“Estem vivint una epidèmia del segle XXI, amb els supermercats plens”

Sí, segurament és així, tot i que al llarg dels segles unes coses i les altres han estat força vinculades. Fins i tot s’han utilitzat les malalties infeccioses com una arma de guerra. Per exemple, tant a l’època de les invasions bàrbares com durant el Renaixement, els defensors de les ciutats italianes llançaven contra els seus enemics, per damunt de les muralles, els cadàvers de persones mortes per infeccions com ara el còlera. Aquest seria el primer antecedent de guerra química.

Les van introduir els europeus en algunes zones d’Amèrica. Les infeccions provocades per aquests patògens circulaven molt ràpidament, fins al punt que algunes de les malalties van arribar primer a territori inca, l’actual Perú, que no pas els europeus. Quan Pizarro hi entra troba la gent molt trasbalsada per la mort del seu emperador a conseqüència d’alguna de les malalties portades d’Europa.

Tant si formes part de les classes populars o ets Donald Trump sempre busques un cap de turc que ho expliqui tot. Moltes d’aquestes coses són complexes d’entendre i, a més, tenim una certa fascinació per les teories de la conspiració.

La fam la trobem històricament com un dels efectes col·laterals de les guerres i de les epidèmies. En molts conflictes bèl·lics, la major part dels morts no es produeixen al front, sinó a la rereguarda. En la I Guerra Mundial, quan els alemanys cauen derrotats, no ho fan al front, sinó en un àmbit intern. I a la Guerra Civil espanyola, la rereguarda republicana esdevé un objectiu militar. Els bombardejos contra el litoral català i valencià cerquen tallar els subministraments.

La gran diferència és que ara, amb l’excepció puntual del paper de vàter o la farina, tenim els supermercats ben proveïts. A qui va patir l’epidèmia de grip del 1918, coneguda com la grip espanyola, li van quedar gravats en el record els talls en el subministrament d’aliments, mentre que nosaltres estem vivint una epidèmia del segle XXI, amb un acumulat de ciència i de coneixement molt gran i amb els supermercats i la nevera plens d’aliments, i amb aigua calenta, electricitat i internet. Hi ha gent que ho passa molt malament, només cal veure els menjadors socials, però això no es pot comparar amb el que va passar fa cent anys a la ciutat de Barcelona. En aquella època hi havia milers de morts i sobretot molta falta d’aliments.

Depèn. Com a mínim és la pandèmia mes gran que hi va haver a la zona rica on vivim nosaltres. Caldria veure quanta gent moria de fam en països dominats en aquell moment pels grans imperis europeus.

No se’n sap la xifra exacta. La premsa estava intervinguda i no se’n publicaven detalls, però a la ciutat de Barcelona es va arribar a uns 300 morts diaris. Per estrany que sembli, la gent estava interessada en altres qüestions, com ara el final de la I Guerra Mundial i la crisi de govern a Espanya. De fet, el desastre sanitari es va fer servir junt amb la crisi política i l’econòmica, el desastre militar al nord d’Àfrica i l’arribada de Mussolini al poder com a arguments per defensar la tesi que Espanya necessitava un cirurgià de ferro, una resposta totalitària que es concretaria el 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera

No s’hi van atrevir. Ara fa dos mesos, quan algú va suggerir que calia suspendre les Falles de València, va semblar que era impossible fer-ho però es van acabar suspenent. Pel contrari no va ser acceptada la petició del president Torra de confinar Madrid i Catalunya. En la gestió d’una epidèmia, tota mesura presa abans es considera exagerada i tota mesura adoptada després es veu insuficient. Són coses complicades de gestionar en un àmbit polític.