“La migració de les papallones és un fenomen de primer ordre”

No, tradicionalment s’ha parat molta més atenció a mamífers, peixos i aus, tot i que els insectes són els animals més diversos i abundants del planeta. Dels gairebé dos milions d’espècies animals descrites, un milió són insectes, i es calcula que encara hi ha cinc milions d’espècies més per descobrir. Si s’han estudiat poc, en part és perquè fer-ho és més difícil. Hi ha moltes limitacions en l’aspecte taxonòmic. Són tan diversos i tan petits! La diferència entre un gos i un gat és òbvia, però entre insectes, no tant.

Sí, perquè a banda de la quantitat de biomassa i de nutrients que representen, són un component crucial per als ecosistemes. Molts són pol·linitzadors i mantenen la diversitat vegetal, d’altres són controladors de plagues... Hi ha molts fenòmens associats als insectes que són molt importants i que sovint deixem de banda. Ens hi hauríem de dedicar més. Les papallones en concret, les utilitzo com a model per estudiar la diversitat, l’evolució i també el seu paper en els ecosistemes. Tenen sistemes i patrons molt interessants. Hi ha espècies que s’han generat molt ràpidament per evolució cromosòmica; també m’interessa molt que algunes han evolucionat o s’han diversificat gràcies a tenir interacció amb altres animals.

Hi ha grups de papallones que han evolucionat en paral·lel amb les formigues i interactuen de manera mutualista i fins i tot paràsita. Les erugues han desenvolupat uns òrgans especials que produeixen un sucre que serveix d’aliment per a les formigues, i així elles no n’ataquen les larves i arriben a ser papallones adultes. Les erugues arriben a conviure amb elles dins dels formiguers i només surten per menjar a les plantes. A banda, també hem vist unes papallones paràsites, que imiten aquestes però no generen sucre i s’aprofiten de les formigues.

La Vanessa cardui és la papallona més cosmopolita del planeta, es pot trobar a pràcticament tots els continents, i això passa amb molt poques espècies. A més, no atura l’activitat durant l’any. Sempre està en moviment, no com la monarca, que fa diapausa als llocs on cria, a Mèxic. Fins fa poc no en sabíem res, de les seves migracions. La trobàvem a Europa a la primavera i l’estiu, però a la tardor començava a desaparèixer i no sabíem on anava. Era clar que no hivernava i es creia que es distribuïa aleatòriament pel nord d’Àfrica, però vam comprovar que, com fan els ocells migradors, creuava el Sàhara. La migració de les papallones és un fenomen ecològic de primer ordre.

Amb diferents mètodes. Vam trobar llocs de cria a desenes de països i, a poc a poc, hem reconstruït el cicle complet de la migració, que pot anar des de la zona afrotropical, com Camerun o Kenya, fins al nord d’Escandinàvia, uns 15.000 quilòmetres. A banda, també hem usat isòtops estables, que ens permeten saber d’on procedeixen les papallones, hem mirat el pol·len que porten adherit al cos per saber si és de plantes impròpies de la regió on s’ha trobat i amb models de nínxol climàtic també hem après sobre els punts de cria de cada generació.

La papallona dels cards està sempre activa i fa entre vuit i deu generacions a l’any. Cadascuna és variable en funció de les condicions del lloc on es troba, però l’adult pot viure entre tres o quatre setmanes i el procés de desenvolupament des d’un ou fins a un adult té una durada similar. Cada generació fa una part del viatge. N’hi ha unes, les de primavera i tardor, que són les que han de fer la migració més llarga, més de 4.000 quilòmetres per creuar el Sàhara.

Tot el que sabem de les migracions d’insectes és que s’ha vist amb la papallona monarca i no té perquè ser igual amb la cardui. Estem fent experiments per entendre quins són els estímuls ambientals que les mouen a migrar. No tenim dades sòlides, però sí hipòtesis. Suggerim que és un component complex de temperatura i de manca de menjar. Pel que fa al canvi entre anar cap al sud o cap al nord, és una de les grans preguntes del sector, encara per respondre. Tot indica que han de ser mecanismes epigenètics, és a dir no heretables, que s’activen amb elements externs com un canvi brusc de temperatura o la dessecació de les plantes. Sobre com s’orienten, en la monarca és una combinació de magnetisme, la posició del sol i la llum polaritzada. En alguns casos, també pot ser que agents geogràfics com muntanyes o la línia de costa pugui ajudar a redirigir.