El deure de no oblidar

“No ens enganyem: el que ha passat un cop pot tornar a passar”, adverteix aquests dies Christoph Heubner, del Comitè Internacional d’Auschwitz, mentre es preparen els actes per al 75è aniversari de l’alliberament del que va ser el camp d’extermini més gran del Tercer Reich. “La nostra obligació és mantenir-ne viu el record i combatre qualsevol brot d’antisemitisme”, alertava ahir mateix la cancellera Angela Merkel, en la inauguració de la mostra de fotografies de 75 supervivents, a Essen.

Fins a aquesta ciutat de l’oest alemany, en una exposició instal·lada en un complex miner desmantellat, la Zollverein, d’estètica postindustrial, es va desplaçar Naftali Fürst, un home de 87 anys supervivent d’un altre camp, Buchenwald, resident a Israel. Un dels supervivents fotografiats per Martin Schoeller, un artista alemany que viu a Nova York i autor dels retrats. “El meu testimoni hauria de servir perquè mai no torni a passar”, va dir Fürst, acabat d’aterrar procedent de Tel-Aviv, en un avió de les forces armades alemanyes i convidat per l’exposició que inaugurava la líder de l’Alemanya actual.

Fürst, nascut a Bratislava, viu a Israel, com la majoria dels altres rostres de l’exposició. Les fotografies es van fer al centre de documentació de l’Holocaust de Yad Vashem, a Israel. Ell va ser l’únic que va viatjar a Alemanya, el país que reconeix la seva responsabilitat sobre l’Holocaust i sobre el destí d’Israel.

Així ha estat des de fa dècades. Així ho palesa Merkel cada cop que pronuncia la paraula Holocaust. L’advertència de Heubner té en aquests moments una dimensió especial. No es tracta d’una repetició retòrica, des de la perspectiva de les víctimes. Els corrents supremacistes, ultradretans o populistes creixen arreu del món, no només a Europa. Alemanya, el país que va planificar el programa sistemàtic d’extermini en què van morir sis milions de jueus, dut a terme entre 1938 i 1945, ha perdut el poder de contenció que durant dècades va funcionar. La ultradreta va entrar al seu Parlament (Bundestag) el 2017 com a tercera força. A l’est del país lluita per la primera posició, fins ara sense èxit, per sort.

Auschwitz va ser el camp d’extermini nazi més gran. El Tercer Reich el va instal·lar a la Polònia ocupada, sobre una superfície de 200 hectàrees. Hi van morir assassinades més d’un milió de persones, la majoria jueves. Es calcula que uns 300.000 alemanys o austríacs van treballar en la maquinària de la mort hitleriana –fos en camps de concentració, en les operacions de deportació o altres àmbits implicats en els programes nazis–. “Com van poder cometre persones del meu país un crim tan indescriptible? És impossible que hi hagués una sola família que estigués absolutament al marge del que passava”, considera Schoeller. Auschwitz era el camp d’extermini nazi més gran, entre un total de 7.000 complexos semblants, tot i que més reduïts.

Les dimensions de l’Holocaust s’escapen a la comprensió humana, deia ahir Merkel, que un mes enrere va admetre en la seva primera visita a Auschwitz com a cancellera la seva “vergonya profunda” per aquells crims comesos per alemanys. I, malgrat tot, hi ha qui relativitza o nega l’Holocaust. Si això passa ara, quan encara hi ha testimonis per documentar-ho, què passarà en el futur, no tan llunyà, quan ja no en quedin supervivents? Persones com Fürst, que, amb 87 anys, va pujar a un avió militar alemany per fer sentir un cop més la seva veu i el seu testimoni. Contra l’oblit i contra el negacionisme.