“Allà on no hi ha criteri de veritat s’instal·la la llei del més fort”

La temàtica és d’actualitat, però, a més, ens feia gràcia parlar-ne, perquè el segon llibre que vam publicar als anys vuitanta, quan començava el nostre centre, anava d’això, de la qüestió de la postveritat i de la mentida. Es deia El segrest de la veritat, una frase que diu la Carta de Pau als Romans: “Els homes segresten la veritat amb llur injustícia.” Volíem aprofundir en la vinculació entre veritat i justícia i entre mentida i injustícia.

El terme postveritat, de fet, és un neologisme. Ha aparegut de cop i volta i molta gent es pregunta si no és la mentida de tota la vida. No ben bé. El terme postveritat es vol referir a tot el que està més enllà de la veritat i de la mentida, allò sobre el que no en podem dir res i, per tant, el terme s’instal·la en la nostra societat en un temps d’extrem relativisme en què qualsevol cosa és o pot ser important en funció dels interessos d’un mateix i acaba, d’alguna manera, fent forat en la nostra vida social amb greus conseqüències. Les coses que són postveritat són aquelles de què, probablement, no podem dir res.

Va ser un dels ponents principals de la jornada i, en breu, publicarem un Quadern amb la seva xerrada. Vam fer servir molt les tesis del seu llibre Goodbye, veritat (Pagès Editors), en què explicita que, en aquests temps que vivim, en què no podem recolzar-nos en cap veritat que sigui universalment vàlida, allò que s’instal·la com a veritat en la nostra societat té a veure amb els interessos de cadascun de nosaltres. És l’interès el que acaba generant criteris de veritat. Per anar pel món necessitem criteris de veritat: veig una cosa i vull saber si està bé o malament, si és veritat o és mentida... Però avui, en moments en què és el meu interès el que acaba decidint si una cosa està bé o malament, si és veritat o mentida, s’acaba generant una bombolla al voltant de les persones on la veritat està regida únicament pels interessos propis.

És així. De fet, això que coneixem com les bombolles comunicatives va ser una de les qüestions més discutides. Si només estic disposat a escoltar els qui pensen com jo, si només estic disposat a escoltar i a dialogar amb aquells que comparteixen només la meva veritat, desapareix el contrast. Allà on no hi ha contrast es genera una bombolla en què tothom que és al meu voltant pensa el mateix que jo i és molt difícil d’establir diàleg, d’establir el pacte necessari perquè les societats funcionin. Perquè una societat ha de contrastar les veritats dels altres. Aquesta bombolla epistemològica acaba generant aquest tribalisme moral: només m’ajunto amb aquells que pensen com jo i acabo creient que és veritat i confiant només en allò en què creuen i confien les persones que pensen com jo; per tant, m’allunyo cada cop més de la veritat.

Probablement, però ara hi ha dos elements molt forts que ho han alimentat: el primer, el moment que vivim de cultura que ha girat l’esquena a la modernitat, i en aquesta cultura postmoderna s’instal·la un cert relativisme en què qualsevol opinió pot ser vàlida. Això és una mica el caldo de cultiu d’aquesta postveritat. Però, alhora, s’hi suma un moment en què per les comunicacions, sobretot en l’àmbit de les xarxes socials, tot s’està tornant individual. Ja no llegim els mateixos diaris, cadascú llegeix les notícies que li interessen; ja no em relaciono amb la gent que em trobo pel carrer, perquè només em relaciono amb aquells que són amics meus dintre de les xarxes socials que comparteixo al mòbil. Això acaba produint un aïllament, un individuu que genera una bombolla personal.

Aquesta és una de les primeres conclusions. En el moment que ja no hi ha veritat o mentida a què ens puguem adherir, sinó que vivim en aquesta era de la postveritat, desapareixen els criteris. I allà on no hi ha criteri de veritat s’acaba instal·lant la llei del més fort. Avui, vol dir la llei dels poders que, d’alguna manera, controlen o estan instal·lats en la nostra dinàmica social. Què vol dir això? Que els criteris d’eficiència, de màxim lucre... són els criteris que s’instal·len en les nostres decisions i formen part d’aquesta cultura neoliberal que passa per davant dels criteris de, per exemple, la dignitat humana, la sostenibilitat...

Evidentment. És el que estem veient. Per exemple, quan surten molts polítics a la televisió dient coses que sabem que són explícitament mentida però que passen sense cap mena de contrast. Perquè la democràcia funcioni el que cal és que hi hagi pacte, diàleg. Allà on hi ha bombolles, individus aïllats, i on no hi ha diàleg, és molt difícil que la democràcia doni fruits. És molt fàcil que jo acabi venent-me o acabi donant tot el meu poder a aquells polítics que em prometin la meva veritat, que em diguin que la meva veritat serà la que guanyarà. Això acaba posant en crisi la democràcia.

Quan la democràcia fa fallida, els homes forts, perquè generalment són homes, acaben imposant el seu discurs i la seva veritat. És la situació en què ens trobem avui. El món en què vivim és plural: hi ha moltes veritats, moltes opcions religioses, moltes maneres de viure, hi ha una lluita de contrastos i de propostes de vida social. Però les opcions populistes el que volen és imposar una mirada purament eurocèntrica, que només té en compte el benestar de les classes més adinerades del nostre planeta –que, per cert, som nosaltres– i que vetllarà perquè aquests privilegis es mantinguin. La postveritat és una de les seves armes.

Doncs sembla que això és el que està passant. És la força dels homes forts que intenten imposar aquesta veritat. A nosaltres ens preocupa aquesta visió de l’europeu autèntic, d’aquest home blanc, cristià... i que s’utilitzi la religió, en aquest cas el cristianisme, per justificar-se i per dir: “Nosaltres som els autèntics!” Ens preocupa molt l’ús del discurs religiós per legitimar certes opcions, com ara el rebuig del diferent, el rebuig de l’immigrant, que, clarament, no són evangèliques. Moltes d’aquestes opcions de pretesa autenticitat europea s’amaguen sota discursos religiosos. Ho feia Salvini a Itàlia, que fins i tot sortia a fer discursos amb un rosari a la mà, com volent constatar que la seva era la veritat dels cristians europeus. Això és mentida: el seu discurs antiimmigració és antievangèlic, i tenim el perill de caure-hi o que certs discursos reaccionaris aprofitin el discurs religiós per legitimar les seves postures polítiques.

Les xarxes socials i el món virtual ens allunyen del que és presencial: el cara a cara, el tu a tu. La realitat sempre és més exigent que el que és virtual, que desconnecta. Dit d’una altra manera: en el món virtual, és més fàcil que un cert tipus d’idees que no tenen en compte la realitat del que tinc davant acabin fent forat amb molta més fondària.

Tornem al que dèiem al principi: els homes segresten la veritat amb la seva injustícia. Al final, el que estem dient és que la veritat que proposa el cristianisme en el món és la centralitat de la persona i, sobretot, la centralitat dels últims i dels qui més pateixen, de la perifèria. Per nosaltres, aquest criteri de veritat acaba contraposant-se als criteris d’eficiència, de mercantilització en què estem instal·lats. Una veritable experiència cristiana o religiosa és aquella que interromp el nostre món, els nostres valors de benestar, i ens proposa la centralitat dels últims, dels descartats.

Aquesta lluita de poders s’ha traslladat també a l’Església. El papa Francesc, amb les seves propostes sobre la centralitat dels últims, fins i tot en l’àmbit de l’ecologia, s’està trobant resistències molt grans i que venen, sobretot, per part de poders instal·lats en la dreta més extrema americana.

Aquest és el curs central d’aquest any, ja que una qüestió central dels jesuïtes a tot el món és el treball per a una cultura de la reconciliació. Amb aquest curs, hem volgut ajudar a donar eines i posar fonaments a una cultura del diàleg i de l’escolta, tan necessaris avui, i oferirem eines per entendre el que és la reconciliació: amb un mateix, amb els altres i amb la natura i el planeta.

Va molt dirigit a gent jove que està implicada en moviments socials, a gent que fa voluntariat i a entitats, perquè puguin tenir claus per entendre els canvis socials que es donen en el nostre món. Des d’una mirada compromesa amb la realitat, el que volem és ajudar a entendre els canvis en l’àmbit, per exemple, de les migracions, de l’ecologia i de l’economia que posa en el centre la persona. És un curs que el que vol és acompanyar i ajudar les persones que tenen la voluntat de transformar la nostra realitat.

Molts són d’introducció a temes teològics i cristians, com ara Els pobres en la teologia i l’espiritualitat cristianes, que farà José Ignacio González Faus, però també tenim una Introducció a l’islam, que fa Jaume Flaquer, i un curs d’Història de la teologia feminista, que faran Montserrat Escribano, Amparo Navarro i Sílvia Martínez Cano.