El català en temps de Netflix

Prenent Netflix com paradigma de la globalització es pot albirar com es comporta –o resisteix– el català en un món cada cop més connectat i interdependent on la llengua franca és l’anglès i els usos culturals canvien a velocitat de vertigen. El català no consta entre les 26 llengües oficials en la plataforma que ha revolucionat el negoci audiovisual amb 150 milions de clients, una forma de consumir sèries i pel·lícules que amenaça de posar fi a les televisions nacionals. I tanmateix, és la llengua sense estat més ben posicionada a internet, tot i que els reptes són grans a l’hora d’aguantar les sacsejades de les llengües més potents –aquestes, sí, sustentades per un estat.

Els reptes i les contradiccions del català en el món globalitzat van ser debatuts en la cinquena jornada de la càtedra Pompeu Fabra, organitzada en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i que va aplegar, ahir i abans-d’ahir, mitja dotzena de ponents del món comunicatiu i lingüístic. Vicent Partal, pioner amb Vilaweb en la creació d’un diari digital en català, considera que en el món actual “aquelles llengües que no tenen accés a la tecnologia i no la fan servir queden encara més disminuïdes”. El català, en un context en què la suma de globalització i revolució informàtica acorrala les llengües de territori amb poca implantació d’internet i amb pocs parlants, “ha aconseguit situar-se en un terreny consistent”. Però afronta uns perills “nombrosos i creixents”, segons Partal, tant pel que fa a les noves tecnologies de la informació i la comunicació com a l’oci que es consumeix a través d’internet.

Netflix n’és un exemple, però també ho és Youtube, “interessant des del punt de vista comunicatiu i lingüístic”, segons Josep Guifreu, catedràtic emèrit de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Ho és perquè dona el protagonisme a l’usuari i, per tant, a la llengua en què grava un vídeo. Però sorgeixen, de nou, les paradoxes. Margarida Aritzeta, escriptora, professora i degana de la Institució de les Lletres Catalanes, ho va exemplificar amb l’afany que tenen molts per arribar a la més àmplia audiència global possible i obvien el català “tot i que estiguin explicant la recepta del fricandó”.

Aritzeta va fer un recorregut biogràfic que reflecteix com tantes persones d’una certa edat han viscut el pas del món analògic al digital. Va recordar els vaivens d’una llengua que ha passat de no ser apta per a l’ensenyament, segons va dir Adolfo Suárez el 1976, a ser reconeguda a la Fira de Frankfurt del 2007. El 2011, quan Aritzeta va tornar a la docència després de passar per la Generalitat com a directora general d’Acció Departamental del Departament de Vicepresidència, va constatar que els seus alumnes “poden parlar un català perfecte però només una petita part es comunica entre ells en català. Ja no els importa gaire l’ús social de la llengua”. La docent va alertar que el castellà i l’anglès són molt més presents a les xarxes que consumeixen infants i joves, i va coincidir amb Guifreu en la necessitat d’un estat que ajudi a preservar la llengua.