Mor Joan Corbella, psiquiatre i divulgador científic
Es va convertir en un rostre popular per la seva difusió de la psiquiatria en diversos mitjans de comunicació
El psiquiatre i divulgador científic Joan Corbella va morir ahir a Palma a l’edat de 76 anys, segons va anunciar a Instagram la seva esposa, l’escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer. Corbella va esdevenir un personatge popular per les seves participacions als mitjans de comunicació, en què comentava aspectes relacionats amb la psiquiatria i la seva aplicació a la vida quotidiana. Entre altres mitjans, havia col·laborat amb TV3, IB3, Ràdio Barcelona, COPE, Ràdio Estel, Onda Cero i el suplement dominical del diari Avui. Una de les seves últimes aparicions a la televisió va tenir lloc el 15 de febrer de l’any passat, al programa Preguntes freqüents de TV3.
Nascut el 1945 a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), on el seu pare feia de metge, Corbella va seguir les passes professionals del seu pare i va estudiar medicina. Va ser quan va començar a treballar per al doctor Ramon Sarró, encara durant la seva època d’estudiant, que es va decantar per la psiquiatria com a especialitat.
Llibres de divulgació
Corbella va destacar en l’àmbit de la divulgació amb la publicació de diversos llibres sobre psiquiatria de gran èxit entre els lectors, com ara Una relació: pares i fills, Viure cada dia, El pas del temps en l’estat d’ànim, Tristeses i depressió, Por del silenci o Vida quotidiana. A més, també va escriure la novel·la D’avui per demà, amb la qual va guanyar el premi Ramon Llull l’any 1997. Corbella també va ser el coordinador de l’edició de l’Enciclopèdia Pràctica de la Psicologia.
L’any 2005 es va casar a Palma amb Maria de la Pau Janer, amb qui havia col·laborat en diversos espais de televisió i ràdio. Des de llavors s’havia establert a Mallorca. En el seu compte d’Instagram, l’escriptora mallorquina va acomiadar-se del seu marit amb un poema de Rainer Maria Rilke: “Al meu amor, Joan Corbella, en el dia de la seva mort: Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t, si em tapes les orelles podré igualment sentir-te, i podré sense peus anar vers tu i sense boca podré encara conjurar-te. Lleva’m els braços i t’agafaré amb el meu cor com si fos una mà; para’m el cor, bategarà el cervell; i si al meu cervell tu cales foc, llavors et portaré a la meva sang.”