Maridatge amb la pluja

El marc de Girona, Temps de Flors, en una abraçada simbòlica, ha aplegat durant nou dies un gavadal de visitants –cinc o sis-cents mil?– que, animats per la fama creixent de la mostra floral i la història de la zona monumental del Barri Vell, han aterrat per contemplar la 55a Exposició de Flors, bo i resseguint els estrets i intricats carrers. El visitant interessat i culte es distingeix de la massa càrnia que circula en grup, que gesticula, que mira i no veu, que confon l'Onyar amb el Ter i Sant Pere de Galligants amb la catedral –ho he sentit!–, pensant en el dinar en lloc dels Sitis de Girona, Álvarez de Castro i la volta de la catedral.

S'ha escoltat l'accent de la parla de les terres de Tarragona i Lleida. Els barcelonins trepitgen Girona –i la resta– amb un cert sentit de propietat, que s'atribueixen pel lideratge de Barcelona. S'han pogut sentir veus de les veïnes comunitats de l'Aragó i Navarra i de més enllà, que parlaven l'idioma de Castella, és clar. Als valencians els reca travessar l'Ebre: al maig ells tenen les flors de tarongers i faveres. De francesos en vénen cada any de més lluny, i els italians poden comprovar els paral·lelismes entre la Llombardia i Catalunya.

La ciutat, cosmopolita, programa una variada oferta complementària i la restauració gironina ofereix les excel·lències de la nostra cuina. Ells, però, assaboreixen entrepans. Els gironins, prudents, per evitar empentes, han visitat l'exposició els feiners. Veterans observadors, han alabat l'obra, l'ha criticada una minoria i han estat indiferents els badocs. Girona reprendrà demà la vida ciutadana habitual, i s'endinsarà per nassos en les temudes restriccions zapaterianes, repetint fins a afartar-se'n que la crisi està mal repartida, que els catalans paguem la festa, que... En fi, com sempre. El Barça serà notícia. La normalitat.

La 55a Exposició de Flors a Girona ha passat volant. Els nou dies s'han succeït amb una rapidesa inusual: es diria que va ser ahir que es va inaugurar. Hom recordarà la persistent pluja d'aigua gelada, companya humida dels que treballaven i promotora de paraigües els dies de l'exposició. D'altra banda, s'ha d'admetre que la crisi ha afectat, tot i que discretament, l'acabat i el colorit de molts muntatges en els quals ha dominat el verd. Deia que l'exposició ha fluixejat de color i de flor de qualitat. Els expositors, amb poques excepcions, han fet els muntatges amb més imaginació que mai i, a la vegada, amb menys flors que els últims anys. S'entén la inquietud per la crisi que travessem. Resumint, ha estat una mostra floral molt digna i els no exigents fins a l'extrem i els observadors no detallistes, que són la majoria, l'han trobada com sempre. El prestigi sovint tapa forats.

Començant per Sant Nicolau, Mercè Martí ha meravellat amb un treball professional d'alt nivell, ja comentat. A la plaça dels Jurats, un muntatge valent de Pandora's Box ha emplenat l'espai. Al soterrani de Sarraïnes, Margarida Pla i Anna Figa, han demostrat que s'adapten a qualsevol lloc. Sense emplenar a vessar, el treball ha colpit. La crisi no ha conquerit l'indret i les flors, l'art i l'ofici han triomfat. Als Banys Àrabs, Ignasi Casadesús i Jordi Albà, han recreat, amb art i originalitat, una història monacal de rentador de roba que precisava una explicació. Molts visitants, que xerren més que llegeixen, no han apreciat el simbòlic treball bicolor. La resta del recinte ha oscil·lat des del mal gust –la banyera–, fins al treball original de globus i lliris de Xevi Montal. A Sant Lluc, Anna M. Camps, Raquel Domínguez i Francesc Masdevall hi tenen la mida presa. Les azalees ens han robat el cor! Lluís Vilagran s'ha enfrontat al repte de l'escalinata catedralícia. Bastir un jardí elevat era una bona idea. Ara bé: el verd i el blanc han conquerit l'indret. De l'escalinata, hom espera espectacle i color. Pel que fa als claustres, ja comentats, s'hi pot afegir que a Rosa Sais i M. Àngels Perpinyà els ha sortit brodat. Al nou espai de la plaça dels Apòstols, Gustavo A. Torres i Cristina Masferrer han recreat l'artesania dels boters, convertida en pètals florals. Una troballa valenta.

Punt i a part per a la troballa de l'any. Sant Feliu s'ha afegit als temples que acullen l'exposició i Xavier Juscafresa, Mercè Abuin, Anita Claret, Michaela Schmidt, Neus Fàbregas, Loli Arquerons i algun altre, l'han batejat amb una autèntica festa floral. És per passar-hi l'estona admirant els treballs i maquinant com poder treure les inútils reixes que mantenen l'admiració a fora i les flors i les inertes imatges –poc il·luminades– a dintre.

Hom ha lloat Sant Martí. A Montse Galí no se li pot ensenyar res. L'Escola Viver Castell de Sant Foix ha fet un bon treball a l'escalinata. Al Carme, Assumpció Plana hi té el seu regne privat, espectacular, allunyat de la crisi. Ella en té el doctorat. La Universitat de Girona ha sortit al carrer prenent posicions a la plaça com si fos l'any 1808. A la Politècnica, els artistes de la casa s'han llençat al buit! Han aconseguit un aprovat just. Tot és començar. D'ells se n'esperen grans coses!

A l'Ajuntament, els alumnes de l'Escola d'Art Floral de Catalunya, sota la batuta del professor Jordi Abelló, han marcat la diferència entre afició i professió: sense escletxes. Al Teatre Municipal, en la línia d'espectacle, sota la direcció d'Alfons Tost i Llum Benedicto, i la col·laboració de Tetris i l'Escola d'Art Floral, amb un valent «més enllà», han escenificat Després de festejar, endinsant-se en un terreny difícil i poc petjat.

És un plaer per als sentits veure com de la unió de sentiments i disciplines diverses, surten obres artístiques brillants. A un i altre lloc s'endevina la presència de la polivalent Àngels Artigas. Als Alemanys, Josep Tarrés ha homenatjat el monestir benedictí de Sant Daniel, amb motiu del seu mil·lenari. Ell mai passa desapercebut. Ahir El Punt va comentar-ho àmpliament.

No continuo fent comentaris. És carregós per als lectors. Les opinions dels mitjans no són article de fe i els no citats han de creure en la bondat de la seva obra. La satisfacció no ha de dependre de les opinions alienes, sinó de la pròpia opinió. Amb tot, m'atreviré a donar als organitzadors un consell agosarat, de veterà. El moviment floral gironí ha assolit una gran dimensió, costosa i difícil de controlar i governar. No deixin que creixi més –per què més gran?– i cuidin la qualitat. La voluntarietat i la improvisació s'haurien d'eradicar.

Demà, homes i màquines arrabassaran l'exposició. Hom es resisteix a pensar que les delicades obres florals es destruiran i la major part acabarà a les deixalles. Trista fi per a les portadores d'il·lusions i les primeres actrius d'una representació floral. És sabuda la vida efímera de les flors separades de la planta, tot i que sorprèn i dol a la vegada. Res no iguala la bellesa d'una rosa vermella filla d'una planta sana i robusta, tallada el dia abans d'esclatar, veient-la vanitosa obrir-se a les expectants mirades, fent un striptease: naturalesa sublim!

El personal de la Unitat Operativa de Serveis de l'Ajuntament, artífex de les infraestructures de l'exposició i atent servidor dels expositors, en desmuntar els treballs florals per transportar-los a la deixalleria, sovint poden fer un petit ram per a l'esposa, la filla o la parella, i sorprendre-la agradablement. Les flors, amb afany de vida, presten l'últim servei, gràcies a la sensibilitat d'aquest grup de persones, que veuen néixer, créixer, viure i morir l'exposició. No mor del tot, però: ressuscita l'any vinent. Quasi es tornen a fer plans...