“El ‘narco’ i la policia ciutadana han creat un infern de violència”

Perquè és un dels estats on es produeixen més amenaces i agressions contra els periodistes, i resten impunes. Hi ha una aliança criminal entre el narcotràfic i els grups armats, es vulneren sistemàticament els drets humans de la població i s’intenta impedir que els fets es coneguin i es denunciïn.

Hi ha, d’una banda, la Coordinadora Regional d’Autoritats Comunitàries-Policia Comunitària (CRAC-PC), que va néixer el 1995 al voltant del moviment zapatista per protegir la població, especialment les dones, dels assalts, els robatoris i les violacions que patien en zones abandonades per l’Estat. I sí, aquesta policia compta amb la cobertura de la llei 701, que avala que els pobles originaris es dotin del seu propi sistema d’autodefensa.

Davant d’una assemblea formada per consellers de cada comunitat on opera. Les persones detingudes són reeducades fent treball en benefici de tothom.

D’un altre grup anomenat Unió de Pobles i Organitzacions de l’Estat de Guerrero (Upoeg), dirigit per Bruno Plácido Valerio, que va formar la seva policia, dita ciutadana, el 2013. Aquest grup només respon davant del seu líder i les seves actuacions són totalment arbitràries. Han pervertit el sistema de reeducació: ja no s’utilitza en benefici de la comunitat sinó de la seva butxaca, perquè lloguen els detinguts en règim d’esclavitud per fer feines en el sector privat de les quals ells cobren. Els mantenen encadenats i insuficientment alimentats i quan emmalalteixen criden les famílies perquè se’ls enduguin. Amb el poder que donen les armes, han creat una molt ben estructurada, organitzada i eficient banda criminal que extorsiona la població, l’aterreix i la domina. Les tortures i desaparicions formen part de les seves pràctiques.

El 2017 hi havia uns 5.300 efectius; el 2020 són molts més, el grup va creixent. Ja dominen el 80% de la regió Costa Chica, dins de l’estat de Guerrero, i no sembla que les autoritats federals prenguin la iniciativa de posar fi a aquest estat de violència.

Per descomptat, amb els narcotraficants, en primer lloc, als quals venen la plaça. Això vol dir que alliberen una zona d’un grup criminal i obtenen l’agraïment de la gent, que no sap que el lloc serà ocupat per una altra banda que els haurà pagat millor. També extorsionen els taxistes, els comerciants, i maten a qui no els paga. I sembrant aquest terror també aconsegueixen el reclutament de més efectius. La policia ciutadana és, en realitat, una potent màfia.

També, molta gent no denuncia res perquè està espantada i no confia en ningú del govern. Saben perfectament que Bruno Plácido Valerio està protegit per l’Estat.

Sí, i per aquest motiu hem rebut intimidacions, represàlies i agressions tant el director, Antonio Julián Chepe, com jo mateixa, que vaig acabar entrant en el programa Barcelona protegeix periodistes de Mèxic, perquè va arribar un moment que ja havia rebut els últims avisos i la meva vida corria perill.

Només som tres persones tirant endavant el mitjà i la tercera és un dissenyador que per motius de seguretat manté l’anonimat. Aguantem el diari sense cap suport, amb els sous que cobrem per altres feines. Editem 2.500 exemplars de 16 planes, tres dies a la setmana, i els intentem fer arribar a les comunitats a través de dos venedors que són força lleials malgrat que de vegades han estat interceptats per robar-los els paquets. Ara que jo soc fora és el director qui s’ocupa d’escriure tots els articles i des de fa poc tenim alguns becaris d’un programa federal que s’encarreguen del diari digital i de les xarxes socials. Se’ns pot trobar a Facebook.

Sí. Ara al març, que tornaré a Mèxic, es decidirà si es jutgen o no les persones que em van atacar. Si és que sí, serà el primer cas de violència contra dones periodistes que veurà un jutge.

Una gran oportunitat per sensibilitzar sobre aquesta realitat. He participat en taules rodones, conferències, en el programa Ciutats Defensores dels Drets Humans... Fer visibles les agressions ens ajuda a combatre la impunitat.