“Sense el món clàssic no s’entén la identitat catalana”

Perquè el món clàssic és ara, al segle XXI, més necessari que mai. Perquè és un punt de trobada intercultural. Un mirall on tots ens podem reconèixer. Sovint, als meus estudiants de l’ensenyament secundari els ho plantejo: Què tenim en comú un català, un australià, un xilè, o un pakistanès? Doncs conceptes que provenen tots del món clàssic com ara ciutadania, estrangeria, la democràcia i els seus límits, constitucions, biblioteques, el concepte d’estat, les matemàtiques, les olimpíades, l’oratòria, l’hospitalitat, la societat, la manera de viure la mort, tractats de pau i de guerra... Ara mateix, de què es preocupa la societat europea? de les seves fronteres, com feien els romans!

No érem conscients del buit que omplíem, perquè Auriga és ara un punt de trobada, de debat, de reflexió entre professionals del món clàssic, que fa uns anys anaven cadascú pel seu costat, i que entre ells no s’explicaven el que estaven fent. I ara fins i tot hem incorporat nous sectors com els professionals del turisme cultural o arqueològic. Perquè cal no oblidar que aquest sector aporta molt: festes de recreació històrica com ara Tarraco Viva (a Tarragona), el Triumvirat d’Empúries, la Magna Celebratio (Badalona), el Maremagnum (Mallorca) o els Capvespres a la romana i bacanal de Guissona en són exemples. I també hi ha el món editorial o el teatral. Són aportacions actualitzades del món clàssic. Que no s’acabaria mai, sí que n’érem conscients, perquè encara necessitem el món antic per conèixer-nos a nosaltres mateixos.

Al frontispici del temple d’Apol·lo, a Delfos, diu: “En tu es troba ocult el tresor dels tresors. Oh, Home!, coneix-te tu mateix i coneixeràs l’Univers i els Déus.” Coneix-te tu mateix, diuen els clàssics. I és per això que els necessitem tant, perquè en un món tan globalitzat és bo saber i reconèixer la teva identitat. I en aquest sentit podem dir que no s’entén la identitat de Catalunya sense el món clàssic. Només cal mirar les quatre columnes de Puig i Cadafalch! I com que el món clàssic forma part d’aquesta nostra identitat és impossible que s’acabi la nostra feina de divulgació i d’informació. August va tenir claríssim que només amb la cultura es podia omplir el passat el present i el futur. Aquesta és la nostra motivació i estem contents del camí fet. Fins i tot vam encertar el nom de la revista!

Estimular l’estudi del passat era la nostra principal motivació. Però, a més de fer-lo conèixer als professionals, i que aquests intercanviessin experiència entre ells, calia fer que arribés a tothom, i per això es va veure que era imprescindible potenciar la formació. Jo soc directora de la revista de manera altruista i treballo de professora de llatí i grec, i he vist com, a l’escola i en la societat, la informació es troba a tot arreu però que falta coneixement per saber quin valor es dona a aquesta informació. Per això cal mantenir la flama d’aquest coneixement. Amb aquest objectiu vam iniciar diferents projectes que el que pretenen, sobretot, és mantenir viva aquesta flama.

Sí, des de l’any 2005 la revista organitza anualment l’única trobada interdisciplinària dels professionals del món antic que se celebra als territoris de llengua catalana. A més, cada any convoquem els premis Auriga: el premi Didascàlia, a una experiència docent, i el premi Núria Tudela, a un treball realitzat per estudiants, i el premi Musa, per a les exposicions temporals o permanents, o altres iniciatives de divulgació del món antic i la cultura clàssica realitzades des dels museus. Des del 2015 el premi Didascàlia porta el nom de l’hel·lenista Carles Miralles i Solà.

Doncs ara mateix, per tancar el número 101! Fa trenta anys va

m començar tres persones: Maria Jesús Espuña, Xavier Tudela i jo. Hem tingut col·laboradors de prestigi com ara Maria Àngels Anglada, Mariàngela Vilallonga o Carles Miralles, entre molts d’altres. Ara, a més del fundadors, a l’equip hi ha Francesca Mestre, Joan Pedrola, Pere Izquierdo, Xavier Yàñez i Isabel Rodà. I el nostre tècnic, Miquel Fernàndez Barta. Sense ells, els col·laboradors i els subscriptors, perquè no depenem ni d’universitats ni de subvencions, Auriga no seria possible.