Ni una ànima!

Som 3 de maig i qualsevol diria que és l'hivern. Fa un fred que pela i plou de manera intermitent. L'aigua és gelada. Amb ànim d'informar-me de les novetats i projectes de l'exposició de flors, a dos quarts de deu del matí em planto a la plaça dels Jurats. Un camió de l'Ajuntament carregat d'eines em mira amb llàstima. Sento soroll a la petita oficina de la Maria. Truco: és la brigada d'obres que esmorza. Aclarit, faig un recorregut pels llocs punters i no hi veig indicis de treball de cap mena. Gelat, sota el paraigua, miro l'agenda. No, no m'equivoco de setmana: dissabte s'inaugura. Ningú ho creuria. Just quan anava a marxar arriben dues senyores tapades fins als ulls. Porten estris de treball. «Qui sou?», pregunto. En desenfundar-se faig: «Llamp del cel! Si són la Margarida Pla i l'Anna Figa! Sou les primeres! On aneu amb aquest temps?», els dic. «Aquest any la Maria ens ha donat les Sarraïnes», fan. És un lloc difícil però agraït. Com sempre, aprovaran amb bona nota. Ha anat plovent tot el dia i avui no s'haurà fet res. Són les impressions de dilluns passat. Ahir, dimecres, tot i el mal temps, ja es podien veure treballs. Sols resten avui dijous i divendres. Restarà acabat el dissabte al matí? Ben segur que sí. S'ha de tenir fe! La planificació és sempre aproximada i sobre el terreny es fa la resta. La improvisació és l'autèntic art de l'exposició. Les flors no es poden amidar: sols es poden admirar i estimar! A Girona és difícil trobar algú que no ho entengui. Amb tot, encara queda algun sapastre!