La dona de Millet s'empara en el seu marit i declara que només té la carrera de piano

Flanquejada pel seu advocat, Josep Piqué, la dona de Millet va arribar abans de l'hora que el jutge Juli Solaz l'havia citat per interrogar-la com a imputada en el desfalc del Palau de la Música. Marta Vallès Guarro va arribar una hora abans i gairebé es va haver d'esperar dues hores per poder entrar a declarar, ja que es va allargar força l'interrogatori de l'exadvocat de la fundació, Joan Segura. Una de les seves filles, Laila, va fer-li companyia en l'espera i després no va trigar ni una hora a donar explicacions, ja que només va respondre les preguntes de la fiscalia i de la seva defensa.

«Tinc la carrera de piano i un batxillerat ja que el meu pare deia que a les dones no els servia per a res el llatí ni la química», va respondre Vallès quan van preguntar-li sobre la seva formació, segons fonts judicials. Vallès era administradora de les empreses fictícies Bonoima i Aysen, creades únicament perquè el seu marit i llavors president del Palau cobrés un total de 878.991 euros de la fundació i de l'Orfeó en concepte d'incentius pel centenari del Palau. La dona de Millet va afirmar que certament el seu marit li donava documents per signar però que ella no sabia res dels diners defraudats al Palau. També va admetre que coneixia i havia aprovat pressupostos de la reforma de la seva casa de l'Ametlla del Vallès, i quan s'havien de pagar les obres demanava els diners al seu marit, sense sospitar –segons ella– que sortien de les arques del Palau. La mateixa estratègia va usar la dona de l'exdirector administratiu, Mercè Mir Recio, administradora de l'empresa Aurea, constituïda perquè el seu espòs, Jordi Montull, cobrés un incentiu de 312.547 euros.

Precisament, les empreses de les dones de Millet i Montull van ser adquirides al despatx de Joan Segura Pons, advocat de la fundació des dels inicis i fins al 2004, any en què va ser substituït per Raimon Bergós, també imputat en la causa. Segura va aclarir ahir que al llibre d'actes fundacional de la fundació, del 1990, hi havia un afegit al final, després del darrer article, el 35, en què s'afirma que s'autoritza els càrrecs del Palau a cobrar incentius i que ell va signar-ho però aquesta anotació no es va escripturar. Hi va afegir que quan va deixar el càrrec, el llibre va quedar al Palau, tot i que ha desaparegut i Millet només ha aportat una fotocòpia amb uns gargots per donar validesa a l'acord dels incentius.

Segura va matisar que el 2007 Millet va preguntar-li com podia cobrar els incentius i assegura que li va respondre que necessitava el vistiplau de la junta de la fundació, que mai no va demanar. Segura també va negar que sabés que Millet cobrava aquests incentius des d'almenys l'any 2001.