El mirall del temps

Les festes no s'han acabat i al programa del maig festiu encara hi queden tres cites prou representatives, com són les Migas, el Baix a Mar i la trobada de puntaires, però el gruix de la programació ha estat consumat, i tot permet obrir la veda a la valoració de continguts i encerts, segurs que existeixen suficients referències. Talment, les festes han consolidat un programa tipus, travat durant trenta-dues edicions oficials de Festes de Maig i amb un parell d'anys anteriors d'oficioses i setanta dimonis, any rere any. Amb tot, un programa que ha anat modificant alguns conceptes inicials, demostrant que és un conjunt dinàmic, com ha de ser, però respectuós amb els elements bàsics que la justifiquen. La gent respon i es mobilitza, conscient que són les seves festes i demostrant que, si hi ha una bona coartada, la ciutadania vol viure el carrer; i aquest és el gran èxit.

És veritat, viure les festes comporta agafar el programa i fer una tria, segurs que no tot requereix l'atenció de tothom ni la coincidència d'horaris permet miracles. I també és normal que no tots els actes siguin del gust de tothom, perquè, com diu la saviesa popular, sobre gustos no hi ha res escrit. Una altra cosa és pensar en un gran acte extraordinari destinat a tothom i fent-lo d'atracció exclusiva i no encertar-la, malgrat es mengi un pressupost de sis xifres. Potser la idea era massa ambiciosa i el mirall del temps es pot esquerdar amb facilitat, però un inici amb la veu de Zeus des de l'Olimp museístic, al damunt d'unes vestals tremoloses, ja féu preveure quin Speculum ens esperava. Un espectacle salvat per la campana, quan la imatge plàstica d'uns castellers penjats al buit salvava un punt de referència. Llàstima que amb tot el capital humà utilitzat i amb el desplegament de recursos tècnics i econòmics s'apostés per tan poca creativitat.

Tot és prou normal i no sempre s'encerta; però és en la normalitat del programa on es té la sensació que hi ha coses que grinyolen. És just pensar que les festes tenen l'origen en el patronatge de sant Anastasi, però el maig festiu volia tenir una dimensió que sobrepassés les pròpies i justes fronteres del santoral; una reflexió que caldria afrontar amb serenitat. Els seguicis, a la recerca del dimoni o del sant, es converteixen en una formulació calcada i repetitiva, i el paper d'algunes colles i grups demana a crits nous emplaçaments. Tot, en un conjunt on cada vegada es reforça la presència de la cultura popular –ja va bé– però que cada vegada es troba a faltar més l'espai de creació.

L'evidència demostra que moltes festes tenen un espai natural on desenvolupar-se i que la mateixa realitat badalonina estableix escenaris físicament molt consolidats –la Casa de la Vila, el Dalt la Vila, el Baix a Mar...– que descarten experiments irreals. Amb tot, les Festes de Maig haurien de potenciar més el caràcter de festes de la ciutat, festes per a la ciutat. És el vell repte de la vertebració ciutadana i d'anar trobant i reforçant els punts d'encontre.

Les festes són el que són i cal reconèixer la gestió global d'un bon programa. Però no és un error pensar que una bona sacsejada ajudaria a fer-lo més dinàmic, innovador, creatiu i participatiu. És veritat que sempre es xoca amb el mateix i que és difícil gestionar una programació sense tenir un protocol de festes, un protocol que, malgrat les hores perdudes per molta gent en la seva elaboració, mai no ha estat possible consensuar. Segur, un debat sobre les festes, sobre el mateix maig, exigeix una bona disposició de totes les parts implicades i la capacitat de saber renunciar al que calgui en l'intent d'arribar a acords generals. Queda dit. No voldria acabar la reflexió sense esmentar la Festa Alternativa i el seu paper en aquest debat general. Segur que la seva gent també té molt a aportar, tot i que potser ho fa des d'altres grups o colles. Però seria bo que tinguessin veu pròpia en la discussió col·lectiva sobre el futur festiu de la ciutat.