“La societat no està trencada, hi ha discrepància política”

En aquest país hi ha dos grans àmbits de vulneració greu de drets civils. Un és el de la dissidència política, que en els darrers anys és l’independentisme, però, que abans eren altres causes enfront dels aparells de l’Estat, que gestionen malament la dissidència política. El segon àmbit, com a societat, no només nosaltres, tenim un problema que és amb l’estrangeria: no pot ser que persones que viuen aquí de forma estable, que treballen aquí, que paguen els seus impostos, no puguin votar o no puguin ser funcionaris, i rebin un tracte inadequat de les administracions, o que rebin un tracte degradant o puguin ser deportades, tot i fer quinze anys que són aquí, perquè no tenen documentació. Són els dos àmbits que com a oficina hem de treballar més. Hi ha més drets, però hi ha altres departaments per tractar-los, com ara la no discriminació de gènere o LGTBI.

Sí. Celebrem que ara en aquesta nova fase tothom tingui clar que el dret de manifestació no es pot limitar. El vam tenir dos mesos prohibit, poca broma. Ara, per sort, es té clar que s’ha de regular, no prohibir. També ens va preocupar que s’ordenés a la Guàrdia Civil investigar crítiques a la gestió del govern a la pandèmia des de les xarxes socials, que després es va dir que era un error. Pel que fa a les eleccions, no som a temps del vot telemàtic, però sí que es poden aplicar mesures, com ara prolongar la votació uns dies perquè no s’acumuli la gent.

En el primer balanç de l’oficina, a principi del 2019, vam dir que ens preocupava el creixement del nombre d’accions de l’extrema dreta per tot el país, destinades a atemorir, contra la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica de les persones. Actuaven contra institucions, entitats i domicilis particulars. L’acció era molt intensa i temíem que això no acabés en una agressió física greu. Actualment, la seva activitat ha disminuït, no és tan agressiva i la situació és més tranquil·la. Tot i això, continuen fent destrosses, com en un mural a Moià, fan pintades a façanes, en monuments i en domicilis particulars, que per a nosaltres és d’especial gravetat. El perill és que degeneri en enfrontaments físics. Per això vam fer una crida a Mossos d’Esquadra, policies locals i jutjats a prendre’s aquest tema molt seriosament. L’informe és una evolució de l’extrema dreta a Espanya i Europa com a fenomen, i està disponible al nostre web.

Amb Mossos sí, i ens expliquen la dificultats que tenen per denunciar-les, ja que són accions lleus, com ara pintades en una porta o arrencar una estelada.

Algunes ja n’hi ha hagut. Identificar-los no hauria de ser difícil, ja que tot el que fan ho pengen a les xarxes i se’n vanaglorien. Els danys materials són petits, tot i que si els anem sumant potser ja no seria un dany lleu, que és fins a 400 euros, per poder iniciar un procés penal, i es podria reclamar l’agreujant de discriminació per motiu ideològic, que és el més important, més que els danys o furts. Perquè hi ha una voluntat de discriminar i de limitar la llibertat d’expressió i de reduir el pluralisme polític en la societat, i aquí tard o d’hora s’ha d’arribar a la via penal i plantejar aquesta discriminació. No ens hem de deixar portar que només són actuacions menors, que no hi ha quasi agressions físiques. En alguns pobles si no hi ha hagut danys personals ha anat de ben poc. Ha passat a Verges, a l’Arboç...

Sí, hi ha diverses brigades, però ara aquesta és la que ho reivindica gairebé tot, de treure símbols. No sortirien gaires noms en aquestes accions de destrossar símbols i monuments.

Directament, no. Públicament des de l’oficina sí que hem dit als mitjans de comunicació i els partits polítics que avalaven aquestes accions que no són defensables, ja que poden acabar amb agressions físiques.

A l’oficina diferenciem dues situacions: accions de les administracions que vulneren drets civils, i els atacs per intolerància política que es fan des de la societat civil. Sí que és cert que els de la societat civil han disminuït, però continuen. Els grups espanyolistes van contra domicilis i ajuntaments, mentre que els independentistes fan accions més contra partits, no en domicilis particulars, si hi ha una bandera espanyola.

Malgrat tot, el nivell de convivència en aquest país si no és excel·lent poc li falta. Hi ha discrepància política. Quasi tots els atacs recollits són en àmbits explícitament polítics, per una pancarta, un monument, un partit polític...però no hem detectat casos greus als llocs de treball, ni en àmbits de lleure. L’any 2018, a l’estiu hi va haver festes majors a tots els pobles i no va passar res. Aquesta societat no està trencada ni té un problema de convivència, sinó de discrepància política, que com que no es pot canalitzar correctament a vegades genera conflictivitat. Però és en l’àmbit polític; en l’àmbit social, per sort, tenim un nivell de convivència excel·lent, i cal insistir-hi. Tot i que hem d’estar vigilants.

El llibre és un intent d’entendre per què la gent se sent atreta per determinades ideologies, com el feixisme. Faig un repàs dels anys trenta i les semblances que es produeixen ara, i el seu fons comú.

Des del meu punt de vista, és la crisi de la idea del progrés vinculada a la solidaritat, la fraternitat, la igualtat i la llibertat. Quan la gent deixa de tenir esperança en un futur millor i més pacífic, es refugia en dues idees bàsiques: la necessitat de les jerarquies entre persones, grups, gèneres, edats, països, races, perquè entenen que és l’ordre inevitable, tot i que no desitjable; i la segona idea que fa fort el feixisme és la violència, que sempre n’hi ha hagut, que la llei humana és la llei del més fort. Per això els moviment feixistes són molt punitius, partidaris de castigar qui sigui, molt poc empàtics amb el contrari, no creuen en l’acord ni tampoc creuen en la capacitat de les persones de transformar-se i de millorar, són poc partidaris de perdonar.

En alguns aspectes estem pitjor que als anys vuitanta i noranta perquè llavors hi havia una ultradreta molt violenta i activa, però molt reduïda, en extinció. En canvi ara, aquesta ultradreta de carrer, no mata, de moment, però sí que hi ha un postfeixisme i unes propostes polítiques, que guanyen suport social i electoral. Per mi, en això estem pitjor.

El feixisme és un plantejament universal. També pot haver-hi un feixisme que s’expressi a través d’un nacionalisme català excloent.

Electoralment, no. Sociològicament, els catalans no som tan diferents de la resta dels europeus. I hi ha idees, com la xenofòbia i l’occidentalocentrisme, que tracta d’inferior la resta que no és occidental, i que també és present en la nostra societat. El nacionalisme d’extrema dreta català per sort no té recorregut, electoralment a mitjà termini, però certs plantejaments sí que hi són, siguin independentistes o no. Defensen que les coses al final s’han de resoldre amb la força.

Sí. És evident que hi ha un doble raser a l’hora de valorar certs comportaments segons si estàs vinculats a l’esquerra o a l’independentisme o a persones musulmanes, que no pas si es tracta de l’extrema dreta. Per exemple, hi ha el cas del veí de Terrassa que tenia un arsenal d’armes i un pla per disparar a Sánchez, que no va anar a la presó. En aquest sentit, podem avançar que estem treballant en un informe per recollir tot de casos en els darrers vint anys de mal ús de l’acusació de terrorisme, des del nostre punt de vista, a l’Estat espanyol, des d’anarquistes, independentistes, fins a presumptes islamistes. Servirà per defensar la demanda d’una modificació de la definició del delicte de terrorisme en el Codi Penal, que ara és un calaix de sastre que permet que els jutges en facin una interpretació segons la seva visió política, i també de les mesures excepcionals que preveu la llei antiterrorista. Som conscients que tot i que es modifiqui la definició del delicte, hi ha un problema de fons que és el biaix polític a l’Audiencia Nacional, però com a mínim no els ho posarem tan fàcil.

Sí, un informe sobre la llibertat d’expressió i les injúries a la corona, per tal de fer una proposta de modificació legal. El ple del Parlament ho va demanar al govern.

Soc molt recelós a l’hora de limitar la llibertat d’expressió de ningú perquè aquest és un camí que pot portar a llocs que no voldríem, com ara passa amb el delicte d’odi, que té raó de ser, però que ha acabat amb aplicacions aberrants. I que sigui l’Estat que decideixi què es pot dir i que no em sembla perillós. Una altra cosa és que s’han de prohibir les crides a la violència contra persones o grups. Tot el que sigui defensar idees polítiques, se’m fa difícil prohibir-les. Ara, és evident que una entitat que defensa certes idees polítiques no ha de rebre subvencions públiques.

Sí. Fa temps que ho reclamen entitats com SOS Racisme, i en els darrers mesos amb el moviment Black Lives Matter i el cas del noi de Sant Feliu Sasserra hem fet un informe amb propostes concretes per erradicar el biaix racista en els Mossos i les policies locals. El problema és arreu, però institucions com Nacions Unides insten els governs a erradicar-lo. Ho presentarem al Parlament i l’hem fet arribar a Interior. I volem que no només s’afronti com un problema de la immigració, sinó de drets civils de la societat catalana, que actualment és ben diversa i plural.