“La gent tenia la sensació que s’ho podien haver estalviat”

L’exèrcit havia anunciat que faria pràctiques de tir de vuit del matí a tres de la tarda, els dies 9, 10 i 13, però aquell dimarts les pràctiques es van fer a la nit, la qual cosa no es pot dir que no havia passat mai, però aquesta vegada va ser força més aparatós. Fos perquè no feia tramuntana, fos perquè la nit era calma, al poble, a Espolla, hi hagué una certa indignació. Molta gent es va preguntar si era necessari que a aquelles hores de la nit es fessin pràctiques de tir. Eren gairebé les onze i amb el soroll dels fusells i les metralladores no podíem agafar el son.

Fa quatre anys, després d’unes maniobres que es van fer amb morters, hi hagué problemes amb un camp de tir, envoltat de masies i zones habitades que van veure com els projectils els explotaven molt a prop. Al final els militars van assumir que les condicions no eren les més idònies i es va arribar a l’acord que no es farien més pràctiques d’aquest tipus. Jo crec que les pràctiques del dia 10 les feien amb armes llargues, i potser de nit perquè utilitzaven allò que en diuen bales traçadores. A les set ja era fosc, però els trets es van mantenir fins a les onze i encara que els militars havien avisat els ajuntaments i els organismes habituals, i per poc no havíem entrat en el període de confinament provocat pel coronavirus, la gent tenia la sensació que s’ho podien haver estalviat.

Quan em van quintar, vaig entrar a les campanyes a favor de l’objecció de consciència i de la insubmissió. Em movia a cavall de Barcelona i l’Alt Empordà en una època en què van treure el cap els moviments pacifistes i una àmplia majoria de joves que ens vam oposar tant al servei militar com a la presència militar al territori, i per denunciar-ho es van fer diverses marxes.

Vam anar fins al castell de Sant Ferran, que en aquell moment feia de presó militar. Volíem donar suport als primers objectors de consciència de l’Estat, que l’any 1975 van manifestar el seu refús a fer el servei militar, i en col·laboració amb les entitats veïnals al barri de Can Serra de l’Hospitalet de Llobregat van impulsar un servei civil autogestionari. Després van ser empresonats al castell de Sant Ferran sota jurisdicció militar. Vaig mantenir la lluita fins que el servei militar va ser liquidat. Personalment, puc afegir que l’any 1978, quan aquests pobles vivien de la vinya, l’olivera, el bosc i s’explotava el suro, l’exèrcit va iniciar un procés d’expropiació destinat a l’ampliació del camp de tir. A mi em va tocar de ple. Era veí d’Espolla i propietari d’una finca afectada a la Font de la Bruixa. Al poble, allò va tenir un fort impacte i encara hi ha qui se’n recorda.

A Sant Climent hi havia tot el tema dels soldats de lleva, que comportava que cada tarda tres o quatre mil persones sortien de la base, i ja fos a través dels bars, els comerços o altres serveis, generaven una activitat econòmica al poble. Quan es va acabar la mili obligatòria tot això se’n va anar en orris, i més després que la base es convertís en un campament de l’exèrcit professional, i el seu impacte econòmic ha quedat reduït pràcticament a res. Això ha fet que molta gent de la zona es qüestioni la seva presència.

Si abans l’economia es basava en el suro i el sector agrícola, actualment molts d’aquests pobles han apostat pel turisme rural i volen vendre el paisatge, l’oli i la vinya, o el senderisme. A més, es troben que per part de la base no hi ha un retorn de cap tipus d’activitat econòmica, ni pel que fa a la despesa que puguin fer els soldats ni per la recaptació d’impostos, perquè el Ministeri de Defensa està exempt de pagar-los, i a més hi ha l’impacte polític.

Si es fa una comparació entre resultats electorals i habitants, ens trobarem que Sant Climent és un dels pobles on surt un dels percentatges més elevats de votants de Vox, la qual cosa fa pensar quina ha estat l’evolució política d’una determinada part de l’exèrcit després de la Transició. Ara que els alcaldes han deixat enrere el servilisme mostrat pels seus predecessors cap als comandaments del campament, moltes persones consideren que és una nosa que els hipoteca el futur. Al llarg dels anys s’han fet mobilitzacions contràries a la base, des de pintar un tanc de color rosa fins a la campanya Alto el Foc a l’Albera, o la denúncia als guàrdies civils que despenjaven estelades. Nits com la del 10 de març potencien al rebuig.