barcelona
Dimarts, 16 de juny, 15:00 h, al Restaurant Mussol
“Transformar un estat de coses”
Un dels grans plaers de la bohèmia és l’irracional, l’assumpció de l’imprevisible. Quan es parla dels anys setanta, ningú recorda que era impossible que la gent es presentés a les cites a l’hora fixada, i si eres puntal podies quedar-te tres hores al bar, quan miraculosament l’amic apareixia. Això va desaparèixer com ho van fer les bandes d’atracadors pels mateixos motius. Dos personatges del país amb èxit que encara mantenen conductes imprevisibles són Gerard Quintana i Albert Pla, autors últimament de novel·les que m’han fet flipar mandonguilles. Tant la quasi novel·la històrica del Gerard, Entre el cel i la terra (Columna), que s’inicia als anys cinquanta amb el rerefons de la barcelonina plaça Reial, com, per la seva banda, el sempre original Albert Pla, que ha presentat Espanya en guerra (Amsterdam), una distopia divertida i caòtica postprocés. Vells col·legues i col·laboradors, els dos artistes han cantat junts i mantenen afinitats. Vaig quedar amb tots dos en un conegut restaurant del carrer Casp de Barcelona per fer un dinar. No calia fer reserves. Pràcticament buit, l’espai mantenia només el moviment dels cambrers. Fantasmagòric per desconegut, més si tenim en compte que és equidistant entre la plaça Catalunya, el passeig de Gràcia i la Via Laietana. Quan li pregunto a Albert Pla què ha significat el confinament, em mira d’una manera rara perquè viu enmig del camp, però reacciona: “Diríem que els meus fills estan molt contents perquè em veuen tots els dies. He perdut els bolos que m’apartaven de casa dos o tres dies cada setmana.” També està content d’haver mantingut més contacte amb la natura i amb les seves gallines. Ha aprofitat el temps per revisar l’aparició de la novel·la, que és d’estricta novetat. Per la seva part, Gerard Quintana ha patit una situació absolutament contrària. Feia més de tres mesos que no podia veure la seva família, resident a Eivissa. Dimecres passat va marxar cap a l’illa. A més, Quintana ha hagut de patir un gran trasllat perquè el seu pis del carrer Bruc amenaçava ruïna després de les pluges. Amb el seu company de pis, el músic Xarim Aresté, han acabat, d’autèntic rebot, en una de les torres modernistes més espectaculars del barri del Putxet. Ho amplio.
El cert és que hem quedat a les 15 h al restaurant per fer un dinaret ràpid mentre el servei de premsa d’Albert Pla li gestiona les entrevistes de la seva segona novel·la, Espanya en guerra (Columna). Precisament Gerard Quintana va publicar fa uns mesos la primera, Entre el cel i la terra, després d’una llarga trajectòria com a músic, cantant dels populars Sopa de Cabra i col·laborador en nombroses mitjans de comunicació.
Pla i Quintana han tocat junts en nombroses ocasions. Pla va produir Deterratenterrat, el quart disc en solitari de Quintana. Han parlat en nombroses ocasions durant el confinament, però en aquesta ocasió Quintana arriba tard a la cita, quan Pla ha de tornar a la roda d’entrevistes a la nova seu de la Llibreria Ona de la Via Laietana. Durant la tarda, que passem a la torre modernista del Putxet, on residirà Quintana els pròxims mesos, Pla descarta la idea de quedar-se a dormir a Barcelona i decideix tornar amb la família. Pla ens explica la seva relació amb la natura, la discreció dels senglars durant la cria i la relació estreta amb els seus fills, de la qual es mostra content per haver aprofitat un temps que alguns donen per perdut: “He fet cançons, guions per a espectacles i ho tinc tot a punt per tornar a la feina. Jo sempre soc a casa, ells són els que van al col·le.” La situació de Quintana ha estat molt angoixant fins a trobar aquest espai, en què la vegetació del Putxet penetra literalment el jardí de la mansió. En aquest àmbit bucòlic, un compromès Quintana insisteix que hauríem d’aprofitar les oportunitats que ens ha obert el virus i fer un canvi de mentalitat: “Hi ha la sensació d’haver-nos preparat tota la vida per a aquest moment. Volíem canviar les coses. Va ser un dels motius pels quals em vaig posar en el món de la música i la creació amb l’objectiu de transformar un estat de coses. El sistema és, però, difícilment transformable per les seves inèrcies i perquè no hi ha manera d’aturar-lo. De sobte s’ha aturat i aquesta seria l’oportunitat per reiniciar-lo d’una altra manera. Sé que és una utopia, però seria una direcció cap on caminar. Penso en l’escena cultural, però en moltes altres. Un músic i, fins i tot, un pagès han eliminat intermediaris. El que és menys alterable és el fet creatiu, però la relació amb els altres hauria de ser més directa. Els formats i les formes poden canviar.”