Mor el pare Manel, capellà i sobretot activista social
Manel Pousa, ‘el pare Manel’, un referent en l’ajuda als més desventurats, mor a Barcelona als 75 anys
La seva fundació fa classes de reforç i casals, i acompanya els desafavorits del Verdum
Ahir a la nit ens arribava la notícia de la mort per una embòlia del pare Manel, de 75 anys, un capellà de pedra picada que sempre va estar amb els més marginats i pobres. Des de l’any 1976 que va arribar al barri del Verdum que va començar la seva lluita pels més desventurats i a visitar els presos (“en aquest barri hi havia molta gent amb fills, amb pares i amb marits a la presó. I així va ser com vaig començar a visitar-los”, explicava ell mateix en una entrevista que li va fer El Punt Avui el 2012). La seva atenció als presos no la va deixar mai i encara fa un parell d’anys que vam entrevistar-lo i ens va citar a la platja de la Mar Bella on havia anat a acompanyar un grup de reclusos perquè poguessin passar unes hores banyant-se i prenent el sol. “No es pot saber però faig els ulls grossos si en algun moment es troben amb les seves xicotes”, explicava. Més bona persona no podia ser.
Home de Déu, era capellà per sobre de tot, creia en l’església dels pobres i obrera, i aquesta vocació pels més desafavorits va fer que creés fa uns anys la Fundació Pare Manel a través de la qual impulsava espais d’acollida i d’estudi, casals, colònies i, fins i tot, havia muntat una lliga de futbol.
Havia corregut moltes maratons, tot i que els últims anys coixejava i havia hagut de deixar l’esport. Amic de tothom, havia format part de la Barcelona canalla, amb Pepe Rubianes i el seu inseparable Carles Flavià, amb qui no era estrany veure’l de tant en tant a la barra del Luz de Gas. Hi ha pocs capellans que hagin estat tan estimats per tantes i tan diferents persones. Va ajudar tothom i no tenia inconvenient a dir el que pensava. “Soc independentista, però quan veig el que cobren els polítics em cago en tot”, deia. Parlant de Déu, creia, com Jesús, que el que importava era que la gent, més enllà del cel o de l’infern, “havia d’estar bé a la terra”.
De la terra estant en un llibre va confessar que havia ajudat a avortar una noia. Això va fer enrabiar la jerarquia catòlica, que no trepitja mai el carrer. Pousa va rebre tots els suports de la gent i el cardenal Sistach va amenaçar-lo amb l’excomunió. A ell li era igual, perquè una persona que està a peu de carrer veu coses que no es veuen des de les altures.
