Satanàs torna al cau

Una ombra amb banyes travessa la plaça de Sant Jaume, deserta, quan passen vint minuts de les deu de la nit de diumenge . L’ombra carrega una guitarra a l’esquena i enfila amb pas decidit Jaume I, cap a Via Laietana, per perdre’s en la nit negra i solitària de la Barcelona una vegada més confinada. No és cap espectre, ni cap aparició fantasmagòrica, és Leonardo, el guitarrista del grup punk Carne de Satan, que camina decidit cap a casa, un apartament al veí barri de Sant Pere. “Vinc de gravar uns vídeos, i ja sé que hem de ser a casa, però quan hi arribaré hauré de treure el gos. Ha de poder cagar, no?”, s’explica el Leo, a qui la Covid va treure dels escenaris i el va empènyer al metro. “Al març teníem vuit concerts i ho vam suspendre tot, per això toquem als vagons”, explica.

El dimoni reencarnat en músic fent cas de l’ordre administrativa de tancar-se a casa. Aquest és un dels pocs individus que passades les deu de la nit encara s’atreveixen a córrer pels carrers d’una ciutat que de cop i volta ha tornat al paisatge desert dels mesos durs del confinament. Leonardo ha tingut sort, no s’ha topat amb cap policia. No ha estat afortunada una noia morena, de pantalons negres ajustats, que a tres quarts de dotze de la nit es topa de cara amb una parella de guàrdies urbans, a la confluència del carrer del Carme amb la Rambla, davant l’església de Betlem. “M’ha dit que ve de fer un servei a un client i li he dit que no pot estar al carrer que marxi a casa, i que avui encara no multem”, explica un dels agents. Menys sort té un jove alemany que atura la mateixa parella policial al mateix lloc i al qual sancionen perquè no diua mascareta.

La jove prostituta diu que no sabia res del toc de queda. Tampoc en sap res un vell malcarat que quan encara falten deu minuts per mitja nit espera el metro a l’estació de plaça Catalunya. “És per això que no veia ningú al carrer”, reflexiona amb veu alta. “Doncs me’n torno a casa”, diu, i s’aixeca i així com ha entrat a l’andana se’n torna cap a fora. Dins del metro l’Andrés, amb destinació a Fontana, sí que està informat. “Vinc de treballar, d’Amazon, i l’empresa m’ha fet aquest salconduit com a justificant per si m’atura la policia”, i mostra un paper amb signatura i segell al peu.

L’Andrés viatja en l’últim metro, quasi desert, i el Christian condueix un bus sense cap passatger. És el xofer d’un vehicle de la línia N-4, nocturn, que a un quart d’una de la nit, pujant per Gran de Gràcia, explica que des que ha començat el servei no ha agafat ningú. Ningú al tren i ningú als taxis. A les dues de la matinada en Rashid i l’Emili esperen infructuosament algun client a la parada de taxis de la plaça Antoni Maura. L’Emili està espantat: “O treuen la vacuna o això se’n va a la merda.”

Els busos nocturns continuen circulant buits, com l’N 28, que quan passen tres minuts de les tres de la matinada passa per davant l’Hospital del Mar, on les urgències viuen un dia tranquil, sobretot a traumatologia, expliquen els metges que surten a fer un cigarret a l’exterior del recinte mèdic.

Al carrer, no s’hi belluga ningú i els que ho fan tenen un motiu. Per exemple, una dona amb un nadó i quatre homes, que a dos quarts de quatre esperen davant l’estació del Nord, ho fan perquè han perdut el bus que volien agafar, ella cap a Lleida, i ells cap a Figueres i Girona, i com que l’estació tanca han d’esperar a la intempèrie. Sort que ja no plou, el vent ha parat i no fa fred.

La comissaria de la Guàrdia Urbana de la mateixa estació del Nord viu una nit calma, “sobretot perquè no hi ha trànsit”, detalla un agent. Tranquil·litat i avorriment policial. Els quatre mossos que a les quatre fan tertúlia davant la seu del TSJC, al passeig Lluís Companys, ho ratifiquen. “Hem hagut d’avisar a algú que no sabia això del toc de queda i poca cosa mes”, detalla un agent amb el silenci de la nit i el ric-ric d’un concert de grills, de fons.

A les quatre i quart, en Iuri, un rus de 54 anys, que dorm a l’entrada del col·legi d’arquitectes, fa un cigarret abans de colgar-se sota una manta. Cinc minuts més tard, a la parada de taxis de l’Emili, ara hi ha en Dani que ho té clar: “Demà treballaré de dia, a la nit no hi ningú.”

El primer metro, el de les cinc del matí, va més buit del que és habitual. Ho constaten l’Agapito i la Bea, el primer, conserge a Pedralbes, la segona, treballadora a l’aeroport. A l’estació d’Espanya, el Xavi ha obert mitja persiana del seu bar per donar cafè als habituals. Viu en el desconcert, no sap si pot fer-ho o si ha de tancar i retardar l’obertura a les sis del matí. A tres quarts de sis, els que treballen de matinada ja es deixen veure, i anuncien la fi del toc de queda. Per exemple, els paradistes del mercat de Sant Antoni i la Rosario, quiosquera a la Ronda. Al ritme que va això de la Covid, les notícies que porta la premsa que ara endreça quan algú les compri ja seran velles. Diabòlica Covid!