No hem tingut la intensitat i la prevalença d’altres territoris de la regió metropolitana sud com el Llobregat sud, però més que a l’Alt Penedès. Fins dimecres a l’hospital hem tingut 365 positius de Covid-19, dels quals 55 han ingressat a l’UCI i hem perdut 70 persones comptant els ingressos d’urgència que vam tenir des de les residències.

Hem pogut atendre 35 persones de fora del territori per donar suport als hospitals de Martorell, Vilafranca i Igualada que, en alguns moments, han estat més desbordats. Però hem treballat molt perquè també som un hospital petit. No sé si estem ben dimensionats, però ens vam organitzar molt aviat en comitè de crisi pensant que l’allau que ens vindria encara seria més gros. Abans que ens faltessin llits ja teníem muntada la següent estructura. Vam treballar fins a l’extenuació, vam triplicar les UCI i vam tenir dificultats amb els EPI, com tothom, però sempre vam tenir sensació de seguretat. De fet, de tot l’equip mèdic que hem atès malalts, no s’ha infectat ningú, i això és un gran èxit. Però hem passat moments molt difícils per la presa de decisions sobre què fas amb alguns casos canviant protocols de medicació segons disponibilitat o decidint entre maniobres curatives o pal·liatives.

Són territoris molt diferents. Les muntanyes del Garraf són una frontera natural. A l’Alt Penedès tot són masies i la gent està molt dispersa. És evident que demogràficament no tenim res a veure amb l’Hospitalet de Llobregat, per exemple. Però crec que hem de mantenir les mesures amb la màxima precaució perquè ens fa por que la gent agafi confiança. Possiblement vindran onades de contagis, però hem d’evitar que siguin fortes. Hem viscut molt de patiment

Des del punt de vista científic ningú et pot donar una resposta seriosa sobre això. Tocant de peus a terra, l’únic que ens ha salvat ha estat el confinament i les mesures d’aïllament. La resta caldrà veure-ho. Crec que hem estat prou sòlids i hem parat el cop força dignament, però hem vist molt de patiment i mai se’ns havia mort tanta gent. I tenim la sensació que no tenim eines prou segures per a la malaltia.

Des del punt de vista de professionals de salut i d’internistes hem d’assumir els nostres límits, però això requereix saber què podem o no podem fer. Els professionals, si els apoderen i els donen confiança, tiren endavant. Hem de sortir de la crisi més resilients no només a pandèmies, sinó reflexionant si tot el que fèiem era necessari. També la societat ha de reflexionar si li pot demanar tant al sistema de salut. Totes les demandes que abans hi havia a urgències, què ha passat que ara ja no hi són? I totes les proves que demanàvem i hi donàvem voltes?