Fer de mestres a casa
Una enquesta de la UAB recull que les mares ajuden els infants a seguir les classes durant el confinament més que els pares
Els entorns familiars i el nivell d’estudis dels progenitors provoquen diferències en l’aprenentatge no formal
El tancament dels centres educatius accentua la pèrdua de les competències
L’Antònia i l’Àngel, pares del Joel i l’Ariadna, bessons de sis anys, van començar el confinament amb un ritme de classes a distància “interessant”, segons explica l’Antònia. La rutina dels primers dies va funcionar bé: una hora i mitja cada matí on s’alternaven la lectura, les matemàtiques, l’ús d’aplicacions educatives, manualitats, jocs...“Però han passat les setmanes i els nens s’han tancat en banda, i ara costa més que vulguin fer deures, demanen més jugar i has de buscar alternatives”, explica la mare. “El meu marit i jo ens hem dividit les activitats com si fóssim professors però no en som.” Tots dos tenen formació universitària, sense problemes de dispositius ni connexions però amb un treball que també els ocupa hores. “Fer de professor és molt difícil. Preferiria que la mestra [d’una escola pública] es connectés amb ells per xerrar en comptes de proposar tantes feines”, lamenta l’Antònia, que acaba teletreballant a les nits o a les estones en què els nens es miren dibuixos.
A la Laura, en canvi, no li costa fer de professora per a la seva filla, la Lucía, de quatre anys. Treballa en una escola concertada com a tècnica d’educació infantil i combina la doble tasca de crear continguts amb la d’atendre en exclusiva la formació de la seva filla, ja que el seu marit treballa fora de casa en serveis essencials. “La Lucía fa dues classes a la setmana i la poso al meu costat mentre jo em connecto amb els meus nens. És una manera d’empatitzar amb les famílies i que vegin que estem com ells”, explica, alhora que la pot atendre. La Laura reconeix que assumeix força bé treballar i ajudar la nena, però a l’altra banda de la pantalla veu tot tipus de situacions, “com ara mares infermeres que no es poden acostar als nens”.
La Laura i l’Antònia són dos exemples de diferents situacions que viuen les mares, i per extensió les famílies, des que es va decretar el tancament dels centres educatius ja fa un mes i mig. La manera en què escoles i instituts estan impartint les classes a distància i com pares i mares les estan abordant ha estat objecte de l’estudi Confinament i condicions d’aprenentatge, elaborat per Xavier Bonal i Sheila González, del grup Globalització, Educació i Polítiques Socials del departament de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’estudi s’ha elaborat a partir d’una enquesta que ha permès recopilar dades de 35.937 famílies i de 59.167 infants d’entre 3 i 18 anys a l’inici del confinament.
El fet d’haver-se fet de manera digital fa que no es pugui copsar la bretxa digital de manera estricta –no la podia contestar qui no tingués accés a internet–, però sí les possibilitats d’ús de la tecnologia a partir de les respostes. I aquestes assenyalen que en un 56% dels casos hi ha menys d’un dispositiu a casa per persona i en un 24%, cada integrant de la llar té disponible un aparell en exclusiva. L’accés a la tecnologia està condicionat pel nivell de renda, i el fet de tenir aparells per treballar es relaciona positivament amb les hores dedicades al treball escolar.
L’estudi recull també que un 18,5% de les mares diuen que ajuden poques vegades o mai a fer els deures, un percentatge que arriba a un 44% en el cas dels pares. Un 17,7% de les mares al·leguen que tenen poc temps, un motiu que expressen un 40% dels pares. Els motius per no ajudar els fills estan fortament relacionats amb el nivell d’estudis de les famílies: les mares amb estudis universitaris expressen més la falta de temps, mentre que el fet de no saber o no recordar apareix com a motiu per no poder ajudar la mainada en un 29% de mares amb estudis obligatoris i en un 2,6% de les que tenen estudis universitaris.
“No tot és bretxa digital”, conclou Bonal. “Els problemes de les desigualtats d’aprenentatge depèn dels entorns familiars, que són diferents, i també ho és l’adquisició de les competències.” El capital cultural i les condicions de les famílies marquen diferències en l’aprenentatge no formal. Per exemple, un 54,7% de les famílies amb estudis universitaris manifesten que els infants d’entre 3 i 6 anys llegeixen amb l’acompanyament d’un adult cada dia, mentre que ho fan un 28,7% de les famílies amb estudis obligatoris. La pràctica d’idiomes i d’esport és més gran quan els progenitors tenen un nivell alt d’estudis. “M’ha sorprès constatar que les famílies amb un nivell d’estudis més baix s’han mostrat més actives a l’hora de buscar recursos externs per compensar l’absència de l’escola, mentre que les de nivell més alt es relaxen perquè confien més en els recursos propis”, explica el sociòleg. El distanciament de les aules accentua la pèrdua de competències, com es demostra cada estiu, i per això “caldria dissenyar polítiques compensatòries en el postconfinament, diu Bonal, que creu que “no es tracta tant de recuperar currículum com competències”.
L’estudi mostra que les escoles concertades i privades van reaccionar abans a l’hora d’abordar l’ensenyament a distància, “potser per justificar el cobrament de les quotes”, segons el coautor de l’estudi, que creu que la pública posteriorment s’ha activat, “però no tant”, un cop es va veure que el confinament anava per llarg. Les valoracions cap a la privada o la concertada són més altres que cap a la pública –les valoren positivament un 69%, 62% i 57% dels enquestats, respectivament.