“Si parlem de plantes nuclears, la seguretat absoluta no hi és”

Exactament com aquell, no, perquè a l’Estat espanyol no queda cap central d’aquella generació que segueixi funcionant. Però d’accidents a les nuclears n’hi ha hagut i és clar que n’hi pot haver. Miri què va passar a Fukushima.

Faig la comparació perquè un accident en una central nuclear sempre serà possible. A mesura que les instal·lacions envelleixen, la probabilitat creix. I en el cas de Vandellòs 1 ni tan sols es donava això, perquè només feia disset anys que funcionava i ja tenia obsoleta la tecnologia.

Es va començar a construir el 1967 i va començar a operar el 1972. Disset anys portava funcionant, sí. Però amb tecnologies més modernes també hem tingut accidents.

Vandellòs es va tancar perquè les reformes que exigia el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) eren inviables des del punt de vista econòmic. El ministre Claudio Aranzadi va sortir a dir que Vandellòs 1 no seguiria funcionant, com si fos una gran decisió del govern, però va ser la mateixa empresa, el consorci Hifrensa, qui va desistir de fer la inversió.

Òbviament, dir que no seria negar una evidència. Després de cada accident nuclear s’introdueixen normes que són d’obligat compliment per al funcionament de les centrals nuclears. Però una cosa és que hi hagi normes i una altra que aquestes normes es compleixin. L’incendi a Vandellòs 1 es va produir després que hagués rebut ordres del CSN en què s’indicava la necessitat de millorar el sistema de refrigeració de la planta. Eren unes normes que s’havien redactat després de l’accident a la central de Txernòbil però que Vandellòs 1 no va atendre. I com que no es van fer les obres que havia manat el CSN, va passar l’accident. Si haguessin fet les reformes quan tocava i de la manera que s’havien de fer, Vandellòs 1 no s’hauria cremat.

Fa trenta anys no hi havia cap preparació i amb Vandellòs es van aprendre coses. Amb cada accident que passa es va millorant, però quants accidents hi ha d’haver per acabar de dominar bé el tema? Arran de Fukushima, es va ordenar reforçar els sistemes d’alimentació energètica exterior de les centrals. Les centrals espanyoles ho estan fent, això no vol dir que no pugui sortir un altre problema. Podem dir que les centrals nuclears del 2019 són més segures que les del 1989, però si parlem de plantes nuclears, la seguretat absoluta no hi és. Atesa la perillositat d’aquesta energia, l’ideal seria marcar calendaris de tancament. El millor plantejament econòmic, social i per a la salut de les persones és preveure’n el tancament i desmantellament.

Hi ha un acord del govern amb les empreses responsables de les centrals que els garanteix funcionar un mínim de quaranta anys i un màxim de cinquanta. Ja veurem si això es compleix, perquè la feblesa política que hi ha a l’Estat espanyol és gran, i aquest és un acord de voluntats, no pas un acord vinculant.

Dins la llei de funcionament de l’energia nuclear es preveuen plans d’emergència per a la població, però a la pràctica han estat sempre paper mullat. Els municipis ho estan denunciant contínuament, i per això el Síndic ha actuat, però és que fa trenta anys que els municipis ho denuncien. Hi ha mesures aprovades per poder fer una evacuació, temes tècnics i dotació de mitjans per a situacions d’emergència, però aquestes mesures no s’han dut a terme mai i les infraestructures continuen pendents.

Val la pena fixar-se en les xifres. Al món, un 11% de tota la producció elèctrica és nuclear. A l’Estat està entre un 19% i un 22%. Quan va petar Vandellòs 1 estàvem al voltant del 50%. La nuclear no és imprescindible.