Andrea, Enri i la que ve

Hi ha imatges que impacten en aquesta vida, i deixen marca. Impacta sortir de l’hospital d’Igualada, on encara es combat a vida o mort contra el coronavirus, amb l’olor de clor amb què es desinfecta cada dia l’exterior del recinte sanitari clavada a les narius, travessar l’avinguda de Barcelona, enfilar el carrer Sant Magí i topar-se de cara, i mai millor dit, amb l’Andrea. En una ciutat on hi ha veïns que surten de casa amb doble mascareta de protecció, la contemplació de l’Andrea impacta de veritat. 24 anys, alta, mitges negres, botes fins als genolls, minifaldilla a joc, jaqueta ajustada, acabada de pentinar amb dues cues de cavall llarguíssimes a costat i costat, ulls pintadíssims, llavis fúcsia i un somriure que regala a tothom que li ho demana. La pregunta és obligada: no té por de sortir sense cap protecció en una ciutat on el virus maligne ha corregut com la pólvora? Resposta: “Allò que em van donar per a la boca ho tinc a casa” (sic), i somriu feliç de la vida.

No hi ha cap mena de dubte que a l’Andrea la mou una certa inconsciència de jove irreverent, però també és evident que aquesta noia és el clar exemple que a la capital de l’Anoia comença a estendre’s una certa consciència que el pitjor de la crisi sanitària ja ha passat i aquest relaxament es palpa als carrers.

“Dissabte això era l’hòstia, la gent anava de dos en dos i es veien molts cotxes.” Ho explica en Jesús, que coneix com ningú l’ambient que s’ha viscut a la ciutat les tres últimes setmanes perquè des del primer dia del confinament ha sortit a passejar el gos i té clar que amb la fi de l’aïllament de la ciutat, i l’aixecament dels controls policials als accessos, al carrer hi ha més moviment de gent.

Un bon exemple que de mica en mica va sortint el sol a Igualada és l’Enri, diminutiu d’Enriqueta, que a diferència de l’Andrea, sí que va protegida amb mascareta. “Jo soc de la generació de l’agulla i el didal, i aquesta me la vaig fer jo mateixa”, diu orgullosa posant-se bé el tros de drap blanc que li tapa la boca i deixant per un moment la feina d’arrencar les males herbes que la tenia entretinguda al carrer Verdaguer, sota mateix de casa seva. “Aquesta pluja ho ha fet créixer”, justifica.

L’Enri explica que ha estat enclaustrada i que fa pocs dies va celebrar els 89 anys amb la sola companyia del gat; “el fill em venia a deixar el menjar a la porta i ni ens tocàvem”. Quan se li demana si vol sortir retratada al diari no fa com l’Andrea, que de seguida s’hi posa bé, sinó que dubta un moment i demana expressament que no se li retrati els mitjons que porta fins a mitja canya. S’arregla el cabell blanc, mira a càmera i diu: “Aquests dies només faig que pensar en la postguerra, i com vam patir.”

L’Enri, com tots els vells d’Igualada i d’aquest país, viu aterrida, com en Victoriano, un jubilat que s’acosta emmascarat a l’hospital per fer una analítica que té pendent. “Si he de dir la veritat, sí que n’he passat, de por”, reconeix. Fora del recinte hospitalari, la Susanna diu que més que por ha passat nervis. Es confessa esportista, fa natació i cursa atlètica cada dia, i amb el confinament no s’ha pogut exercitar: “Estic histèrica, no ho aguanto més.”

L’excusa de la Susanna per ser al carrer és la d’anar a buscar unes medicines per al seu germà. La de la Mònica és la d’anar portar la mona al seu pare, que viu sol. És una excusa amb coartada, perquè aquesta jove de 26 anys transporta una caixa de color verd pàl·lid amb les lletres de la pastisseria Targarona, un establiment que l’any passat va fer 90 anys i que els primers embats del coronavirus van fer tancar.

“Ara hem reobert amb només quatre dels dotze treballadors habituals, i no donem l’abast amb les mones.” Ho explica la Montse, la mestressa de la pastisseria, mentre observa la seva germana, la Carina, atenent la trucada d’una clienta que li encarrega un pastís per al fillol. “És un no parar, la gent ens demana que l’hi portem a casa, i ho fem”, diu satisfeta i alleugerida per haver pogut salvar part de la campanya.

Ho tindrà més fàcil la Queralt. La igualadina que ve i que, si res no falla, sortirà del ventre de la Montse dijous vinent. “Ha de néixer el proper 16 d’abril”, explica la quasi mare rere una mascareta abans d’entrar a l’hospital “per fer corretges”. Una horeta curta, Montse, i benvinguda a aquest món, Queralt!