“Que els facin fora d’on viuen és una constant en la seva vida”

La nostra entitat acompanya i fa el seguiment d’aquestes famílies que van arribar de Galícia i Portugal buscant feina quan hi ha haver els Jocs Olímpics de Barcelona. Es van instal·lar als carrers del Poblenou, amb les caravanes, quan encara no hi havia els carrers asfaltats. Amb els anys van ocupar solars buits per deixar d’estar tant visibles al carrer. A partir del Fòrum de la Cultures i amb la remodelació urbanística de tot el districte es van anar dispersant a d’altres punts de la ciutat, com el barri de Sant Martí. Quan vaig entrar de voluntària, en un mateix solar hi vivien 40 famílies.

Les famílies que nosaltres acompanyem són un grup molt homogeni que es coneixen entre elles i amb vincles familiars. Ens trobem des dels nens fins als adults que ara ja tenen més de cinquanta anys. Nosaltres som una entitat petita i els voluntaris es desplacen fins on viuen. Les problemàtiques són diferents d’altres assentaments que hi ha a la ciutat amb persones arribades de l’Europa de l’Est o amb nois que han migrat sols d’Àfrica, que no tenen papers o no poden comunicar-se per l’idioma. Tots comparteixen, però, que no tenen un lloc digne on viure.

Ara són 77 que representen un grup de 310 persones, i d’aquestes uns 150 són menors d’edat. Alguns s’han traslladat fora de Barcelona, per buscar feina o perquè els han acabat desallotjant, però n’hi ha unes 45 que segueixen vivint a Barcelona. Continuem en contacte amb les que s’han traslladat de lloc. El nostre tarannà és anar allà on viuen les famílies que es van movent d’un lloc a l’altre perquè les desallotgen. És la millor manera de saber com estan i veure el que podem fer per acompanyar-les, aquest és el nostre objectiu.

Són famílies que es troben molt soles. Totes tenen el suport dels serveis socials, i això els facilita, per exemple, que puguin tramitar les beques menjador a l’escola. Amb nosaltres tenen un suport amb el qual poden comptar per fer activitats de reforç o esplais amb els infants. També passem moltes hores amb elles i parlant, per exemple, de com viurien en un pis de lloguer. No ho tenen fàcil perquè molts han estat desallotjats d’un solar, que es considera que és un lloc no habitable.

Ho veuen molt difícil. Jo he vist néixer nens que encara viuen en un assentament o un lloc inestable. Sí que n’hi ha que han passat a viure en pisos ocupats, però l’alternativa de retorn a l’assentament sempre existeix. De les 77 famílies que acompanyem, n’hi ha un 30% que viuen en habitatge estable, i això ja és tot un èxit. Per a algunes es va aconseguir habitatge social per mitjà de l’Ajuntament, després de mobilitzar-se, però d’altres ho han aconseguit pels seus mitjans, i tenen ara un lloc per viure-hi. Aquesta millora s’ha notat els darrers cinc anys. Fins aleshores els diferents governs consideraven que aquestes famílies hi eren de pas i que n’acabarien marxant. No es volia veure que eren uns veïns més.

Sí que n’hi ha hagut que s’han mobilitzat, com la nau que durant anys va acollir moltes persones al carrer Puigcerdà. La nostra experiència és que no volen fer soroll perquè tenen por del ressò i que la seva situació es conegui a l’escola on van els seus fills. Això ara ho hem vist amb el confinament, quan donàvem suport escolar a un dels nens que tenia internet i no volia fer la videoconferència per la vergonya que els seus companys veiessin on vivia. El problema es fa invisible, deixant d’actuar i esperant que les famílies marxin.

Segur que no s’inclouen, per exemple, les ocupacions a les oficines bancàries que els darrers anys han servit de refugi per a moltes persones i tenen la mateixa dinàmica d’assentament. Són espais on es viu i es treballa l’economia informal, recollint ferralla. Les xifres, tenint en compte aquests espais ocupats, es duplicarien fins a 800 persones. El nombre d’assentaments augmenta perquè més persones es veuen abocades a aquesta situació. El que s’ha de fer és lluitar per l’habitatge, perquè sempre estan patint que els acabin desallotjant.

Sempre que arriben a un nou lloc pateixen pel proper desallotjament. És una constant de la seva vida, amb l’angoixa de traslladar la família amb totes les pertinences. N’hem viscut moltíssims, de desallotjaments. Les seves preocupacions, però, és sobreviure el dia a dia, que funcioni la furgoneta o tenir llum. Una de les famílies reallotjades en un pis ens agraïa que els fills poguessin anar a escola amb les sabates netes i no plenes de fang.

Pot ser un espais públic o privat, en un solar o nau en desús i molt a precari, sense serveis bàsics, on entren persones buscant un refugi. A partir d’aquí miren d’estar el millor possible. No importa el volum de gent, perquè hi ha solars on anem i hi tenim una única família. En espais amb més gent, com la nau incendiada a Badalona, és on s’incrementen els riscos, on per escalfar-se s’encenen bidons o s’encenen estufes manipulant la xarxa elèctrica. Això ens va passar fa anys en un solar, a tocar de Glòries, i tres famílies van quedar sense saber on anar.

En ple estat d’alarma, la vintena de voluntaris ens vam organitzar per assegurar que s’entenien les mesures de seguretat i sobretot estar pendents dels infants. Quan es van reprendre les classes vam fer el suport escolar i fer el seguiment per telèfon. Això ens ha permès estar en contacte amb tota la família que de cop es va quedar sense els pocs ingressos de recollir ferralla, palets o dels qui demanen diners. Sort que han pogut comptar amb l’ingrés mínim de la renda garantida per tirar endavant.

A través del lleure sortim d’allà on viuen i xerrem amb els joves dels estudis i dels tipus de feina que es poden plantejar. S’ha de fer un acompanyament a tots els nivells, sense imposar, i amb la implicació de les famílies. Durant el confinament hi havia molts dels pares de família que feien de conductors i repartidors per serveis essencials. Els recursos d’inserció s’han d’adaptar a les necessitats d’aquestes famílies, que tenen estudis molt bàsics i s’haurien de repensar per donar més oportunitats. Alguns han estat firaires i atenent el públic o són molt bons en treball manual de reciclatge, i es podria aprofitar aquest potencial. Molts joves es treuen el graduat i intenten continuar els estudis, i això és molt positiu.

Amb les necessitats actuals és fàcil que les persones s’hi vegin abocades. Sí que hi ha famílies que se’n poden sortir, però el que cal és una aposta decidida per l’habitatge. Ningú pot viure pendent i amb por de si el faran fora d’on viu. S’ha millorat, perquè fa vint anys no estaven empadronats, ni tenien accés a la targeta sanitària, i tampoc anaven a escola. Ara aquesta no és la realitat que ens trobem, que es pot donar en altres assentaments on les persones acaben d’arribar. S’ha de treballar perquè tinguin l’oportunitat d’accedir a un habitatge i a una feina.

S’ha reformulat i en comptes d’anar els infants al nostre local, som nosaltres que anem als assentaments a fer les activitats mantenint els grups bombolla. Els portem el material per fer el reforç de l’escola. Això ens ha permès veure que estan més soles les famílies i ens serveix per estar més a prop seu. Amb la pandèmia també ens han entrat voluntaris per organitzar equips i distribuir-nos per visitar les famílies. Continuem fent activitats amb els infants joves i s’han reactivat les trobades amb un grup de dones que ens van demanar aprendre a llegir i escriure. Ho fèiem abans de la pandèmia, però amb el confinament era molt difícil mantenir-ho, i ara s’ha reprès en un dels assentaments. Estan encantades perquè volien anar al supermercat sabent sumar i restar i moure’s podent llegir les parades del metro. És clar que això els dona seguretat i autonomia.

És clar que no tenim la clau màgica de res, no tenim solució a un problema estructural com és la falta d’habitatge per fer que caigui del cel. Tampoc podem substituir la feina de serveis socials, som un suport més per a aquestes famílies que orientem. Han estat totalment oblidats i desconnectats tots aquests anys de molts recursos de la ciutat, i avançar per accedir a un habitatge o a una feina ara és més costós.

Sí, fa uns anys que a través de SOS Racisme vam anar amb un relator de l’ONU a un assentament, i dies abans els ho explicàvem perquè no tenien idea de què eren els drets humans. Això té a veure amb l’exclusió, el fet d’estar apartat de la societat i de tot. És xocant perquè estem parlant de famílies que viuen a quatre parades de metro de plaça Catalunya. Ells parteixen de la base que ja han nascut així i segueixen les generacions, però n’hi ha que han pogut avançar i accedir a un habitatge pels seus mitjans. Sovint tenim prejudicis, com passa amb les persones sense sostre, que viuen així perquè volen i que no fan res per canviar. La realitat és que volen fer coses i hi ha molts esforços addicionals que nosaltres no hem de fer en la nostra vida. Volen que els seus fills tinguin una millor situació i se’n cuiden molt.

Ara tenim una vintena de famílies que estan pendents d’ordres i processos de desallotjament de fàbriques o solars i que n’hauran de marxar. N’hi ha que els ajudem a connectar-se a les reunions amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca perquè puguin informar-se i preguntar. També és positiu que siguin les mateixes famílies que es mobilitzin i aprenguin a reivindicar els seus drets. És un canvi respecte a la invisibilitat que han tingut durant tants anys. No es pensen ni que tinguin drets i marxen abans del dia fixat per al desallotjament perquè no volen problemes.

No, l’escola la mantenen intacta i és una de les coses fixes que tenen, perquè seria un trasbals per als infants. Encara que n’hi ha que han marxat de Barcelona, van i tornen cada dia per portar el nen a escola. Això és un esforç que fan perquè potser no hi ha cap solar proper, però els pares no volen renunciar a canviar l’escola. De les 32 famílies que viuen fora de Barcelona, alguns a Montcada, Sabadell o Cerdanyola tot i que tindrien dret a empadronar-se allà, si van i venen de l’escola a Barcelona, tot se centralitza des dels serveis socials d’aquí.