D’aquí a menys de dos mesos (el 13 de març) farà vuit anys que Jorge Mario Bergoglio va ser escollit papa i va agafar el nom de Francesc. Fa un any, aproximadament, l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) va organitzar un congrés internacional per analitzar el ministeri del bisbe de Roma. Experts de diferents disciplines van reflexionar sobre les línies mestres del papa com a pastor i teòleg i ara acaba de sortir-ne un llibre. El volum, Francesc, pastor i teòleg, és a cura de Daniel Palau.
Què en destaca, d’aquell congrés?
Va ser una aposta molt rellevant de l’Ateneu Sant Pacià de fer una acollida de la proposta i dels accents de la proposta evangelitzadora del papa Francesc. Es va fer una lectura complexiva, polièdrica, de la figura del papa Francesc, dels seus textos, de les seves intuïcions pastorals i teològiques. Va venir gent d’arreu del món que entenen, com el papa, la necessitat que la teologia estigui connectada amb la vida i la vida estigui connectada amb la teologia; aquesta teologia que té el neguit d’afrontar les qüestions difícils, respondre als fets reals de la gent.
El papa Francesc és, sens dubte, una figura de rellevància internacional, un líder mundial, potser el que ho és més en aquests moments de desconcert.
El papa és una figura internacional perquè és una persona valenta que afronta les grans dificultats de la humanitat i les dificultats d’ordre internacional fent una proposta en què sobresurt el diàleg. És molt rellevant el seu desig d’intentar dialogar entre creients, entre creients de diferents religions, i la seva proposta de demanar una política al servei del bé comú, basat en la caritat. La seva internacionalització no ho és per una qüestió de rellevància històrica, perquè és el primer papa d’Argentina, per exemple; és per la valentia de proposar el retorn a la misericòrdia, de proposar reconciliar-nos amb el món, amb nosaltres mateixos i amb els nostres germans. I per una altra cosa: per la seva aposta de posar-se al servei del discerniment, de mirar què és el que Déu ens demana en cada moment.
La trajectòria vital de Francesc, argentí, jesuïta..., condiciona el seu discurs i el fa molt potent.
La pròpia biografia, inseparable de qualsevol persona, defineix i marca molts accents, també les inquietuds, els somnis i els desitjos de poder viure i traslladar una proposta de fe i d’esperança pastoral. La biografia del papa és inseparable de la seva proposta i s’ha de dir que el papa no fa el que fa per una qüestió de màrqueting ni d’estètica. Ell és el primer papa hereu del Concili Vaticà II que no hi va participar. Ell ho ha estudiat i llegit tot sobre el Vaticà II i ara el que intenta fer és aplicar-lo, viure’l ja en el seu context. Penso que juga fort perquè juga net i va a fons perquè només tenim una vida, i fa el que creu que s’ha de fer. La seva entrega és sincera.
Francesc és el primer papa que, potser pel fet de venir de l’Argentina, s’acosta a la teologia de l’alliberament?
Aquí a Europa hem parlat de la teologia de l’alliberament d’una manera molt genèrica i a vegades molt imprecisa i hem de diferenciar. No és la mateixa teologia de l’alliberament la que hi ha a l’Argentina que la que hi pot haver al Perú o al Brasil. Ara, que ja hem pogut llegir autors argentins com Lucio Gera, Rafael Tello, Juan Carlos Scannone..., que nosaltres hem emmarcat sense diferenciar dins aquesta teologia, veiem que tenen una proposta molt diferent d’altres propostes de la teologia de l’alliberament de Centreamèrica o del nord de Llatinoamèrica. Aclarits aquests matisos, sí que podem dir que la proposta del papa és arrelar i apropar-se molt a la gent, al poble, i també que vol descobrir en el sentit de la pietat i cultura popular aquelles espurnes de l’Evangeli d’inquietud existencial a partir de les quals poder fer la proposta evangelitzadora. A Fratelli tutti demana una bona política allunyant-se de qualsevol mena de populisme i de qualsevol mena de liberalisme, demana la pràctica de la caritat, la caritat del tu a tu, i de descobrir com tota cultura, entesa com una barreja de cultures, està cridada a ser evangelitzadora. Sense imposicions!
En el llibre es parla de Francesc com a pastor i com a teòleg.
Tota acció pastoral, si no és improvisada, té al darrere un pensament, i tot pensament, tota intuïció i reflexió teològica, si és potent, ens adreça a la vida. Aquest papa no dona l’esquena a la reflexió i la vida. Sí que és cert que la seva rellevància biogràfica queda molt subratllada en aquest aspecte tan nou de gestos i accions molt directes, molt explícites, d’estar al costat dels pobres, dels que estan a les presons, dels sensesostre que estan al carrer, dels immigrants..., qüestions molt difícils i reptes internacionals molt complexos. El pes del papa Francesc crec que és aquest desig de connectar explícitament la reflexió i la teologia.
De les seves encícliques i exhortacions (és un papa molt prolífic), quina creu que definirà el seu pontificat? Amb quina es queda vostè?
El papa és un pou de sorpreses, però jo personalment em quedo amb Evangelii gaudium, el primer text, que és on realment exposa el seu somni, el seu desig, i a partir d’aquí després va desencadenant un seguit de reflexions molt en sintonia amb la figura de sant Francesc, que no és gens anecdòtic. Francesc és un jesuïta que sap accentuar l’aspecte de la missió d’una manera molt intensa i ho apuntala a Evangelii gaudium; l’Església no és una entitat ni una ONG, sinó una realitat de seguidors de Jesucrist que volen proposar la fe amb humilitat i alegria. Per un altre costat, no ens oblidem que sant Francesc és el patró d’Itàlia; per tant, el papa ens apunta un desig de voler sintonitzar amb aquella Església d’Europa que va viure una renovació a l’edat mitjana molt significativa de caire espiritual apropant-se als més pobres sense oblidar mai l’Evangeli ni la paraula de Déu. La resta de textos que ha escrit no deixen de ser o bé un ressò de la figura de sant Francesc o bé un ressò de la seva gran proposta, que és viure l’alegria: l’alegria amb tu mateix, l’alegria amb els qui t’envolten, l’alegria de la fe i, naturalment, l’alegria de Déu, que és una cosa que els cristians no volem guardar-nos perquè val la pena.
Aquesta alegria de l’Evangeli fa un pas endavant i deixa enrere aquella Església enfadada, autoritària, condescendent, que renya...
No ens oblidem mai que Jesús no ve a complicar-nos la vida, sinó que ve a fer-nos una proposta de sentit i d’esperança..., i aquest papa ho diu amb molta claredat i valentia i no defuig temes complexos, sinó que els intenta respondre amb sinceritat. Ens recorda la importància de ser Església, d’estar al costat dels més necessitats, els més pobres i de conviure-hi de tu a tu. Del que es tracta, en definitiva, és que cadascú exerceixi la seva professió des de l’alegria, amb felicitat, i que aquesta la doni als altres.
És un papa integrador, quan diu que qui és ell per criticar els homosexuals, per exemple... Trenca amb aquella Església que volia controlar-ho tot.
Si l’Església no és inclusiva deixa de ser el que està cridada a ser. Jesús no va venir només per a uns quants, va venir per a tota la humanitat. Acceptant les diferències i la llibertat de cada individu no podem mai menystenir ni desvalorar la dignitat de ningú, perquè totes les persones són dignes de ser estimades i acollides. Ara bé, s’ha d’explicar que la proposta de l’Evangeli no és la superficialitat, és el desig de ser exigent. El papa Francesc no ha de jutjar ningú, la seva gran tasca és la d’escoltar, discernir i acompanyar el poble fidel anant confirmant els elements substancials. Això també ho deien Joan Pau II i Benet XVI, però Francesc ens recorda la intensitat de la missió i com és de difícil i exigent asseure’s a parlar amb el qui és diferent, intentar reconciliar-te amb aquell que està als antípodes del teu pensament, aquell qui explota i dificulta la vida justa i digna dels més necessitats.
El sínode de l’Amazònia va ser un clam a favor de la diversitat i la defensa de la terra i els pobles indígenes. El papa demana un gran compromís a tots els cristians per preservar la vida sostenible de la terra i els més vulnerables i diu que ser cristià no és fàcil.
Jo diria que ser honest no és fàcil. I ser sincer et porta a adreçar la teva vida vers el camí de la llibertat que ens proposa Jesús, un camí en el qual desitgem ser, com diu en la darrera encíclica Francesc, germans de tothom perquè tot està interconnectat i tots som membres d’aquesta gran història que és la humanitat. Això ens porta a tractar amb dignitat el qui tenim a davant i a tenir cura del món, perquè no en tenim un altre. Això és el que ens recorda Francesc constantment: que no tenim un altre món. També ens insta a descobrir que en les petites coses, en les situacions més quotidianes, també Déu ens hi acompanya.
El papa allarga la mà a la cultura i a la ciència.
...Això ja és una herència de Benet XVI, que el 22 de desembre del 2005 va apuntar tres grans temes del Concili Vaticà II que encara no s’havien rebut plenament: afrontar el diàleg amb la ciència, el diàleg amb les altres religions i la llibertat i la tolerància religiosa. Francesc, que coneix molt bé Benet XVI, recull el guant i entoma aquests reptes.
Aquest és el papa de l’Església en sortida, que va a les perifèries.
Sí, per un desig d’inclusivitat, de fer arribar el cristianisme als llocs més recòndits i als indrets més inversemblants, perquè en tots els llocs els cristians siguin una proposta significativa, de rellevància, pel que fa al diàleg. La sortida és la proposta d’afrontar amb valentia el diàleg i el repte de trobar-nos amb els diferents, és el desig de no menysprear ningú, de no viure tancats en una bombolla, de no viure en un sistema de pensament tancat sinó sempre interpel·lat i desitjós de no imposar mai res sinó de descobrir pas a pas la presència de Déu, que no s’allunya de la humanitat.
Aquest papa no ho està tenint fàcil.
Ningú ho té fàcil. Quan tu afrontes dificultats majors o qüestions delicades, com són l’economia, temes culturals, la migració, toques el moll de l’os de moltes coses, que estan a l’ADN de la humanitat. Però ell afronta aquestes qüestions amb fortalesa i jo et puc assegurar que per la seva formació i la seva capacitat, i per ser un home de fe, no el tomben ni el tombaran.
Aquest papa és el que feia falta en aquest moment històric? El conclave la va encertar de ple escollint-lo.
Diu molt de la capacitat de reacció i de comprensió que té l’Església del món, que és intentar fer aquest exercici de sinceritat i de valentia per poder afrontar els reptes del present. I sí, jo crec que això diu molt i molt positiu sobre la capacitat de lectura que té l’Església del món. Ara bé, la seva elecció no és una qüestió purament estratègica... Déu actua a través de les persones i em sembla que és molt lògic i normal pensar que Déu també ens influeix a poder raonar i discernir i entendre què és el que necessitem en cada moment. Sens dubte s’ha de subratllar aquesta valentia, aquesta capacitat de voler descobrir en aquestes oportunitats un signe de Déu. Déu sempre dona a l’Església aquells testimonis i aquells referents que ens intenten acompanyar.