«Tinc una espina clavada amb Salt»

–«Salt era molt maco i pel Ter hi baixava més aigua que no pas ara... El comitè va fer molts de disbarats... Horrible. Van matar-hi molta gent: vuit i deu els rojos; els nacionals, trenta-sis. Refer-se va costar; les famílies amb algú que havia marxat a França o que els ‘nacionals' havien afusellat els tenien fitxats i els podien fer la vida impossible. A Salt hi havia molta misèria i va durar molts anys.»

–«La Gasol, la Coma i Cros i de seguida van venir molts pagesos. Els que es van mantenir més bé van ser pagesos.»

–«Moltes coses: primer, de mecànic de cotxes, i, després, de fuster; bé, d'ebenista amb un meu oncle. Saps la fusteria del costat del Bistrot? Són parents nostres.»

–«Sí. El meu oncle és l'Ensesa i el pare d'en Joan era un germà del meu oncle. Vam agafar l'Odeon conjuntament i el vam partir amb un tempanell... Ja saps que a la volta del taller, on hi ha l'escenari, hi passa per sobre el carrer del Seminari?»

–«Sí. Tenia una vespa amb sidecar per anar de Salt a Girona i entrava i sortia pel carrer Nou, que era de dos sentits. Feia d'ebenista i em vaig especialitzar en botigues, com ara a Can Puig Giralt...»

–«M'havia tret el títol de conduir, i a estones perdudes vaig treure'm el títol d'autoescola. Em vaig fer amic d'un senyor a qui vaig fer la fusteria... Vaig demanar al meu pare que, com que em cuidava de l'ebenisteria, volia guanyar més calés. En necessitava per mantenir la família; pensa que, a més de fuster, durant dos o tres anys, vaig dur un conjunt a cantar cada nit d'estiu: a l'Estartit o a Llafranc.»

–«Sabenc y sus muchachos. És el que es va casar amb la noia de Can Lux.»

–«Quan li vaig dir que volia cobrar més em va dir que sí, però... I ja ho saps..., res. I els vaig dir, dilluns plego, em veig capaç de guanyar més diners que aquí. I vam muntar l'Autoescola Mallorquí, érem dos socis. No em vaig embolicar amb res que més que amb autoescoles.»

–«És una unió d'autoescoles que surt el 1965 o 1966, quan ens vam fusionar professors d'autoescoles de tota la província. Per això ens vam dir Autoescuela Provincial, APSA. Vam ser els primers de tenir un cotxe adaptat perquè els minusvàlids es poguessin treure el carnet.»

–«Vaig plegar per diferències amb els socis i vam muntar l'Autoescola Estel, amb tres treballadors bons. I després, amb el meu fill gran, vaig muntar l'Autoescola Lladó, a sobre a Can Machuca. Ara la porta en Jordi.»

–«Si et dic que en van passar 10.000, em puc quedar curt... De famós et diria en Fita; dos germans de Manolo Escobar; alguns germans Nadal, molts germans Maristes i canonges de la Catedral, sobretot el doctor Cocs. D'en Fita, en tinc un bon record, perquè gràcies al cotxe va guanyar molta independència; no me li volien donar el carnet; però allà a la pujada de la catedral vaig sortir del cotxe i ell els va demostrar que és un gran conductor; ara els minusvàlids ja no tenen aquest problema.»

–«Condueixen més bé els homes i són més decidits per aprendre'n. Per la teòrica les dones són més trempades.»

–«A davant de la Penya Doble-7.»

–«Va ser treure'l d'allà per posar-hi la Generalitat i no ha estat mai més altre.»

–«Tenen algun equip de futbol, però sense un lloc de reunió, què vols fer-hi? Vaig treballar-hi molt i molt. És trist... Hi vaig conèixer molt fills, perquè tots em deien Papa...»

–«A la penya vam acollir molta mainada de l'Hospici i vaig dedicar-hi molt de temps; fins i tot els fèiem Reis i Nadal.»

–«Era una penya d'amics. Van anar a la guerra i, quan van tornar, es van posar Penya Neurastènics. Saps que els van cridar i els van fer canviar el nom perquè el règim no el trobava adequat. I se'l van canviar per un altre nom absurd: Doble 7, que, com saps, en el joc del dòmino no existeix. La Penya, ara, és a les últimes; ja no és el que era, no s'ha fet res. Dúiem moltes categories i equips, jugàvem moltes competicions i havíem portat la mainada a jugar a molts llocs de l'estranger, a Alemanya i França. Mira: l'ànima de la penya eren el bar i la Ramona. La Ramona era molta Ramona i sabia portar molt bé la gent; era molt trempada.»

–«No. Primer el Salt i, després, la penya. Mentre era president del Salt, vaig fer el nou camp del Salt i també vaig ser de la junta del Girona, amb en Maurici durant i en Miquel Callís. Ho era per tenir tractes preferents, per ser com un filial, saps?»

–«Veig que la cosa no marxa a l'hora...»

–«Vaig fundar el nou camp del Salt. En Pau Porta em va dir que, si el club aportava els terrenys i el 50 per cent de l'obra que es volgués fer, la federació hi posaria el 50% restant.»

–«I a Girona, en Manel Lloret, que era un personatge fantàstic, em va dir que tirés endavant i ens els van donar.»

–«Els juvenils del Barça contra el Salt. Van guanyar ells per 2-1.»

–«Vam pujar i teníem un equip a primera i un a segona regional.»

–«No, però jugàvem amb ànim de...»

–«Hi posàvem allò que se'n diu de dos rovells.»

–«De grossos a Montagut, l'Escala, la Cellera i Portbou. A Peralada també fotia por anar-hi a jugar. Tothom volia guanyar el Salt; la trifulca més grossa va ser a l'Escala. El president era en Ros, de la Confraria de Pescadors; es va portar molt bé.»

–«Tot va començar quan van començar a insultar el porter, que era en Jordi, el meu noi gran. Els jugadors del Salt i jo el vam defensar.»

–«En Jordi ho parava tot i es van posar molt nerviosos. El partit ja era acabat i li fotien empentes, I un del Salt va apagar el cigar a la cara d'un aficionat de l'Escala. I va començar una batussa entre les dues aficions.»

–«No et pots pas imaginar l'espetec. En Ros havia estrenat una jersei i li van estripar d'una estrebada. Va arribar la Guàrdia Civil i també van rebre; a un li van fer una queixalada.»

–«Fins i tot les dones anaven a cops de bossa; en aquella època valia tot. Però teníem un bon equip. Te'n podria explicar moltes. A Tossa de Mar tenia una escola de xòfers i patrocinava un equip. Un dia que vam anar a jugar a Castellfollit de la Roca...»

–«No era mai a casa.»

«Marxava a quarts de set i tornava a les onze de la nit. I quan anaven a sopar amb el Doble-7, a la una de la matinada.»

«I tot i així, va tenir temps de fer set fills.»

–«A Montagut perseguien l'àrbitre pels carrers del poble. El volien escalfar. Vaig esperar l'àrbitre amb el cotxe, el vaig carregar i me'l vaig endur cap a casa. No vaig tocar mai cap àrbitre, els defensava i donava protecció dels meus i dels altres.»

–«En van sortir de molt bons: en Manel Carbó, en Dani Cabezas, en Siria, l'Emili Gispert [director general d'El Punt]; l'avi de l'Emili em va ajudar molt, perquè arreglava el camp. La màquina de segar gespa la vaig comprar de la meva butxaca...»

«Va pagar tantes coses de la seva butxaca.... Valga'm Déu... A vegades la seva família semblaven els altres...»

–«Érem en Paulí, en Berga... Jo em vaig cuidar de posar en contacte en l'Heribert Barrera i en Jordi Pujol amb molts de la comissió, que eren socialistes. S'havia de fer perquè Girona ens havia absorbit i no ens donava res a canvi, malgrat que obtenia molts ingressos gràcies a les fàbriques de Salt i Sarrià de Ter. Girona ho tenia tot abandonat. Mentre vam ser de Girona, ni llums, ni carrers, ni pavelló, ni res de res. Els anys de Girona van ser d'abandó; els únics que van ajudar van ser les fàbriques.»

–«En Quim Nadal ens va cargolar molt, perquè Girona hi perdia molt. El canvi de Salt va venir amb en Sunyer.»

–«Vaig ser tinent d'alcalde durant la gestora i durant els quatre primers anys d'en Sunyer, que vam fer un govern d'unitat. En les segones els regidors de CiU ja ens en vam anar a l'oposició.»

–«Perquè Salt ha deixat de ser el poble que tots havíem conegut i ha perdut la identitat. I vols que et digui una altra cosa? Tinc una espina clavada. Vaig treballar molt i molt; el que vaig fer per Salt va ser tan fort. I? Uns carden la llana i els altres se'n duen la fama. No em vaig moure per fer número, ho portava amb discreció... Al final, l'única ha estat la Iolanda Pineda, quan fa un parell d'anys va fer un acte de reconeixement als impulsors de la independència.»