“Tenim més llits, però calen professionals per atendre’ls”

El gran repte és assolir un conveni professional de referència per a tot el personal facultatiu de Catalunya en negociació directa amb l’administració. Definir totes les nostres condicions laborals i professionals, perquè hi ha aspectes no assistencials, com la formació, que ara no figuren enlloc. És un tema que reclamem des del 2008. Amb el conseller Toni Comín vam avançar bastant. Després hi va haver els problemes polítics pels fets de l’1-O, i amb el canvi polític, potser per desconfiança o potser perquè els venia ample, no vam poder seguir amb el tema. Ara haurem d’esperar a tenir nou govern per reprendre aquest camí.

Hem de defensar els interessos dels facultatius per definir els nous convenis amb l’Institut Català de la Salut i en l’àmbit del conveni Siscat, de la sanitat concertada. Seria ideal tenir un conveni mèdic amb les particularitats de cada centre, però amb trets comuns que ens haurien de regir a tots els metges i metgesses igual.

El paper aguanta tots els acords, però després costa dur-los a la pràctica. Per exemple, el fet de disposar de dotze minuts per pacient està resultant complicat. És clar que hem tingut la dificultat afegida de la Covid i gairebé tota l’atenció primària es fa per telèfon. Els professionals veuen cinc malalts i n’atenen per telèfon cinquanta, i això desgasta els metges i els pacients. Es queixen que no es poden ni apropar als CAP i es pensen que no els volem veure. Aquesta situació s’ha de solucionar. A veure si les farmacèutiques ens donen les vacunes que toquen i assolim la immunitat com més aviat millor.

Fa tres o quatre anys, vam fer una campanya perquè els centres, sobretot els públics, donessin les seves dades d’activitat, retribució, etc. amb transparència. Això no va agradar, ens va costar molt i encara ara alguns centres públics no tenen l’apartat de transparència disponible. Ara el que volem és fer-nos aquest mateix exercici també a nosaltres com a organització. Ser transparents i modernitzar l’estructura sindical.

És un èxit, perquè va votar el doble de gent que en les eleccions anteriors. I estic d’acord que la votació presencial va ser sorprenent, però la nostra candidatura va demanar de totes les maneres possibles que el vot es fes de manera telemàtica. Un dels objectius que ens hem imposat és la modernització del sindicat, i en les pròximes eleccions els més de 9.000 afiliats podran votar telemàticament, amb comoditat i seguretat.

La pandèmia ha fet aflorar els problemes que ja es coneixien i no s’havien resolt. Ha quedat clar que cal fer una planificació de tota la sanitat catalana. Ens venien el mantra que la nostra sanitat era la joia de la corona, que teníem un servei excel·lent, però la veritat és que si podem estar orgullosos d’alguna cosa, és del servei dels professionals, que han suplert totes les mancances.

Es van fer retallades de tot tipus: retributives, de recursos humans i de recursos materials. Tenim molts centres amb un equipament obsolet que demana a crits una renovació. Ara s’ha de redissenyar la sanitat del país des de tots els àmbits.

Els fonaments ja es van posar, perquè el Departament de Salut va fer un fòrum de diàleg de la sanitat en què hi havia tots els sectors i es van treure una sèrie de conclusions. Ara el que cal és que no quedin en un calaix i que es prenguin decisions. I tot això va lligat amb el finançament. Si la sanitat estigués ben finançada, es podrien fer moltes coses i no aniríem posant-hi pedaços.

Amb això seré molt respectuós, perquè, si t’hi fixes, tampoc no hi ha gaire diferència respecte al que es fa en altres comunitats, a l’Estat o a Europa. Ningú no és expert en això, perquè amb prou feines fa un any que la tenim a sobre. Sí que és cert que en la primera onada vam anar de cul i patinant, perquè la malaltia anava davant nostre. De seguida ens vam organitzar, però va faltar material per protegir-nos i ens vam exposar molt. Han fet el que han pogut. El que és clar és que falten professionals. Ens hem preparat amb més llits i instal·lacions, però aquests nous equipaments han de tenir persones per atendre’ls.

És cert, van ser un parell d’instruccions que deixaven els professionals amb menys protecció que la població en general. A mesura que necessitaven material o gent, anaven relaxant els protocols i això ens va enfurismar. Ens vam sentir maltractats. Molts copets a l’esquena, però a l’hora de la veritat quedem deixats de la mà de Déu.