“El principi del judaisme és la capacitat de discernir”

La comunitat jueva Jabad Lubavitch està esperant que passi la pandèmia i que es torni a la normalitat per poder inaugurar el seu micvé, una cambra per al bany ritual de la purificació, que serà el segon de tot Barcelona (en té un de molt antic la comunitat israelita). A part d’aquests dos micvés, n’hi ha un de l’edat mitjana al call de Besalú i se n’han trobat restes d’un altre a Castelló d’Empúries. El de Jabad Lubavitch, al barri de les Corts, està pensat especialment per a les dones, que han de purificar-se, segons considera la tradició ortodoxa, set dies després de la menstruació. Abans d’entrar a l’aigua la persona s’ha d’haver rentat prèviament; per això a la instal·lació hi ha dues petites cambres amb lavabo i una banyera d’hidromassatge. “Ja que s’han de rentar, esperem que a més a més s’ho passin bé i puguin gaudir”, explica el rabí Davi Libersohn, fundador de la comunitat jueva ortodoxa a Barcelona.

No pot estar estancada, ha de fluir. Per aconseguir això el vas amb l’aigua neta té una connexió amb un dipòsit que està a sota, amb aigua duta expressament del Pirineu, de pluja, que, per cert, vam portar en blocs de gel.

Hem ideat un mecanisme perquè les dues aigües, la normal i la de pluja, es puguin anar barrejant tot obrint una aixeta. Això farà que, com marca la tradició, les aigües siguin vives.

Som ortodoxos si entenem que la paraula ortodox vol dir qui busca cuidar les coses rigorosament. Però el que passa avui és que aquesta paraula, que ve implantada pel llenguatge occidental, té connotacions extremistes, i aquí sí que no ens hi identifiquem. Nosaltres tenim a veure amb una manera senzilla de vida, de compromís amb els valors del judaisme. A la gent que ve al nostre centre de manera habitual, a aprendre i a desenvolupar-se, si tu els preguntes si són ortodoxos, et diran que són persones que s’identifiquen amb l’ortodòxia, però cadascuna d’elles, al final, viu el judaisme a la seva manera, perquè el principi del judaisme està en el lliure albir, en la capacitat d’escollir i de poder discernir. Estudiar i aplicar. L’ortodòxia entenent-la com a extremisme no té cabuda dintre d’aquesta manera de viure nostra, de Jabad Lubavitch.

Jabad és un acrònim en hebreu que representa la idea de saviesa, enteniment i coneixement. Nosaltres entenem que les persones, com a ens intel·lectual, primer s’apropen a la saviesa, després l’entenen i al final la coneixen, creen la seva pròpia biblioteca. Lubavitch vol dir “ciutat de l’amor”. Nosaltres intentem que tot el coneixement hagi de passar a través d’un mètode, que no és un mètode platònic, de tot és amor, sinó que és un mètode que es basa en el discerniment. Cada persona té la capacitat de discernir, aprendre i practicar segons la seva pròpia elecció. Ah, i després hem de transmetre.

És clar, a la família. Si no hi ha família, no hi ha religió ni desenvolupament. A nosaltres ens agrada la idea d’una família nombrosa; jo mateix tinc set fills, però la majoria de la gent no en té tants. Cada família al final escull, sobre això no hi ha res escrit. Però que la família per a nosaltres és un valor absolut dintre de la convicció jueva, és absolutament cert. Sense família i sense interacció, no hi ha realitat. Una màxima de Maimònides és que sense concepció no hi ha acció, només la repetició d’un hàbit.

La comunitat israelita de Barcelona, la més antiga, és tradicional. Després hi ha la comunitat conservadora i la reformista i nosaltres, els ortodoxos. Jo diria que l’ortodox és el que té un major compromís; el tradicionalista seria el que posa la tradició al davant de la lletra, el punt i la coma de l’observança; els conservadors conserven però adapten, per tant, canvien, i, finalment, els reformistes fan un pas més endavant i s’atreveixen a reformar la llei. Nosaltres diem el contrari: no volem reformar la llei sinó adaptar-la a la nostra realitat. Que consti que, malgrat aquestes precisions, les relacions entre totes les comunitats són bones i tinc amics a totes.

La majoria de nens jueus, de tots els corrents, van a aquesta escola, sí. Jo no diria que és una escola ortodoxa, és una escola amb excel·lència educativa que permet a cada nen dur els valors jueus del seu àmbit familiar. I hi van nens que no són jueus...

Nosaltres som diferents de les altres comunitats perquè no tenim socis. Aquí hi ve qui vol venir-hi, perquè les portes estan obertes i no s’han de pagar quotes. Nosaltres ens financem perquè la gent que ve aquí vol col·laborar, perquè al final, quan la gent està compromesa amb una cosa, acaba aportant, sense necessitat d’estar-hi obligada. Nosaltres oferim moltes activitats, sobretot d’estudi. Però també fem obra social i tenim un petit banc d’aliments. Jo crec que som la comunitat que tenim més afiliacions recurrents.

Que quan algú pensa que té un problema relacionat amb el seu judaisme, ve a nosaltres. Tenim les portes obertes. Nosaltres representem més el judaisme internacional, tenim molts lligams amb l’exterior (la nostra pàgina web està escrita en anglès i en hebreu). Jabad Lubavitch és el network de comunitats independents i apolítiques més gran del judaisme modern. Som apolítics, reconeixem l’Estat d’Israel, ens hi identifiquem i ens preocupem pels nostres germans d’allà, però no depenem de la seva jerarquia. Aquí cada comunitat té la seva jerarquia; cada comunitat és fiscalment i institucionalment autònoma. L’únic que tenim en comú és el nom i els objectius.

Sí, per descomptat. Ara, si la pregunta fos si Catalunya és un dels llocs amb major desenvolupament del judaisme, la resposta seria que no, rotundament que no. Hi ha una realitat que ve de molts anys enrere. La formació de les comunitats actuals té a veure amb la dispersió geogràfica que el judaisme va seguir després de la Segona Guerra Mundial.

I qualsevol persona que va passar per Barcelona, que en van passar centenars de milers, va preferir marxar perquè aquí les coses no eren clares. Hi ha la discussió de si Franco no va fer fora els jueus... És una discussió que té innombrables matisos, però la realitat és que la Guerra Civil va causar una gran devastació, una devastació que encara avui té un gran impacte en la societat. La comunitat jueva no va créixer durant la Guerra Civil i el principi del franquisme: va començar a tornar a créixer cap als anys seixanta, quan alguns jueus del Marroc es van instal·lar aquí.

Sí, quan arriben a Barcelona molts argentins que fugen de la dictadura de Videla. Els meus pares també van fugir de l’Argentina de Videla, però van anar a Mèxic. Jo vaig venir molt més tard. Els jueus argentins, als anys setanta del segle XX, van fugir a molts llocs, però Barcelona en concret va atreure molts intel·lectuals. Perquè Catalunya té una petja jueva importantíssima: Nahmànides, la Càbala, el pensament cabalístic, la filosofia... No sé si la societat civil d’avui és conscient de l’impacte del judaisme en la història d’aquest país, de la importància dels jueus catalans en la història. Nosaltres, precisament, la nostra comunitat, a Girona hi tenim una petita sinagoga que està situada al carrer de la Força, que és on hi havia l’antic barri jueu, que va ser un dels més importants d’Occident a l’edat mitjana.

Sí, és així, però nosaltres no ens ocupem de les conversions. Sí que és veritat que a la nostra comunitat també hi ha conversos que venen, estem oberts a tots ells. Jo crec que històricament, però molt els últims anys, hi ha hagut aquesta imantació per les religions i en concret per la forma del judaisme. El judaisme té una forma molt transparent, no hi ha separació entre els valors socials i econòmics –i la visió dels negocis– i els seus valors religiosos. És a dir: a la sinagoga la gent ve i també parla de negocis! La sinagoga és un centre social, on la gent ve a compartir i a trobar-se, no només a resar. La sinagoga ve a reivindicar un pensament circular de la vida quotidiana que inclou no només resar sinó també intimitat (micvé), fills (família), negocis (mode de viure), obra social (ajudar-nos), etcètera.

No som nosaltres, nosaltres vestim normal. Aquests són els ultraortodoxos i, que jo sàpiga, aquí, a Catalunya, no n’hi ha. Però, fixa’t: en realitat els meus tirabuixons estan dintre de la barba, que no m’he tallat mai.

Crec que de joves sí que es tallen la barba, per això després quan se la deixen els creix tant. Jo no m’he afaitat mai, el que passa és que arriba un moment que la barba deixa de créixer.

A veure: les dones que s’identifiquen amb l’ortodòxia, no és que hagin de vestir-se amb austeritat, la realitat és que van vestides amb modèstia, tant als Estats Units com a Catalunya o a qualsevol altre lloc del món.

A veure, no es pot dir al cent per cent que la sèrie no toqui coses que tinguin una mica a veure amb la realitat, els guionistes no s’ho han tret de la màniga, això és clar. El que passa és que jo opino que no han respectat ni la dona ni els ideals dels jueus ultraortodoxos. Han portat una cosa, que és la forma de crear una família, que és certa, perquè en la ultraortodòxia els matrimonis són majoritàriament acordats, a un extrem que és mentida, perquè han volgut dir que en aquests matrimonis les relacions sexuals són mecàniques, i això és mentida.

El que vull dir és que la pel·lícula ha mentit o ha intentat ocultar que també aquestes persones que han fet un matrimoni concertat gaudeixen de la seva sexualitat. I tenen fills, s’estimen, van a prendre una copa amb els amics...

La pel·lícula parla d’una rebel, i sempre hi haurà rebels, persones que en un moment donat volen trencar l’estructura de la seva llar. Quan en una casa de metges el fill decideix trencar la tradició familiar i no ser metge per ser artista, per exemple, no et pots imaginar el pollastre que es munta! Aquí, a la comunitat, això ho veig constantment: un pare que m’arriba desesperat perquè el seu fill vol ser hippy. I jo li dic: “Mira, el teu fill pot ser hippy, però que estudiï!”