Societat

Avançament editorial

Barcelona 2020, Jordi Panyella

Quan el silenci s’escriu amb imatges

Per a un periodista de paper i de paraules, un animal de tinta i rotativa, el món al revés significa que, d’un dia per l’altre, encara sense saber ben bé per què, la imatge capturada en una fotografia es converteix en el seu canal d’expressió, i el discurs en un enfilall sense fi d’aquestes imatges. Cap mot, cap verb, cap element de puntuació, cap signe d’exclamació. Increïble, però cert, és així, és la metamorfosi impossible feta realitat.

(...)

L’univers que ens era tan familiar va trasmudar a un estadi irreconeixible la primavera de l’any 2020. Una realitat invisible en forma de virus, tan diminutament microscòpica com letal, va capgirar la quotidianitat fins a fer impossible el gest més simple. Les paraules van decaure, les imatges inversemblants ho van omplir tot, els carrers es van fer grans, de dimensions irreals, les multituds invisibles, els sentiments es van desbordar, les alegries van morir, la por es va ensenyorir de tot i de tothom. Del somni a l’insomni. Del pedestal a la masmorra. Del cel a l’infern. De l’amor al plor, de l’abraçada fraternal a l’absència de l’altre. Viure per intentar no morir, tot va quedar reduït a això, i encara.

(...)

La ciutat en negre, la ciutat enreixada, la ciutat captiva, la ciutat en mans dels guardians de l’ordre més estricte, la ciutat com una presó de dimensions gegantines és la que marca l’inici d’aquesta història. Aquest és un relat que neix en el fos a negre de la llum blanca que dona volum, pau i repòs en un pis de l’Eixample, un de tants d’aquesta meravellosa ciutat, palpitant de vida, que es diu Barcelona. En un dia qualsevol, de quasi inici de primavera, els habitants es converteixen en éssers atrapats per l’angoixa de no reconèixer el món immediat que els envolta. Allò que els donava sentit, que els omplia de color, de sobte els despulla mostrant-los com espectres a qui espanta la seva pròpia existència. No són persones, només són ombres que projecta la seva pròpia por, la incredulitat de veure’s confinats a casa. Prohibit sortir al carrer, la mort hi ronda.

El col·lapse és absolut, tot trontolla, tot es fa irreal. És la ciutat dels cels infinits, mirall d’uns carrers deserts. Si l’asfalt és gris, el cel esdevé negre, reflex de la por que tot ho colonitza. És la ciutat dels cadenats gegantins, triples. És la ciutat de les persianes abaixades, de les reixes barrant el pas a tot i a tothom. És la inactivitat absoluta, els calaixos eixuts, no es mou ningú pel carrer, no hi ha cap negoci a fer. És la gent sense feina, la por a caure en l’oblit, a quedar enrere, atrapat en un forat. És el trampolí a la pobresa, el camí que mena al menjador social, a trobar refugi sota els arcs del Gran Teatre del Liceu tancat, com la resta d’activitats de la ciutat. El luxe rebregat per terra.

(...)

Quan la ciutat es deixa de fer reconeixible es converteix en la ciutat que fa por als seus propis fills. Impensable però cert, viscut en pell pròpia, el carrer de Portaferrissa a les vuit del vespre d’un dia qualsevol de març, el carrer del comerç alegre, dels aparadors llampants, del dring dels diners i la caixa enregistradora, convertit en l’embocadura de la gola del llop. Solitud, negror, silenci absolut. L’únic soroll és el del propi trepig de les sabates contra l’asfalt ressonant contra les parets.

(...)

I després la gran angoixa de no saber què passaria, com evolucionaria el virus, quants dies de confinament devien quedar per endavant. La reclusió ha estat com un camí de final incert on el caminant s’endinsa sense mapa, ni brúixola, ni un trist bastó per ajudar a passar quan el traçat s’enfila. Després de caminar per tots els passadissos de casa, sense trobar sortida, els balcons s’han convertit en llum de llibertat, altars de benaurances, podis de bona esperança, escenaris des d’on llançar aplaudiments per reforçar l’ànim col·lectiu i donar forces als que lluitaven a primera línia contra el maligne.

(...)

Confinament és el temps perdut, sense dies, ni setmanes. No hi ha el dilluns perquè no hi ha retorn a la bastida, ni a l’oficina, ni a l’aula. No hi ha la terra de ningú del dimarts, ni bufa l’aire fresc del dimecres, aquell que ajuda a agafar embranzida per arribar al final de la setmana. No hi ha el dijous, perquè no hi ha les nits de festa, ni el respir del divendres, ni el tràfec el dissabte al matí ni la pau del dissabte al vespre. No hi ha futbol, ni misses, ni tortells farcits de crema el diumenge. El temps ha mort. Només hi ha el tedi de les hores que passen, rítmicament, mecànicament, com un malalt endollat a una màquina que el manté enganxat a la vida.

Al carrer no hi ha cap rei, o millor dit hi ha un emperador. En temps de coronavirus és el Zero absolut el que mana sobre totes les coses. El zero és el res, i res vol dir que durant la primavera del 2020 el servei d’autobusos de Barcelona ha arribat a transportar només nou de cada cent passatgers que acostumava a dur. El zero també ha baixat sota terra amb el servei de metro funcionant amb vagons literalment buits. Quan el noranta-cinc per cent del passatge habitual es queda a casa, el cinc per cent restant té la impressió que aquell tren en el qual viatja l’han posat en funcionament només per a ell, com si fos el parc d’atraccions del fill únic d’un milionari excèntric. Pel mateix món irreal han transitat els trens i autocars que entraven i sortien de la ciutat amb combois que semblaven estar al servei d’una societat fantasma, i la mateixa basarda per al gran i majestuós aeroport de Barcelona on durant el mes d’abril del 2020 hi hauran passat quaranta-cinc milions de persones menys que el mateix mes de l’any anterior. Com si de cop i volta El Prat s’hagués convertit en la insignificant pista d’aterratge d’un aeròdrom de tercera divisió.

El Zero absolut ha tingut d’aliat el ple absolut de policia al carrer. I per si no hi havia prou agents, l’exèrcit també s’hi ha desplegat amb els seus camions de guerra i les seves tendes de campanya. Els agents han hagut de deixar de perseguir delinqüents, perquè els dolents no sortien de casa perquè no hi havia contra qui delinquir, per dedicar-se a aturar ciutadans al mig del carrer desert i multar-los pel fet de no ser a casa. Als policies els ha tocat ser els dolents de la pel·lícula, amb un trist paper de protagonista. Només el terrorisme havia propiciat un bloqueig policial de la ciutat, i encara només en els accessos, mai s’havien desplegat els controls a les portes del Barri Gòtic o al mig de qualsevol carrer de l’Eixample o tallant de ple la Gran Via.

(...)

El Zero absolut, la policia, la negror ho han pres tot. Per sort, però, els colors no han mort, han sobreviscut, com herois, guardians de la veritat, per rescatar-nos un dia a tots nosaltres. I en una ciutat sense cotxe, ni obres, ni fums de cap mena, ni contaminació, els arbres s’han vestit de primavera i també, més que mai, el cel s’ha pintat d’un blau d’una puresa que ja no recordàvem. Increïble però cert, la gent moria als hospitals, hi havia pànic a sortir al carrer, però el carrer era net com mai, respirable, saludable. Amb la llum nova inundant-ho tot, els ulls afortunats del periodista desconfinat han recorregut la ciutat com ho farien els ulls de qualsevol foraster amb fam de nous paisatges, fitant carrers, edificis i racons amb la mirada fotogràfica de qui vol retenir una imatge que sap que no tornarà a veure mai més. Com qui va fins a la fi del món a contemplar la gran meravella de la creació humana i s’omple d’aquell regal abans d’acomiadar-se’n per tornar cap a casa perquè sap que a la fi del món només s’hi pot arribar una vegada.

(...)

Hi ha llum i també hi ha les persones. Per sobre de tot hi ha les persones, i l’afany per aferrar-se a la vida, i al demà. Rere cada finestra, els barcelonins han aixecat parapets d’il·lusió, fortaleses de vida. Dins de cada casa cors palpitants, ulls que entrelluquen el cel, desitjos plens del sol que cada dia torna a sortir, l’astre vigorós, ple de vida, un sol que sempre s’alça després d’haver derrotat l’hora incerta de la matinada. I hi ha sobretot l’amor, com un camí de pedretes per retrobar el sender que porta a la casa perduda.

(...)

De segones oportunitats només n’hi ha una i de llibres com aquest només n’hi ha un, perquè les imatges amb les quals s’explica i tots els sentiments que aplega són fruit d’una experiència humana única en un esdeveniment històric únic, conseqüència d’uns dies irrepetibles. Donar un cop d’ull al passat recent, als més de dos mesos de follia, submergir-se en aquestes pàgines ha de servir per no oblidar, i des del no oblit tornar a emprendre el camí amb pas nou i ferm, tornar a posar-se en marxa, caminar i córrer si cal quan les cames ho demanin. Engegar una altra vegada i fer-ho amb decisió, sense titubejar, però sobretot fer-ho sense pressa, estimant cada passa, cada segon, cada paraula, cada imatge.

Estimar, sobretot estimar, perquè només hi ha una cosa que els estralls del virus no han pogut tombar: l’amor i les ganes d’estimar els altres. L’amor com a motor de tot, com a segell que identifica la condició humana.

Barcelona 2020
Edicions Saldonar Gènere: periodisme Pàgines: 235 Preu: 11,99 € Versió digital i edició en català, anglès i espanyol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.