La llarga nit dels hotels

En Riad parla castellà i un italià molt correcte, tant que no sembla del Magreb, sinó transalpí. Al seu país d’origen, el Marroc, va treballar molt temps amb italians, després va marxar a Itàlia i ara s’està a Barcelona. Dorm allotjat a l’hotel Dalia Ramblas, al carrer de Sant Pau, a cinquanta metres de la Rambla. Hi dorm però no en cap de les seves habitacions, sinó refugiat al petit porxo que fa l’entrada de l’establiment, amb un llençol penjat de columna a columna que fa de parapet, per protegir-se de les mirades indiscretes dels vianants, damunt un matalàs, sense desvestir-se i sota unes quantes mantes. En Riad dorm aquí des del març, quan l’hotel va tancar després de declarar-se l’alerta pel coronavirus. Va venir el confinament, van marxar els turistes i va morir el negoci hoteler.

No és l’única persona que ha trobat aixopluc a les entrades dels hotels ara en desús. Al carrer de la Boqueria, també a tocar de la Rambla, un altre ciutadà magribí ha ocupat des de fa mesos el gran portal de l’Hostal Europa. També han servit d’allotjament provisional l’accés a l’hotel Olívia, de la plaça de Catalunya, o el recambró, a recer de la pluja, que fa l’entrada de l’Ilunion Almirante, a la Via Laietana.

Aquest és el catàleg d’imatges que millor descriuen el col·lapse del sector hoteler de Barcelona, que amb la desaparició del turisme ha hagut de tancar portes de manera indefinida, amb un futur molt incert i esperant el retorn del turisme per iniciar la remuntada. Hi ha moltes altres cares d’aquesta crisi. De portes endins, els vigilants que fan manteniment dels establiments tancats, però també els nous clients d’hotel que fan ús de les noves ofertes dels establiments, que s’han reinventat per captar públic cent per cent barceloní oferint espais per treballar-hi, viure-hi de manera permanent a preus assequibles o passar-hi un cap de setmana de relax i plaer a preus quasi irrepetibles. És la doble cara d’un sector clau per a la ciutat, que per un costat està mort i per un altre lluita per aferrar-se a la vida.

Els números diuen que ara per ara a la ciutat de Barcelona hi ha oberts 115 establiments del total de 483 que hi ha censats al gremi, entre hotels i apartaments turístics. És un 25% del parc hoteler d’una ciutat que estava acostumada a posar el cartell de complet quan hi havia grans esdeveniments o quan s’arribava al pic de la temporada turística, i ara tot just ofereix el 33% del total d’habitacions. El nombre d’establiments oberts ha disminuït des de l’estiu, quan va semblar que hi havia una mínima alegria turística, i des d’aleshores han tancat 47 que havien fet l’intent de reobrir portes després del confinament, un d’aquests el Colón, a l’avinguda de la Catedral.

El Dalia Rambla és un dels cinc establiments que hi ha al carrer de Sant Pau, on la crisi del sector és molt evident. A tocar d’aquest hotel, paret per paret, hi ha l’hostal Òpera Ramblas, que ocupa tot un edifici. Van intentar obrir a l’estiu però van haver de tancar, i fins avui. En direcció a la Rambla del Raval, vint metres més enllà, l’hotel España només obre portes per als que volen anar al seu restaurant selecte, la Fonda España, dirigit pel xef Martín Berasategui. Seguint carrer enllà, l’hotel Peninsular no només està tancat sinó que els propietaris van decidir tapiar amb maons tota la façana per tapar les grans vidrieres que hi ha i evitar-se ensurts amb les ocupacions il·legals d’edificis.

Pocs metres abans del Peninsular, a mà esquerra, hi ha l’accés a l’hostal River, aquest sí obert i amb les seves 24 habitacions del tot ocupades per persones que habitualment viuen al carrer i que els serveis socials de l’Ajuntament han reallotjat en aquest i altres establiments similars. És per aquest fet que el River no ha tancat cap dia des que es va declarar l’emergència sanitària. La Neus, una de les propietàries, explica que des de sempre han treballat amb gent de serveis socials que compartien la pensió amb turistes que s’hi allotjaven. “Ara no n’hi ha, de turistes, han desaparegut”, emfatitza.

La falta de visitants estrangers es reflecteix en un establiment de categoria molt similar al River, l’hotel Inglés, situat al número 19 del carrer de la Boqueria, que està treballant aquests dies al “15% de la capacitat”. Ho explica la recepcionista amb un mig somriure que no saps si és de felicitat o de nervis: “Ara fa un any estàvem plens.” En aquest carrer, al costat de l’Inglés hi ha l’hostal Palermo, també obert, però uns metres més enllà la porta tapiada de l’hotel Condal torna l’optimisme a la trista realitat que castiga el sector.

Aquesta és la desoladora situació dels hotels del centre de la ciutat, però a la gran avinguda de luxe del passeig de Gràcia els hotels de categoria passen el mateix malson. Un dels establiments més singulars, el Mandarín, està tancat i barrat. La seva passarel·la d’accés des del carrer, a través del celobert interior, crea la sensació de transitar per la passera que condueix per damunt d’un fossat a un castell encantat, tancat amb pany i forrellat.

És evident que el turisme de motxilla del River no ve i tampoc el turisme de luxe del Mandarín, però hi ha establiments del segment de gamma alta, com el Majestic, que consideren que encara hi ha camp per treballar. Aquest emblemàtic cinc estrelles de la confluència del passeig de Gràcia amb València va estar tancat durant el confinament, al llarg de 199 dies, i va tornar a obrir les portes l’1 d’octubre passat. Com cada Nadal, aquest establiment de gran luxe ha adornat els seus balcons i intenta captar clientela local, l’única que hi ha, amb ofertes singulars. Una d’aquestes, que ha funcionat força bé, és l’experiència d’un àpat, una nit i esmorzar per 259 euros. “Ha vingut molta gent de Barcelona que té algun tipus de relació sentimental amb l’hotel, aprofitant l’oferta, i estem molt contents”, explica el relacions públiques del Majestic, Santiago Martín.

Tot i la bona acollida d’aquestes ofertes, el Majestic no ha passat d’un 20% de la seva ocupació. Entre els pocs turistes que venen de fora hi ha ciutadans de països àrabs que són a Barcelona per sotmetre’s a un tractament mèdic, és l’anomenat turisme de salut, que encara es manté actiu en aquests temps de pandèmia.

Aquest tipus de clients s’han mantingut també a l’hotel Gallery, del carrer de Rosselló. En aquest establiment han decidit passar a l’ofensiva i mentre no es recupera el sector, que encara trigarà mesos, han optat per diversificar l’oferta compaginant el negoci tradicional d’hotel amb el homtel, que fonamentalment consisteix en convertir l’establiment en una extensió de la casa o en la casa mateix del client. “Hem establert tres línies noves de negoci”, explica la directora del Gallery, Lourdes Grau, i amb aquests ingressos s’ha pogut fer front a la sagnia de pèrdues que comporta tenir l’hotel tancat.

En primer lloc, aquest establiment ha habilitat una de les seves sales de reunions com a espai de cotreball (coworking), amb taules que es poden llogar a partir de 5 euros l’hora i a gust del consumidor, per dies, setmanes o més temps si cal. Si es vol un espai més exclusiu, l’hotel ha reconvertit habitacions en despatxos particulars. “Hem tret el llit i hi hem posat una taula”, explica Grau, que posa de lloguer aquests espais a partir de 55 euros el dia. El sistema de cotreball també l’han implantat altres hotels com l’Arts, que ofereix espais per treballar amb una espectacular vista sobre el mar.

La tercera via de negoci que ha explorat el Gallery és el lloguer d’habitacions com si fossin apartaments, a preus competitius amb el sector immobiliari, i amb serveis complementaris de rentadora, neteja de l’habitació i esmorzars inclosos. “Ve gent que fa obres al pis o que ha tingut algun problema puntual d’inundacions, o gent en tràmits de separació”, explica. Es lloguen per 700 euros al mes i ja han confirmat 30 habitacions.

Amb opcions de negoci com aquesta els establiments es mantenen oberts i així s’eviten la feixuga tasca de manteniment d’una instal·lació aturada. Tots els hotels tancats estan destinant personal a la vigilància dels edificis buits i també al manteniment. A l’hotel Grand Central, de la Via Laietana, per exemple, hi ha una persona encarregada de passar habitació per habitació –n’hi ha 109–, per obrir i tancar aixetes, comprovar llums, ventilar les estances, i una llarga llista d’operacions rutinàries. A l’hostal Q, al número 22 de la ronda de Sant Pere, aquesta operació es fa una vegada a la setmana. Aquest establiment, durant els dies del confinament, va penjar a la porta un cartell on hi deia “No s’accepten clients”, metàfora tan surrealista com real d’un inèdit tancament patronal forçat per la crisi econòmica.

La crisi del sector ha deixat molts treballadors al carrer i s’ha acarnissat amb el col·lectiu conegut com les kellys, les cambreres d’hotel. “La majoria de nosaltres hem hagut de recórrer a serveis socials per tirar endavant; moltes han patit desnonaments perquè no poden pagar el pis”, explica la Míriam, una de les portaveus del col·lectiu. Aquestes treballadores protesten cada dimecres a les portes de la seu del gremi de restauració per demanar que es reconeguin els seus drets laborals i es dignifiquin els seus llocs de treball. Moltes treballadores no cobren hores extres i difícilment poden fer un cap de setmana complet. El seu desig és que el sector torni a engegar i que la seva feina deixi de ser precària i el seu sou passi a ser digne.