Penalitzades (però unides)
meta ·
Roxana Hernández lluita amb Las Kellys per dignificar el sector de la neteja d’hotels
Josefina Salazar va coimpulsar la plataforma SADC quan va veure com empitjoraven les condicions laborals de l’atenció domiciliària
Les professions feminitzades són les més precàries
Las Kellys van anar a Brussel·les per exigir a la UE que posi fi a les subcontractacions
Moltes dones amb perfil vulnerable no s’atreveixen a reclamar els seus drets per por
Fa més d’un any que Roxana Hernández està de baixa, amb dolors que ja no li calmen ni les pastilles. Tot i que es va trencar els tendons del braç dret treballant, la mútua no li va reconèixer que fos una malaltia laboral perquè, va dictaminar, tenia aquesta part dels músculs desgastada des de feia molt de temps. “Com volen que els tingui si ara una sola persona fa la feina que abans fèiem quatre i hem d’enllestir més de 22 habitacions en 8 hores, i algunes de les quals tenen fins a quatre llits? Com jo, la majoria de les meves companyes estan malaltes, tenen molts dolors i problemes esqueletomusculars de fer força i moviments molt repetitius, i mai es reconeix que ens ho ha provocat la feina.” La Roxana treballa de cambrera de pisos. Segons els seus càlculs, cobra 1,13 euros per cada habitació que neteja, quan l’hotel ingressa per cadascuna entre 150 i 300 euros.
De tota manera, més enllà que el sou sigui “vergonyós”, el principal problema són les precàries condicions en què treballa aquest col·lectiu, exclusivament femení. Les reformes laborals del 2010 i el 2012 “van donar carta blanca als empresaris” i la majoria de serveis de neteja van ser externalitzats. Segons relata la Roxana, les conseqüències han estat “nefastes” per a les treballadores, com ara jornades que a la pràctica acaben doblant-se sense cobrar les hores extres, sancions i acomiadaments arbitraris, lesions i malalties cròniques provocades per la càrrega de feina i l’estrès, i pèrdua del gust i l’olfacte per culpa dels productes químics utilitzats.
Com que la mútua no li ha reconegut la malaltia laboral, la Roxana cobra de la Seguretat Social, cosa que significa que ingressa només el 75% del seu sou. “Amb 930 euros vas fent; vas pagant el lloguer, la llum i el menjar, però no vius”, denuncia. Té 52 anys, és peruana i fa 16 anys que treballa de cambrera de pisos. Ara la preocupa com li quedarà el braç, perquè és la seva “eina de treball”, però se sent molt emparada per la xarxa que han creat entre companyes i col·lectius precaris com el seu. Fa anys, quan participava en les primeres manifestacions per reclamar condicions dignes per al sector de la neteja d’hotels, es va arribar a disfressar amb perruca i ulleres perquè els seus caps no la reconeguessin, però assegura que ha perdut la por. Forma part de Las Kellys, l’associació de cambreres de pisos nascuda el 2016 a Barcelona per exigir que es posi fi a la precarització del sector. El nom és un joc de paraules a partir de las que limpian, perquè no s’avergonyeixen de la seva feina, sinó que volen que es dignifiqui i es reivindiqui.
El novembre de l’any passat, una delegació de Las Kellys de tot l’Estat, la Gran Bretanya i França va anar a Brussel·les per demanar a la Unió Europea que aturés la subcontractació de treballadores i en controlés les condicions laborals. Ella va ser una de les professionals que van anar a Bèlgica i, tot i admetre que Las Kellys encara estan esperant resposta, explica que ja s’han anotat alguns èxits: han guanyat diversos judicis per acomiadaments improcedents, estan obrint seccions sindicals en nombrosos hotels i participen en diverses xerrades a les universitats per explicar els seus problemes i la seva lluita. “Abans érem invisibles i ara ja no; tenim seguidors, venen cambreres que tenien por i ara s’adonen que han de reclamar els seus drets, i molts joves que no sabien què passa es queden sorpresos i prenen consciència”, relata. “No tinc por perquè em sento molt emparada; som col·lectius fàcils d’explotar, perquè som dones i moltes estan en una situació personal vulnerable, però Las Kellys som molt lluitadores”, constata la Roxana el mateix dia que ha participat en una acció reivindicativa per paralitzar un desnonament. “Hem d’ajudar-nos entre companyes; Las Kellys també estem donant suport a tots els altres col·lectius precaris”, explica.
Com denuncia un dels cartells elaborats pels comitès de vaga del 8-M, “en els sectors en què treballen més dones existeix més precarietat laboral”. Però, com destaca el manifest que han consensuat per llegir-lo avui després de la manifestació, davant la passivitat de l’administració ha pres força la unió i l’“autoorganització” femenina. Josefina Salazar forma part de la Plataforma d’Atenció Domiciliària de Catalunya (SADC), que lluita per dignificar les condicions laborals d’aquest sector. Ja està jubilada, però ha treballat sempre cuidant gent gran, persones amb diversitat funcional, malalts i nens i adolescents de famílies desestructurades, una feina “esgotadora físicament i mentalment” que, malgrat tot, l’ha “omplert molt”.
Abusos continuats
La Josefina explica que va ser quan aquest servei es va externalitzar que es va començar a precaritzar fins a arribar a nivells “alarmants”. El problema no només ve dels sous baixos (6 euros l’hora, de mitjana), sinó dels “abusos empresarials continuats”, com ara canviar contínuament les hores dels contractes, adjudicar una càrrega de feina desproporcionada, no aplicar la normativa de seguretat laboral, no pagar les hores extres i distribuir entre matí i tarda una jornada que, per llei, no podria ser partida, de manera que la treballadora “ni pot conciliar l’àmbit laboral amb el familiar ni pot agafar una altra feina que l’ajudi a arribar a final de mes”.
A més d’exigir “una gestió cent per cent pública del servei”, la plataforma SADC, formada per professionals en actiu i jubilades, usuaris i “altres col·lectius en lluita social”, treballa per apoderar les dones i aconseguir que alcin la veu i reclamin els seus drets. El problema, explica la Josefina, és que “aquesta feina està devaluada i desprestigiada perquè la fan dones (el 97%) i, a més, moltes són immigrants o tenen altres situacions de vulnerabilitat personal com ara haver estat víctimes de violència de gènere”. “Està molt bé que se’ls doni una oportunitat laboral, però no pot ser que sigui a costa d’explotar-les”, denuncia.