La fugida d’Elsa

Un dia de gener, traginant una gran maleta de color negre, una bossa d’esports de color fosc, i amb tot de bosses i bossetes i encara amb la bossa de mà penjant del coll, l’Elsa va aterrar a Barcelona amb la il·lusió d’una experiència estudiantil a la capital catalana, on, fonamentalment, volia aprendre l’espanyol. Procedent d’una petita ciutat del nord de París amb el nom de la crema pastissera més famosa del món, Chantilly, aquesta jove francesa de només 20 anys es dedica a estudiar ciències polítiques amb la voluntat de poder aplicar tot aquest coneixement a l’exercici del periodisme, professió amb què es vol guanyar la vida. L’Elsa havia de romandre a Barcelona, aquesta bonica i atractiva ciutat mediterrània, plena d’ambient i de joves estudiants de tot Europa, fins a finals de maig, però ahir tot això es va acabar de cop i volta, precipitadament, atropelladament.

Ahir l’Elsa no estava ni per a ciències, ni per a política, ni per prendre el sol o fer amics, i encara menys per pensar en el periodisme. Parapetada rere una mascareta de color blanc i forma cònica, els seus dos ulls grisos, color perla, delataven un estat d’ànim paorós, d’ensurt i d’incertesa absoluta: “La meva mare té por i m’ha dit que torni cap a casa. Jo tinc por i vull marxar, però no sé si podré fer-ho.” Així s’explicava l’Elsa, plena de dubtes i interrogants, a quarts d’onze del matí dins d’un vagó de metro desert de la línia 9 anant cap a l’aeroport, amb el telèfon mòbil a la mà, en permanent comunicació amb els seus pares, i sense treure’s ni per un moment la mascareta protectora.

Igual que aquesta ciutadana francesa, ahir eren centenars els ciutadans estrangers que de manera precipitada van decidir posar rumb a l’aeroport del Prat per enfilar-se al primer avió que els portés de retorn a casa. La por era contreure el coronavirus que sembla que corri desbocat pels carrers de Barcelona, però el gran temor que movia a uns i altres, i sobretot a la jove estudiant de ciències polítiques, era el possible tancament de les fronteres i haver-se de quedar en un país estranger per un temps indeterminat. “Sí, tinc por”, repetia l’Elsa durant el llarg trajecte de metro fins a l’aeroport.

Qualsevol treballador de l’aeroport de Barcelona amb qui es parlés ahir, abans reconèixer que a l’aeroport no era un matí de dissabte normal, esbufegava i posava cara de dir “Estem fins al capdamunt de feina!” Això és el que deia en Quique, personal de terra d’una companyia d’aviació, que hi afegia “Això és molt fort”. En Quique es feia creus que les autoritats demanin a la gent que no surti al carrer per no entrar en contacte els uns amb altres i en canvi a l’aeroport ahir ningú impedia que hi hagués una concentració humana com la dels dies d’operació sortida, ideal per fer saltar el maleït Covid-19 d’un humà a un altre, per molta mascareta protectora que es veiés.

“Sembla l’èxode”, explicava entre divertida i al·lucinada la Míriam, una treballadora de l’empresa Adelte, encarregada de traginar els carros que es fan servir per transportar les maletes. La Míriam no estava per a gaires bromes, perquè el descens de passatgers que ja ha portat la crisi del virus, i el que encara ha de venir, ja ha fet que la seva empresa hagi donat vacances a alguns treballadors i demà, dilluns, sabrà què passa amb la seva feina i la de molts altres que com ella tenen la categoria d’eventuals.

De l’estat d’histèria col·lectiva que ahir es va apoderar de l’aeroport barceloní n’era testimoni l’Imma, una veterana del servei d’informació que relatava com els passatgers arribaven “esporuguits” fins al seu mostrador amb moltes preguntes a fer i una sola idea, repetida com un mantra: “Vull tornar a casa!”

Amb aquest mateix objectiu l’Elsa va arribar a l’aeroport a dos quarts de dotze del matí. Aleshores va tocar començar a córrer primer del soterrani on hi ha el metro fins al nivell de les arribades, després per la cinta transportadora que condueix al pis superior i, aleshores, per la terminal de sortides fins a arribar davant la cua d’Air France.

Ulls de pànic una altra vegada, Uf!! Davant seu, vuitanta persones en una filera que serpentejava i que a l’Elsa li van fer témer el pitjor. Va tornar el neguit i una vegada més una trucada al seu pare, treballador d’Air France, per exposar-li la situació i demanar-li ajuda per a l’obtenció d’un seient a qualsevol dels vols programats fins a les vuit del vespre.

A la cua, la jove Elsa va anar a parar darrere de tres parisencs que com ella volien tornar a França abans del que tenien previst. Un d’ells, en Theo, explicava que havien vingut a Barcelona per fer un cap de setmana de tres dies, que havien arribat divendres al matí i que tenien bitllets de tornada per avui al vespre. “Tenim por que ens tanquin fronteres i per això som aquí”, deia consultant el mòbil per si arribaven notícies de noves mesures de restricció.

El personal d’Air France és prou diligent i poc després de dos quarts d’una l’Elsa arribava al mostrador. El primer intent per obtenir un lloc en un avió va resultar inútil. “Em diuen que he de fer una gestió per internet i he trucat a ma mare perquè m’ajudi.” Una vegada més a esperar, i una vegada més la incertesa de si hi seria a temps, si quedarien places per a ella o hauria de tornar avui, o quedaria atrapada a Barcelona.

Mentre l’Elsa esperava, a la primera planta de l’aeroport, el Joan, taxista, estava pendent de l’arribada de l’Stefan, un ciclista professional que procedent de Dubai volia anar a Girona per entrenar-se. En Joan trepitja habitualment l’aeroport i el seu ull expert va calcular que aquella hora hi havia “un seixanta per cent menys de moviment que un dissabte normal”. Per exemple, un vol que acabava d’arribar de Brussel·les ho havia fet amb una quarta part dels seients ocupats.

D’arribada venien mig buits, però els avions que s’enlairaven anaven plens i amb un rigor absolut en relació amb el pes dels equipatges. Última trava per a l’Elsa: la seva maleta negra pesava massa i no podia pagar-ho. Buidatge d’emergència, facturació feta i aleshores va tornar a tocar a córrer cap a la zona d’embarcament perquè el seu era un passatge obert, especial per a personal de la companyia, que havia d’acabar d’emplenar a la zona reservada per als passatgers.

La seva alegria passant el control d’embarcament contrastava amb la incògnita de quan podria volar. Per sort el WhatsApp és un invent meravellós, i tres minuts després de les tres de la tarda aquest sistema de missatgeria es va manifestar: “Je pars!!!” (“Marxo!!!”, en francès). A les 17.35 h hi torna, en anglès: “Just landed at Roissy!” (“Acabo d’aterrar a Roissy!”). Bravo, Elsa.