés un òrgan de vincle entre el govern i les religions. I jo, que aleshores era el delegat de la Generalitat a Barcelona i anava amb ell, vaig rebre l’encàrrec.

Hi havia un precedent a l’Ajuntament de Barcelona. Jo el primer que em vaig plantejar va ser que calia fer inventari: saber quin mapa de religions teníem, on estaven establertes les diferents tradicions, de quanta gent parlàvem. No m’interessava una foto fixa, volia que s’anés actualitzant periòdicament. I aquest mapa el vaig encarregar a l’Institut de Sociologia de la UAB, al capdavant del qual hi havia el Dr. Estruch. Ell va ser el que va vertebrar aquest primer inventari, i ja es va veure, per exemple, la importància que agafava la religió islàmica. La presència significativa de musulmans en alguns pobles i ciutats ha comportat alguna dificultat d’entesa, sobretot perquè la gent tenim por al que és desconegut. Ara l’islam ja és més conegut, però després dels atemptats del 17-A la cosa es va complicar, tot i que ells lluiten per demostrar que la religió és una cosa i el terrorisme, una altra.

El Consell Islàmic precisament és un òrgan que els musulmans van crear amb l’ajuda d’Afers Religiosos. La meva primera preocupació va ser intentar que es vencés el desconeixement, que la societat civil acceptés que a Catalunya, que aquesta Catalunya nova que hem de fer entre tots, hi ha presència de cultures religioses diverses. I trencar els tabús i els tòpics, una cosa que costa i que va costar. Recordo una polèmica l’any 2002 a Premià de Mar amb la instal·lació d’un oratori que va causar un gran rebuig entre els veïns. Vaig veure que s’havia de fer molta pedagogia entre les religions i amb la ciutadania.

Sí, jo sempre he parlat i treballat pel diàleg, però també he dit que la feina del govern no és fomentar el diàleg entre les religions, que això ho han de fer les mateixes religions, sinó donar eines perquè això sigui possible. Crec que les bases per facilitar aquest diàleg es van posar, però no està aconseguit ni de bon tros, cal molta feina. Dins de les confessions hi ha molts tarannàs; del diàleg és fàcil de parlar-ne, però no és tan fàcil fer-lo.

En aquests moments tenim un motiu de joia, i és que per fi el papa ha fet bisbe (Arquebisbat de Tarragona) un capellà de Catalunya, del bisbat de Girona, un gran teòleg, dialogant, planer i de gruix intel·lectual i que coneix el país. Al bisbe Joan Planellas no li demanaré, perquè no li toca fer-ho, que es posi al costat de les reivindicacions polítiques del país, però el que sí que farà és fer entendre el conjunt de la Conferència Episcopal Tarraconenses que presideix, i l’arxidiòcesi de Barcelona, seu a part amb cardenal, com una unitat. Seguint la tradició de Jubany i Pont i Gol, treballarà per no partir la comunió eclesial de l’Església catalana o, per no ferir susceptibilitats, l’Església que pelegrina a Catalunya.

No és impossible que una persona que vingui de fora de l’àmbit català pugui entendre el nostre tarannà, però per a mi el més recomanable, i el que hauria de ser, és que l’Església que pelegrina a Catalunya tingui els bisbes sorgits del seu clergat. Això l’Església universal no ho hauria de posar en qüestió... i a vegades ho sembla. Quan, per exemple, agafen persones com el cardenal Omella, un home tractable, proper... però que no ha estat format aquí. El coneixement que té de la realitat catalana és diferent dels qui han viscut aquí i s’han format en el tarannà i la tradició de la nostra Església.