El teorema del burca

A vegades la vida s'assembla a les matemàtiques. Una successió de fórmules i teoremes que sempre donen el mateix resultat. Dos pi erra, si l'altera l'ordre dels sumands no canvia el resultat, i en tota societat sotmesa a la pressió d'una crisi, a les carències i a les frustracions vinculades a les precarietats econòmiques, s'incrementen els recels entre els seus habitants. Qualsevol que es basi en aquestes lleis, tant si es tracta d'un simple columnista a la recerca d'afecte com d'una formació política que vol omplir el sarró de vots, experimentarà una agradable sensació d'elevació i de força per la mateixa raó que tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta cap amunt igual al pes del volum del líquid que desallotja. La prohibició del burca, o del nicab i, a vegades la del mocador, l'hauríem de considerar des d'aquesta perspectiva. El Partit Popular, que sap quina és l'opinió pública majoritària, l'ha convertida en un dels seus signes d'identitat, però té molt poca cosa a veure amb la seva preocupació per la dignitat de la dona Si la raó essencial fos aquesta, ja fa temps que els hauríem sentit denunciar la humiliant vida de les numeràries de l'Opus Dei que tan bé coneixen. En general, els que es mostren més disposats al combat no són grans espases de la laïcitat sinó defensors de la tradició cristiana; dels que sempre invoquen la superioritat d'Occident sense creure-hi, perquè si confiessin en les bondats de la llibertat personal, de la democràcia i de les societats dites obertes, només haurien de seure a esperar com cauen totes les submissions i els seus signes. Però no és tan fàcil. La nostra és una societat compartimentada, dividida per coordenades econòmiques i identitàries que ens mantenen a uns i altres en diferents latituds, i el teorema que vincula la pressió que s'exerceix sobre una identitat amb el seu reforçament reactiu i el seu tancament, ja fa temps que s'ha formulat. Pretendre alliberar una dona sotmesa a la tirania del mascle de casa prohibint-li que surti al carrer o que s'acosti a les dependències municipals, no sembla un bon teorema. En canvi, vedar teatralment l'exhibició extrema d'una identitat que saben que es contempla amb antipatia, en part perquè remou fantasmes del nostre passat i en part perquè tots els electors som homínids i conservem latent el temor al que té un aspecte diferent, sí que ho és. Sempre, òbviament, que l'únic que et preocupi sigui capturar vots. Invocar la seguretat prescindint dels passamuntanyes, del casc, de les ulleres fumades o de les gavardines que poden ocultar metralletes, tampoc sembla una gran formulació. El burca o el nicab, encara que sorgeixin de misticismes profunds i no de cap imposició, són manifestacions religioses ridícules i malaltisses, quasi tant com un cilici. I és veritat que l'islam, que és una religió que es manté vigorosa en molt bona part perquè Occident no l'ha deixat envellir, té inquietants expressions obscurantistes, però ja hauríem de saber que la pressió exterior no fa sinó reforçar-la, i que l'obscurantisme es venç amb llum: obrint les finestres al coneixement. No serveix de res prohibir-ne els signes exteriors si no s'impulsen polítiques públiques de suport a les dones immigrants que lluiten per la seva emancipació amb mocador o tanga, si no se n'afavoreix la formació, el creixement personal, l'exercici real de la igualtat. I no sembla que la igualtat d'oportunitats sigui precisament una de les prioritats dels croats antiburca. Però amb això, certament, no fan cap distinció de gènere.