“La gent passava molta gana i es buscava la vida com podia”

A la meva família no perquè vivíem a pagès i abans de marxar a la guerra –on va morir– el pare ens havia deixat amagat un dipòsit i un bocoi plens de farina, mongetes, patates i d’allò anàvem tirant. A més, a casa plantàvem blat de moro, el molàvem i en fèiem farinetes. Es van viure moments complicats a la retirada, quan els soldats demanaven si teníem alguna cosa, i la mare sempre els va obrir la mà.

Després tot va canviar. La gent passava molta gana i es buscava la vida com podia. Venien persones des de Barcelona, de Girona i dels pobles grans a veure què trobaven. El diner va deixar de valdre i si, per exemple, anaves a una espardenyeria, no pagaves amb moneda sinó que t’ho canviaven per mig quilo o un quilo de mongetes. Era una societat d’intercanvi.

Em van destinar a enginyers, a la caserna de Lepanto a Barcelona i després a Martinet de Cerdanya a construir els búnquers de la Línia P, una sèrie de fortificacions que intentaven evitar una possible invasió per part dels aliats. Vam fortificar la carretera de la collada de Toses. Cada x temps pujava un tren carregat de pòrtland a Planoles. Allà el descarregaven i amb les mules el pujaven fins a dalt la muntanya. A cada búnquer s’hi destinaven 1.500 sacs de ciment, sense ferro. No hi havia màquines, havíem de pastar a mà. Era una feina matadora.

Doncs no. Els oficials et deien que havíem d’estalviar, que nosaltres ens estàvem menjant els recursos nostres i de les generacions que vindrien, però en realitat ells es quedaven les remeses destinades a alimentar-nos. A més, tot i que el nostre sou era d’una pesseta al dia, quan t’havies de canviar el calçat et donaven un parell d’espardenyes de treneta que es desfeien amb l’aigua, i si havies guanyat 20 pessetes, et deien que les espardenyes en valien 30, amb la qual cosa tu sempre els quedaves a deure.

Veient com anaven les coses, vam aprofitar que els soldats dormien en una borda amb palla i els oficials en un hotel amb llençols i mantes, o sigui separats uns dels altres, i a les nits anàvem a robar sacs de pòrtland –en aquell moment cada sac valia 70 pessetes, quasi la setmanada d’un treballador– i els veníem a meitat de preu als pagesos de la zona.

En aquell temps de racionament, a Nevà les patates anaven a pesseta el quilo i a Barcelona les pagaven a duro. Guanyar un duro costava molt. Amb un company vam decidir arriscar-nos; aprofitàvem els dies de permís i, vestits de soldats, les baixàvem a la capital amb el tren. Cada setmana en traginàvem 100 quilos.

El tren era ple de guàrdies civils però no s’atrevien amb els soldats. Nosaltres posàvem els sacs al passadís, i normalment no ens deien res. A l’hora del transport, els maquinistes i els ferroviaris tenien un paper fonamental. A vegades amagaven les patates als petits túnels que tenien les brigades per refugiar-se; altres portaven tota la màquina, que en aquell moment ja era elèctrica, plena de sacs. Tot funcionava sense entrebancs, fins que la Guàrdia Civil intentava detenir algun dels traficants i hi havia més d’una raó.

Li explicaré una anècdota. Una vegada, a Planoles, no van trobar espai per als nostres sacs a la plataforma. Vam decidir que els posaríem a la comuna, però la vam trobar tancada amb pany i forrellat. Quan vam arribar a Ripoll, al comboi s’hi van afegir tres vagons més que venien de Sant Joan de les Abadesses. La comuna continuava tancada i es va donar avís a la Guàrdia Civil, que va esbotzar la porta i es va trobar que tot estava ple de sacs de patates. Els agents les van voler requisar, hi hagueren espentes, cops i raons, però el tren va continuar marxant.

Moltes vegades veníem les patates al mateix tren. Hi havia negociants de Barcelona que agafaven la línia fins a Granollers i les compraven més barates. A sota l’estació del Nord hi havia una bàscula, allà les pesàvem. Vam agafar confiança amb un botiguer a Sans que tenia una botiga de queviures al qual veníem les patates i ell ens oferia oli a 32 pessetes el litre –el preu al mercat negre era de 50–, i jo el pujava a Planoles, on hi havia un guàrdia civil que m’havia fet fer una llauna que s’ajustés a una maleta de fusta que jo tenia. Un cop plena jo tornava a Planoles, on ell em donava un tant per litre i venia l’oli a una botiga que tenia al poble on, tot i el racionament, hi havia de tot.