Societat

Memòria històrica

Els catalans d’Orador

David Ferrer posa noms, cares i biografia als 19 exiliats espanyols afusellats i cremats vius pels nazis en aquest poble de França en un llibre autoeditat

Setze dels morts, de cinc famílies de Barcelona, Sabadell i Montcada, eren nascuts a Catalunya o s’hi havien establert

L’autor critica la falta de reconeixement a les víctimes

“És una vergonya que encara no s’hagi reconegut les víctimes com es mereixen”, defensa Ferrer

El 10 de juny de 1944, quatre dies després del desembarcament de Normandia, una columna de divisió blindada Das Reich , de les Waffen SS alemanya, amb més d’un centenar de soldats, van entrar al poble d’Orador de Glana, a la zona rural del Llemosí, al centre de França, entre Llemotges i Poitiers. Els soldats van reunir tots els habitants del poble i van separar les dones dels homes i les criatures. Als homes els van afusellar i a les dones i infants els van tancar a l’església, on els van cremar vius. Aquests fets, una de les macabres històries protagonitzades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, és prou coneguda, sobretot a l’Estat francès. I també se sabia que entre els morts hi havia refugiats espanyols, republicans fugits del feixisme de Franco durant o després de la guerra civil. El que no se sabia era qui eren aquests morts i que no eren pas divuit, sinó dinou. I tot això se sap gràcies a David Ferrer Revull, un professor d’institut, llicenciat en filologia anglesa, que es va posar entre cella i cella “donar llum a una història, no se sap per què, oculta” i ho ha plasmat a Recuerda, un llibre autoeditat l’any passat. El llibre, a més, ha servit, en descobrir una dinovena víctima, per documentar que els assassinats a Orador de Glana, ara fa més de 75 anys, no van ser 642 com s’havia argumentat fins fa ben poc, sinó 643. De fet, un tribunal de Llemotges va reconèixer l’any passat a aquesta víctima descoberta per Ferrer, Ramona Domínguez Gil, el títol de Mort per França, que tenien la resta d’assassinats i que dona a les famílies una sèrie de drets.

Però, per què un professor d’anglès, no un historiador, s’embarca en aquesta aventura? Ferrer ho té clar: “Em semblava que era molt difícil d’argumentar que un fet tan greu, que va afectar gent propera a nosaltres, no estigués documentat.” L’autor va visitar la zona del Llemosí, acompanyant la seva filla, que feia un treball de recerca sobre la resistència, i va anar al Centre de la Memòria d’Orador , l’impressionant centre d’interpretació o museu memorial inaugurat l’any 1999 i que es troba a l’entrada de les restes del poble antic, tal com el van deixar els nazis quan el van abandonar, segons va decidir Charles de Gaulle en una visita que hi va fer el març del 1945. Ferrer va detectar errors en els noms dels refugiats espanyols que hi van morir i va decidir cercar-ne informació. “Trobaves coses, i Montserrat Roig, per exemple, s’hi referia a Els catalans als camps nazis, però no hi havia res específic, exhaustiu, de qui eren exactament, per què eren allà, d’on venien”, argumenta l’autor.

Va començar aquí un feixuc camí de tres anys i mig de feina, de recerca en arxius locals, en registres civils, en registres militars, dels bisbats, dels partits polítics que havien lluitat contra el feixisme, aquí i a França. I tot això amb una dificultat afegida, la falta d’informació ja inicial, que Ferrer considera “normal si es té en compte que eren refugiats, que hi havia ben poca documentació sobre ells, que dels nens no hi havia res de res i que el poble va ser totalment arrasat, no es va salvar res del foc”. Els nazis van apilar els cadàvers dels homes afusellats i les restes de les dones i nens cremats vius a l’església, les van tornar a cremar i les van enterrar en calç viva. Mentrestant, van calar foc a cadascuna de les cases del poble. S’hi van estar fins al 13 de juny, quan van marxar cap al front de Normandia. Una actuació que formava part de la doctrina del Nacht und Nebel nazi.

Setze eren catalans

Entre els dinou espanyols morts, n’hi havia setze que havien nascut a Catalunya o s’hi havien establert en les dècades dels anys vint i trenta. “Només una família, de tres membres, era d’Alcanyís i no havia passat per Catalunya, tot i que tenia família al Baix Empordà.” De les setze persones, agrupades en cinc famílies, hi havia dos homes, sis homes i onze criatures. “Dels homes hi havia alguna documentació, de les dones gairebé res i de les criatures, res”, explica. De fet, un dels problemes que es va trobar Ferrer va ser que el nom de soltera de la dona havia desaparegut, una pràctica habitual a França. El mètode per a la recerca d’informació era, doncs, mirar de trobar, com fos, la documentació d’un dels integrants de la família en algun registre civil. I això comptant que el lloc i data que constaven a Orador de Glana fossin correctes, cosa que no passava en molts casos. Un exemple que recull al llibre “és el d’una de les víctimes, identificada com a Carmen Espinosa Juanós, suposadament nascuda el 6 de setembre del 1914 a Barcelona, però que en realitat es deia Carme Juanós Sampé i va néixer 200 quilòmetres al sud de la capital catalana, a Vilalba dels Arcs (Terra Alta) l’any 1912”.

Una feina titànica com aquesta necessitava la bona voluntat de molta gent. “La resposta de les famílies va ser molt bona, molt receptives encara que jo no vingués d’una entitat, institució ni fes una tesi doctoral; de fet, en aquell moment no tenia ni la intenció de fer un llibre.” “En la mateixa línia –afegeix– la resposta dels registres civils, dels ajuntaments, del que anomenaria els estaments més locals, també va ser bona; ara, quan t’apropes a les institucions, la cosa canvia molt i no vaig tenir pas gaire ajuda.”

I el merescut reconeixement?

De fet, la queixa de Ferrer cap a les institucions va més enllà, ja que no entén com “a hores d’ara encara no s’hagi situat aquestes famílies al lloc que els correspon”. Només Sabadell, l’any 2018, va retre homenatge a dues de les víctimes, les germanes Angelina i Emília Masachs, de 7 i 11 anys. La seva germana gran, Maria Rosa, nascuda després de la massacre ja que els pares no eren al poble aquell fatídic dia, també viu actualment a la cocapital vallesana.

Ferrer té clar que “la seva història no és més punyent que la que van passar molts exiliats o deportats, però ho era prou per ser documentada i perquè les autoritats se’n recordin”. “En un moment donat –recorda– vaig pensar que havia d’acabar la feina per la dignitat de les víctimes, però no, les víctimes són molt dignes, ho havia d’acabar per la nostra, de dignitat, perquè és una vergonya que encara no se les hagi reconegut.”

250 exemplars
David Ferrer ha editat 250 exemplars de ‘Recuerda: españoles en la masacre de Oradour-sur-Glane’ i n’ha regalat un a cadascuna de les famílies i als arxius locals que li han facilitat la recerca. A més, ha cedit totes les seves descobertes al Centre de Memòria d’Orador de Glana. La recerca ha merescut el reconeixement de l’ Associació de Famílies dels Màrtirs d’Orador i ha estat convidat a impartir múltiples xerrades. Ferrer espera que el llibre obri la porta a més actes de record de les víctimes, “oblidades massa temps”.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.