Societat

AMADEU CARBÓ

Folklorista

“Per Santa Maria el blat ja era al sac i ben lligat”

La festa de la Dormició de la Mare de Déu coincideix a Catalunya amb la celebració de la majoria de festes majors
Barcelona està de festa perquè fa 700 anys que es va celebrar la primera processó del Corpus Christi

Avui, Santa Maria, celebrem l’Assumpció de la Mare de Déu, la pujada de la Mare de Déu al cel en cos i ànima. La creença cristiana és que la Mare de Déu no va morir ni va ser enterrada sinó que, per la seva perfecció com a dona pura, el seu premi va ser ascendir en cos i ànima al cel. Aquesta és una tradició molt antiga, un dogma de l’Església, que també es coneix com la festa de la Dormició de la Mare de Déu. “Aquesta Mare de Déu a qui nosaltres li diem la Mare de Déu de l’Assumpta, també es coneix com la Mare de Déu gitada o la Mare de Déu adormida, entre d’altres”, explica Amadeu Carbó, folklorista i actualment coordinador de l’inventari del patrimoni immaterial de l’Arquebisbat de Barcelona. I diu que “aquesta tradició que tots els cristians tenim està especialment arrelada a Catalunya”.

Com és això?
La Mare de Déu té un calendari propi amb les seves festes pròpies (la Purificació, la Immaculada Concepció, etcètera) i un mes propi, el mes de maig. La culminació del calendari marià és el 15 d’agost, que, a més, coincideix amb el punt més àlgid de les festes majors a Catalunya. Això no és gratuït, en el calendari no hi ha res casual. Que la festa de la Dormició de la Mare de Déu se situï el 15 d’agost i que la majoria de les festes majors coincideixin aquest dia és perquè aquest dia és quan, segons el calendari agrícola, tenim el blat al sac i ben lligat. Ja hem collit, ja hem fet la feina d’emmagatzemar, per tant, és un moment propici per fer festa. No hi ha cap festa grossa que es produeixi en un moment àlgid de treball, sempre és al principi per propiciar-lo o a l’acabar per celebrar-ho. El 15 d’agost, doncs, tenim el blat collit i, a més, el conreu de la vinya ja està a punt de ser collit. És, doncs, un moment propici d’agraïment i festa.
Per això hi ha tantes festes majors al voltant de la Mare de Déu d’Agost!
El culte a la Mare de Déu, sobretot a partir dels segles V, VI, VII i VIII, és especialment potent. És un culte que s’impulsa des de l’Església perquè permet sincretitzar tot un seguit de creences, sobretot femenines, i absorbir-les al voltant de la Mare de Déu. A Catalunya té molts santuaris i ermites dedicades. La majoria les celebrem el 15 d’agost, però d’altres, com les Marededeus Trobades, les celebrem el 8 de setembre. A Catalunya de sempre hi ha hagut una propensió a ser molt devots de la Mare de Déu. A Barcelona hi ha la Mare de Déu de la Mercè, a Solsona la Mare de Déu del Claustre, a Tortosa la Cinta..., tots tenim una Mare de Déu, una advocació especial.
Hi ha alguna cosa que defineixi la festa de la Mare de Déu d’Agost?
Jo diria que hi ha dos esdeveniments cabdals. Un, que es conserva molt poc, que abans era una cosa molt comuna però s’ha perdut, és l’exhibició pública de les marededeus adormides, que pot ser fins i tot portada en processó. En queden molt poques; una a Santa Maria del Pi, segons vaig poder comprovar l’any passat. Una segona cosa que a mi m’agrada especialment i que crec que com a país li donem poc valor però que en té molt, és la representació del Misteri de la Selva del Camp.
Quin és?
El Misteri de la Selva del Camp, del segle XIV, representa el misteri de la Dormició de la Mare de Déu i la seva ascensió. És més antic que el Misteri d’Elx; de fet és el drama sacre més antic d’Europa escrit en llengua romànica i conservat íntegrament. Es representa a l’església parroquial de Sant Andreu Apòstol de la Selva del Camp, al Baix Camp, amb una senzillesa que apropa molt i molt a com podien ser els misteris en vulgar en les representacions que nosaltres ja no hem conegut dels segles XIV, XV..., d’abans del concili de Trento. Després d’aquest concili, el misteri d’Elx s’abarroca i ens arriba un misteri molt potent, que encara és molt viu, però ens arriba excessivament ornamentat, abarrocat. En canvi, el Misteri de la Selva del Camp ens arriba pelat, molt com devia ser. Hi ha tres espais escènics, i això també és molt primitiu: la divinitat, el poble i l’inframon, és a dir, el cel, la terra i l’infern. Aquest misteri és molt potent en la posada en escena i recomano a la gent que el vagi a veure. Avui és un dels dies que es representa.
I demà, dia 16, és Sant Roc.
I tant, una festa molt celebrada a Catalunya. A Barcelona se celebra d’una manera especial a la plaça Nova des del segle XVI; és una de les úniques festes de la ciutat que estan considerades festa patrimonial d’interès nacional. La majoria de les festes majors que estan al voltant de Sant Roc són un tipus de festa que en diem “festa votada”, festes que neixen a partir d’un vot de poble. És a dir, d’un vot, d’una voluntat del poble. És una celebració d’agraïment perquè en aquest cas, sant Roc, una de les virtuts que té és que protegeix contra la pesta.
Invoquem-lo, doncs!
Sí. Ara ens aniria molt bé! Hi ha moltes festes al voltant de sant Roc i aquesta de la plaça Nova en concret manté elements molt singulars de fa segles, com la Cucanya, el Porró Llarg, el Gran Globus del Capità Munyon. I encara conserva tots els ingredients del vot de poble: un ofici solemne que en aquest cas es fa cada any on els veïns o els qui es consideren veïns –perquè justament aquesta festa a la plaça Nova respon a un barri que realment no existeix, que va anar a terra quan es va fer l’avinguda de la Catedral–, s’apleguen per anar a fer el vot de poble i renovar-lo. I com ho fan? Van a l’ofici solemne amb la imatge del sant o amb alguna relíquia i els veïns voluntàriament renoven el vot, que és l’acte d’agraïment al sant per haver-los preservat de la pesta.
Coincidint amb la festa del Corpus, va sortir al carrer el seu darrer llibre: ‘Corpus. La festa de les festes’. La festa del Corpus neix al segle XIII.
La festa del Corpus va ser una gran operació de l’Església. Això va començar uns segles abans, cap al segle X, quan en el món de la teologia hi havia discrepàncies. Per un cantó hi havia els qui creien a cegues en la transsubstanciació i entenien que les espècies de l’eucaristia, el pa i el vi, prenen la substància del cos i la sang de Crist, de manera que qui combregava no prenia pa i vi, sinó, literalment, el cos i la sang de Crist. Això avui és un dogma, no es pot discutir. Però aleshores hi havia qui això ho discutia i diversos teòlegs deien que el pa i el vi eren només símbols.
Devien crear molta tensió dins l’Església.
Sí, i més quan les tesis de l’important teòleg Berenguer de Tours, contrari a la transsubstanciació, van començar a agafar força. L’Església ho va veure com un perill..., no volia que l’eucaristia es deixés de veure com un fet real i s’agafés com un fet simbòlic. I això és el que es volia evitar. Per tant, la festa del Corpus Christi no neix com una festa popular sinó que és una gran operació de propaganda i d’exaltació de l’eucaristia i dona valor a la transsubstanciació (que es va convertir en dogma de fe en el IV Concili Laterà, el 1215). Més endavant, la monja agustina Juliana de Retine, santa Juliana de Lieja, va expressar la necessitat d’establir una festa litúrgica d’adoració i exaltació de l’eucaristia.
Diu al llibre que una sèrie de miracles, alguns molt anteriors al segle XIII, van fer que aquesta festa s’estengués al món.
Fins i tot a Catalunya tenim un miracle eucarístic: el del sant Dubte d’Ivorra, a la Segarra. Diu la llegenda que, el 1010, el sacerdot d’Ivorra, mossèn Bernat Oliver, estava celebrant la missa al santuari de Santa Maria d’Ivorra i al moment de la consagració va dubtar de la presència de Jesucrist a l’Eucaristia. Just en aquell moment es produeix el prodigi: el vi que contenia el calze es convertí en sang i va començar a vessar sobre les tovalles i el terra... Aquests miracles que venen a castigar els dubtosos de la transsubstanciació es van repetir en diferents indrets i van passar a donar força als legitimistes.
El papa Urbà IV va ser qui finalment va instituir la celebració del Corpus.
Sí, molt convençut que s’havia d’instaurar una festa per donar valor al sagrament de l’eucaristia. Fixeu-vos en la importància que li volen donar que el papa dona al Corpus un ritual litúrgic propi i encarrega que escrigui el ritual a sant Tomàs d’Aquino. I com se celebra: s’agafa l’eucaristia, es posa en un ostensori, una custòdia per exhibir públicament, i es fa una processó. Surt del temple per anar en processó pels carrers, i això és molt important, perquè és la primera vegada que es concep una festa global de la cristiandat. I a més aquesta festa, i també per primera vegada, neix pensada per triomfar en un entorn urbà, a les ciutats, que comencen a emergir. Fins en aquell moment les festes tenien una arrel rural.
Quina diferència hi ha entre aquesta processó i les que es feien abans?
El caire. Les processons catòliques anteriors al Corpus normalment eren processons tristes, o rogatives, per una pesta, Setmana Santa, o les processons per demanar aigua perquè hi ha sequera. La processó del Corpus Christi és una gran festa d’alegria. En principi s’hauria de celebrar el Dijous Sant, el dia del Sant Sopar, però pel context no pot ser una festa d’exaltació. Es pareix el Corpus com una festa mòbil, com la Setmana Santa, i se celebra sempre després de l’últim pleniluni de primavera, onze dies després del dia de Pasqua Granada.
A Barcelona és un dels primers llocs on arriba aquesta celebració?
La primera processó la celebrem el 1320, per tant enguany fa 700 anys, i per això l’Església de Barcelona està de celebració. A casa nostra el Corpus és una festa molt viva, és opulenta, extraordinària, que neix com una ocupació del carrer, com una desfilada triomfal. A mi m’agrada comparar-ho amb la desfilada del Barça quan guanya una Champions, quan tothom surt al carrer i al final sobre un bus turístic desfilen els jugadors amb la copa, o l’entrada dels aliats a París.
Hi és molt important la vessant popular.
La vessant popular ha fet que es mantingués viva la vessant religiosa. El Corpus neix com a processó, però es nodreix de representacions i elements populars fins al punt, en els segles XV-XVI, de ser un fast tan enorme que la part popular agafa una gran importància perquè al davant de la custòdia, que tanca la processó, hi desfilen tots els estaments de la societat, perquè tothom hi té cabuda. Hi van totes les corporacions gremials, totes les confraries, tots els ordes religiosos, els clergues, els nobles..., tothom, perfectament endreçat de menor a major importància. Gent que durant l’any no tenen lloc a la societat, orfes, esguerrats..., desfilen a la processó del Corpus. Les cròniques dels Corpus són cròniques de la seva època.
I l’ou com balla?
El seu origen és a Barcelona, tot i que hi ha qui diu que podria venir de Nàpols. No tenim ni idea de què significa ni sabem quan comença aquesta tradició. Hi ha una referència del segle XV i moltes ja del XVI i XVII. El que sí que sabem és que és una tradició molt arrelada a Barcelona. Té lectures eucarístiques: hi ha qui diu que l’ou com balla és una custòdia vegetal i que els raigs d’aigua que l’enlairen el fan girar com si fos una hòstia i que les cireres que l’envolten és la sang de Jesucrist. Una altra versió diu que les cireres són les pedres precioses que aixopluguen l’ostensori. M’agrada que sigui una custòdia efímera i també el misteri del seu origen.

Folklorista i activista cultural

Amadeu Carbó és folklorista, escriptor, dinamitzador cultural i activista en el món festiu. Entre altres coses, és codirector del programa Fes ta Festa (festafesta.net), membre de l’Associació Cultural Joan Amades i membre del Consell de Cultura de Barcelona i fa les funcions de coordinador de l’inventari del patrimoni immaterial de l’Arquebisbat de Barcelona. Coincidint amb els 700 anys de la celebració del Corpus a Barcelona, ha publicat a la Col·lecció l’Ermità, d’Edicions Morera, Corpus. La festa de totes les festes. Amb aquesta editorial –que és especialment coneguda perquè des de fa 145 anys publica el Calendari de l’Ermità– també ha publicat Celebrem el Nadal i Fins aquí hem arribat, aquest darrer en col·laboració amb Jordi Cubillos, on es parla sobre la importància de la mort en les nostres festes populars. Amb Corpus..., la Col·lecció l’Ermità arriba als deu quaderns amb temes relatius a la cultura popular.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.