Caterina Albert, la dona rere la màscara

“Era un niu recollit, íntim, solitari, un niuet meu, ben meu, tot ple de mi mateixa i sols per mi mateixa visitat; un niu on poder riure, plorar, esperançar, fruir”. Vint-i-quatre anys abans que Virginia Woolf parlés de la importància que les dones tinguessin una cambra pròpia, Caterina Albert ja ho havia escrit.

VÍCTOR… O VICTÒRIA

La paradoxa, però, és que va fer aquestes afirmacions emparant-se sota un pseudònim masculí: Víctor Català. El nom l’havia tret del personatge d’una novel·la seva. Caterina Albert Paradís va néixer a l’Escala el 1869, i des de molt jove va sentir un gran interès per l’art. Va esculpir, va pintar i, des de l’adolescència, va escriure. Va ser autora d’obres de teatre, poesia, contes i novel·la que van tenir un gran impacte en la societat catalana del principi del segle XX. I tot ho va haver de fer amb el temps que li deixava la seva ocupació principal: l’administració del patrimoni familiar. Tot i això, no era la modesta escriptoreta amateur i intuïtiva que va pretendre fer creure durant tota la vida: la seva afició era un ofici treballat, conscient i d’una grandíssima qualitat. Només tenia una gran pega: el seu sexe.

D’això, se’n va adonar el 1898, quan va guanyar els Jocs Florals d’Olot amb el monòleg La infanticida, una obra tan dura que resultava inconcebible que l’hagués escrit una dona. L’escàndol va ser tan gran que Caterina Albert va decidir que mai més no signaria amb el seu nom. No volia més escàndols i, sobretot, no volia que ningú jutgés la seva obra pel que tenia –o no tenia– l’autora entre les cames. I així va néixer Víctor Català, autor del famós drama rural Solitud: un autor misteriós que no recollia els premis ni assistia a actes socials, i que suscitava molts rumors. Mai no va gosar desfer-se d’aquesta màscara: fins i tot després de deixar-se veure públicament (va ser la primera dona a formar part de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, el 1923), va continuar signant els seus llibres sempre com a home.

L’any 1967, un any després de la mort de Caterina Albert, Gabriel Ferrater va dir que “no ha de quedar ningú d’aquí a cinquanta anys que digui «Víctor Català»”. Quan el termini ja ha caducat, sembla que la senyora Caterina de l’Escala continua ben amagada.