“La pobresa es va heretant i costa molt sortir-ne”

Alguna cosa no fem prou bé. Tenim un 20% de les persones que, encara que els acompanyem un temps, no se’n poden sortir. És aquesta pobresa, que en diem intermitent, que es dispara. Nosaltres hi posem xifres però al darrere tenim persones amb realitats molt dures. Fa anys es feien recomptes de la gent que vèiem al carrer obrint contenidors. Encara hi són, aquests pobres, però al seu costat hi ha moltes més persones que es troben en risc d’exclusió, més de les que ens pensem i que no ho diries mai. El fundador de la Creu Roja deia que aconseguir algun dia que el món vagi bé és una utopia, però això no vol dir que no ho intentem.

Sí, i és possible que superem la xifra en acabar l’any. Fa uns anys que mirem d’allunyar-nos del concepte més assistencial, de caritat i ajuda pública. No volem la gent fent cues marxant amb una bossa plena de menjar que portava a una sensació de confort de la pobresa. La precarietat ha arribat a famílies que no havien demanat mai ajuda i que no s’hi atrevien. Vam decidir dignificar la distribució d’aliments amb les targetes que fan servir als supermercats.

S’ha esgotat el coixí familiar i dels pensionistes i s’ha d’afrontar un nou Solferino, la cruel batalla que va fer néixer la Creu Roja, i que ara s’ha convertit en una guerra social que va deixant la gent al carrer. Nosaltres no hem de dir als polítics com ho han de fer per sortir de situacions de crisi, però sí que tenim la missió de facilitar-los solucions.

S’ha normalitzat aquesta pobresa cronificada que persisteix. Arran de la crisi, el 2008, vam començar a atendre famílies que amb els anys s’han acompanyat i hem pogut seguir l’evolució a partir de les seves necessitats. Primer va ser l’ajuda per comprar els bolquers, després per a l’alimentació, i fins al punt que l’any passat vam detectar que en els projectes d’ocupació hi accedien els joves d’aquestes famílies. Això demostra que la pobresa es va heretant i que costa sortir-ne. És important destinar-hi recursos i polítiques socials per donar oportunitats.

Pagant els lloguers que es demanen és impossible que molts arribin a final de mes. Ajudem les famílies que ho necessiten a pagar el lloguer o la hipoteca per evitar que perdin l’habitatge. També reben ajuts per pagar les factures de llum, aigua i calefacció, i els acompanyem perquè molts desconeixen que tenen dret a accedir al bo social per abaratir aquestes factures.

Hi ha un percentatge molt elevat, la meitat de les persones que atenem, que no en tenen ni idea, que existeix la prestació. Des de les entitats del tercer sector fa temps que reclamem un paper més ferm i oficial per acompanyar en els tràmits. Així s’ha plantejat al conseller, i crec que tard o d’hora s’hi arribarà. Uns ingressos mínims com els de la renda garantida són bàsics per sortir de la pobresa; una altra cosa és que siguin insuficients els ajuts per tirar endavant tenint en compte el cost de l’habitatge.

Si tenim en compte el que destinem a temes d’infància, salut, ocupació o gent gran, podem dir que es destina la meitat del pressupost de Creu Roja Catalunya, que és de 100 milions d’euros, a lluitar contra les desigualtats i la pobresa. S’han d’analitzar a fons perquè els motius són molts, des de la precarietat del mercat laboral, que fa que no ens n’acabem de sortir com a societat i que en qualsevol moment et pugui canviar la vida i trobar-te en aquesta situació. Tenim el drama de les famílies monoparentals, on les dones es troben soles trampejant amb els fills i totes sense cobrar la pensió compensatòria del marit.

Quan entres a les oficines locals de la Creu Roja es fa un seguiment de la persona per ajudar en el que es pugui. Amb la feina que fan els voluntaris de la casa podem arribar a molts altres problemes contra els quals aquestes persones lluiten cada dia. Un exemple recent és el d’un voluntari que va anar a canviar la bombeta en una llar amb pobresa energètica i li van explicar que feia anys que no sabien res del fill, que havia marxat de casa. Es va fer una recerca per les xarxes i es va aconseguir localitzar-lo i contactar-hi.

Que es tanqui l’acord que es negocia amb Endesa és bàsic i complex perquè s’està discutint qui assumeix el deute. Nosaltres intentem fer diplomàcia humanitària per continuar negociant amb les empreses. Fa més d’un any que a través de Sorea, que és la filial d’Aigües de Barcelona, es va acordar que per cada factura que passés de paper a digital es destinaria un euro a Creu Roja per a pobresa energètica. S’han de mobilitzar recursos i que la societat i les empreses entenguin que la Creu Roja no depèn de cap administració. Comptem amb una part d’ajuts públics i subvencions com les que tenim per conveni amb el ministeri per l’atenció que fem dels refugiats.

El degoteig dels que van arribant amb pasteres és constant; l’any passat en vam atendre uns 6.000, però ara en tenim molts més que arriben a Barcelona demanant asil, sobretot de països en conflicte com ara Veneçuela, Colòmbia, Hondures o Panamà. S’ha hagut de coordinar un dispositiu des de Creu Roja amb 1.250 places disponibles en pisos, cases i pensions per atendre aquests refugiats que es troben en situació irregular fins que la Delegació del Govern espanyol decideix el seu futur.

L’allau inicial va anar a menys i s’han atès uns 700 joves des de l’agost. És un espai d’emergència perquè només s’hi estiguin hores o uns dies com a màxim. Les entrades i sortides es fan sense incidències remarcables tant amb els nois com amb els veïns. És un lloc aïllat, però ells ja saben que hi són de pas abans no vagin a un centre d’acollida. D’altres comunitats autònomes s’han interessat per veure com està funcionant i evitar imatges dels joves dormint al carrer o a les comissaries.

La condició humana és així, i només pot ser la por i el desconeixement. Si com a societat hem fracassat davant aquesta pobresa intermitent, potser també s’ha de conscienciar els ciutadans del fenomen migratori perquè aquí tampoc es pot fallar. Nosaltres ens allunyem de la política i tenim una visió humanitària en què per damunt de tot hi ha les persones.

Seguim fent campanyes, i ara a través de les xarxes socials. No n’hi ha menys, de voluntaris, però s’han de posar facilitats perquè diguin que en volen fer i quina és la disponibilitat. Tenim joves fent tasques d’emergència i persones prejubilades que amb la seva experiència ens ajuden a contactar amb les empreses per oferir serveis i col·laborar. N’hi ha que acompanyen la gent gran que se sent sola o només els visiten per ajudar-los amb les noves tecnologies.

Hi som. Allà on podem donar suport, sigui al costat de bombers, Protecció Civil o amb el SEM. En els talls hem pogut atendre els conductors atrapats a la carretera portant-los mantes i menjar. No tenim una responsabilitat directa com havíem tingut abans amb les ambulàncies, però som auxiliars per poder actuar al carrer. També ho vam fer al costat del SEM quan es van produir els enfrontaments a Barcelona arran de les protestes per la sentència.

Les administracions saben que la Creu Roja, que no depèn de cap color polític, hi ha de ser per atendre i solucionar problemes a la gent, i això ajuda que la relació vagi fluint. Es pot alentir el fet de tenir els pressupostos prorrogats, però el conveni que tenim es compleix. Hi hem de ser i explicar el que fem, el nostre dia a dia, perquè tothom ens coneix però no saben potser el gruix dels serveis assistencials. Com diu algun polític, si no existís la Creu Roja s’hauria de fer. És una institució per a tothom i on tots hi tenim cabuda.