la crònica
La trampa del burca
«Lluny de tractar a fons el tema i d'explicar les polítiques públiques que es fan per garantir una convivència raonable, es busca l'espectacle que toqui la fibra sensible dels ciutadans»
Els partits polítics tenen dues alternatives: o intentar convèncer els ciutadans que el seu missatge, fruit d'una base ideològica molt treballada, és l'adequat per tenir una societat millor, o bé deixar-se convèncer per la gent i fer seu l'estat general d'opinió sobre un tema determinat i convertir-lo en missatge propi, encara que aquest missatge s'allunyi dels principis ideològics que defensa la formació política. Davant determinats temes, doncs, els partits polítics poden optar per vendre la seva moto, o bé per comprar la moto que creuen que ven el ciutadà, que és l'elector que els pot donar vida.
Un té la sensació que en el debat que ha esclatat sobre l'ús del burca i el nicab a les ciutats s'han confrontat aquestes dues maneres d'entendre la política. Tot el que envolta el tema de la immigració és material sensible, en una societat que no es treu del damunt la sensació de crisi i busca bocs expiatoris sobre els quals projectar la por que genera la preocupant situació econòmica general. La història ens explica, i de manera reiterada, que els efectes que la projecció d'aquesta por sobre els col·lectius que són diferents pot ser molt perillosa. I potser perquè prèvia a la crisi econòmica ja hi havia instal·lada en aquesta societat una crisi de valors, la política ha caigut en l'error de plantejar de manera irresponsable la qüestió de la immigració. Lluny de tractar a fons el tema i d'explicar les polítiques públiques que es fan per garantir una convivència raonable, es busca l'espectacle que toqui la fibra sensible dels ciutadans per intentar arrencar quatre vots d'un electorat que està instal·lat en una profunda incertesa. La qüestió ha arribat a l'extrem de plantejar un debat de dimensions gegantines davant un problema que un ha vist viu en ciutats com París o Londres, però que és un problema absent a Catalunya. El burca i el nicab, paradigma visible de la discriminació de la dona en determinats corrents de l'islam, l'hem convertit aquí en causa de confrontació política. Fins i tot Tarrés, damunt de Vimbodí, un poble preciós que sembla tret d'un pessebre, ha sortit a Tele 5! Estem una mica bojos, tots plegats…
El Vendrell, Tarragona, Reus… Molts polítics municipals que treballen en nom de logotips diversos han caigut en la trampa d'aquest debat que algú ha volgut posar sobre la taula, amb tota la intenció del món. Parlem clar: les enquestes han captat que l'opció xenòfoba de Plataforma per Catalunya (xenòfoba amb totes les lletres, vista la seva propaganda) sembla que pot arribar a fer forat i alguns partits, especialment el PP, però també CiU en determinats municipis, semblen haver dissenyat una estratègia per guanyar-se el vot producte de la por a la immigració. Pretenen fer seu el que la gent pensa, no pas procurar que la gent faci seu el que el partit els proposa…
Prohibir o educar? Els uns han optat per la porra a la mà, i els altres pel lliri a la mà. El terme mitjà, en aquest debat, sembla difícil de definir.
En el cas de Reus, l'acord no ha estat possible. Hagués estat bé que l'Ariel Santamaria, al ple d'ahir, s'hagués canviat la disfressa d'Elvis i hagués comparegut al ple amb burca. Avui sortiria a tots els diaris i televisions, hagués triomfat. Al cap i a la fi, la gent no el va votar per provocar i tenir espectacle al ple de l'Ajuntament? Almenys, la seva foto hagués deixat en evidència l'estèril debat que està havent-hi als ajuntaments d'aquest país, i que ha fet perdre unes energies que més hagués valgut que s'haguessin destinat a altres qüestions.
