“Cal normalitzar les reaccions emocionals”

Ens ha condicionat molt, i no només en les mesures de prevenció que hem hagut d’adoptar els professionals. En el servei de pal·liatius a domicili, fem el control simptomàtic del pacient, i moltes vegades, si s’origina una complicació aguda o no hi ha un cuidador competent per a les cures, hem de derivar el malalt a l’hospital. Arran de la Covid-19, en alguns moments no es va poder fer aquesta derivació, la qual cosa incrementava l’agonia dels pacients i l’angoixa i el malestar dels familiars. Això és una sobrecàrrega que hem hagut de suportar com a professionals i també ha causat estrès a la població afectada.

Nosaltres parlem de soledat existencial. La mort ens ensenya a caminar per la vida i ens fa qüestionar com hem viscut, com hem estimat i com ens hem deixat estimar. D’altra banda, el patiment del familiar no és el mateix que el del pacient, ja que sovint davant la mort d’un ésser estimat podem projectar les nostres pròpies angoixes com a mecanisme de defensa. És a dir, si jo tinc por que el meu pare pateixi, és probable que al final tingui la sensació que està patint molt, però això a vegades és només fruit de les nostres pròpies defenses i de les nostres pors davant la pèrdua de l’ésser estimat o de la soledat en què ens pot deixar. Sovint, però, quan parlem amb el pacient, ell ho té més acceptat i ho porta bé. Altres cops s’opta per no parlar-ne gaire, perquè pensem que el silenci és una manera de protegir i entrem en una conspiració del silenci quan també ens trobem que la persona parla del final de la vida i fa una revisió vital de tot allò que ha tingut valor.

El primer que vam activar és precisament aquest servei d’atenció al dol i als familiars dels pacients per recollir els sentiments d’angoixa, perquè cal pensar que el que fa pal·liar la por d’allò desconegut és la proximitat, la presència i els vincles significatius. I si tot això es talla, la situació que es crea és angoixant i cruel. Afrontar decisions difícils o traumàtiques comporta que s’incrementi o s’intensifiqui el nostre estat basal d’angoixa, ansietat i pors.

La gestió depèn de cada persona. Se sol afrontar el procés final de la vida amb els recursos que hem utilitzat per afrontar altres problemes o situacions traumàtiques. Si la persona és reflexiva, serena i tranquil·la, ho afrontarà així, o com a mínim això ens dona una pista que serà així. Una persona extravertida que té tendència a buscar fora els recursos davant d’una situació d’angoixa, probablement tendirà a fer ús de la mateixa estratègia; si és introvertida, en canvi, buscarà respostes dins seu i potser en una situació traumàtica es tancarà més en si mateixa.

Poques coses poden consolar algú que no s’ha pogut acomiadar d’un familiar, però no intentem lluitar contra això, sinó a la inversa: intentem acceptar que totes les respostes són vàlides i treballem amb les emocions que s’han generat. Intentar consolar des de la racionalitat pot ser una lluita perduda. El suport professional ha d’ajudar a elaborar el dol de la manera més adaptativa possible.

Hem fet de tot. El problema és que, com que no hi havia un protocol definit, cada institució ha fet el que considerava més convenient. Havíem avançat molt en el servei de pal·liatius; és un treball artesanal, ple de detalls, d’acompanyament, comunicació, coneixença de la persona, però un entorn hostil com el de la Covid-19, amb moltes mesures de prevenció i aïllament, ho trastoca tot. Ha estat molt abrupte i la part més artesanal no s’ha pogut tenir en compte. Això va passar sobretot a l’inici de la malaltia, però després es va posar en relleu la necessitat d’actuació, perquè la gent moria sola. Hem de poder acomiadar-nos i rebre els objectes personals que tenen un vincle sentimental.

S’ha posat en relleu que és necessari acompanyar les persones en aquests processos finals i que no cal parlar de patologia mental, sinó d’un patiment natural i inherent al procés de la malaltia. Un accident, una mort sobtada, és una fractura en la vida de les persones i a vegades només cal facilitar la ventilació emocional i normalitzar les reaccions emocionals. Acompanyar tranquil·litza i ajuda a cosir el fet traumàtic en la nostra història de vida.

Sempre és millor l’atenció presencial. Però, si no es pot fer, la via telemàtica és millor que no pas res. El món digital s’ha incorporat en l’àmbit sanitari i té avantatges que cal valorar.