“El meu somni és treballar com a tècnic de llums al Teatre Municipal”

És que l’Isaac Padrós [president de l’Associació Multicapacitats] em va demanar que donés la benvinguda en nom de tothom.

Sí, estic content, les activitats que s’organitzen a Posa’t al meu lloc fan que la gent ens vegi i ens conegui més, perquè tots tenim diferents capacitats i hi ha coses que les podem fer i d’altres que no. Però encara topem amb moltes barreres a la ciutat.

Volem moure’ns bé pertot arreu, però hi ha ajuntaments que els falta adaptar alguns passos de vianants i hem de fer molta volta per arribar allà on n’hi ha un i de vegades hem de passar per la carretera. Hi ha pàrquings que estan adaptats a l’interior, però quan surts a fora resulta que s’han oblidat de posar una petita rampa per pujar a la vorera, i això és un problema. No pensen en tot!

Ni en un bar, ni en una botiga, ni en un restaurant, ni en un hotel, ni en un càmping, ni en una platja... Depèn de com estigui. No podem escollir com fan altres persones, ja que només accedim als llocs que estan preparats. Hi ha bars on entrem sense dificultats però tenen el lavabo en una zona que fa de magatzem, amb caixes pel mig que no deixen passar la cadira.

Hi ha botigues que tenen graons sense rampa. El pare es queda amb mi a fora mentre la mare entra i demana que li deixin treure una peça de roba per ensenyar-me-la i si m’agrada la comprem. De vegades he hagut d’emprovar-me sabates estant al carrer. Això no hauria de ser així, s’haurien de posar les piles perquè les persones amb discapacitat tinguéssim les mateixes oportunitats que les altres. En canvi, hi ha comerços que ja estan adaptats.

Sí, persones incíviques aparquen al mig del pas de vianants o en un dels llocs reservats per a nosaltres i diuen que és un moment. Un moment? Però què faig si no puc passar? Per això fem aquesta jornada que es diu Posa’t al meu lloc, perquè la gent pensi què faria si es trobés aquests embussos!

Perquè junts aconseguirem que es conegui la nostra realitat, ens escoltin i ens facin cas.

Que primer em mirin a mi i després la cadira, i no al revés com sol fer molta gent. I em molesta, perquè tinc paràlisi cerebral, però també tinc el meu caràcter, les meves il·lusions... Faig moltes coses cada dia, m’esforço per superar-me, soc un jove de 19 anys que vull complir el meu somni, això és el que vull que vegin.

M’agradaria treballar com a tècnic de llums al Teatre Municipal de Girona. No és fàcil, eh?, però ho puc fer, amb l’ordinador o manipulant la taula de control de llum, sempre que em deixin accedir a la cabina. Al Municipal no hi ha problema: hi ha un ascensor que m’hi porta.

Sí, qui més m’ha animat és en Lluís, que va començar a ensenyar-me’n ja fa vuit anys [Lluís Robirola, tècnic de la sala La Planeta], i també n’aprenc pel meu compte, amb els tutorials de YouTube. Aquest mes de juny he fet un bolo a Banyoles amb el grup Tiger Flash; tothom em va felicitar. I fa tres anys que col·laboro amb el Fitag (Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona) i ja m’han deixat tirar les llums de dues obres. Jo sempre dic a tothom que vull treballar!

Sí, he fet alguns papers dins del projecte Escenaris Especials, que està molt bé perquè no es tracta de recordar tot el text, sinó d’agafar la idea i aprendre a improvisar. Al públic li agrada, entén que va a veure un teatre diferent i es deixa sorprendre. Però jo ara prefereixo fer de tècnic de llums.

Havia estat el meu gos de teràpia, amb ell estudiava matemàtiques. Però el van atropellar i no podia treballar més i, com que buscava un lloc on viure, el vam adoptar.

Quan era gos de teràpia estava educat per no ser gaire afectuós, perquè no a tothom li agrada que el llepin, però ara que és un gos de família se’m menja a petons i m’encanta!