El TS confirma que Uralita ha d’indemnitzar amb més de 2,3 milions familiars d’empleats i veïns de la fàbrica de Cerdanyola
El Suprem dona la raó a 39 persones pels danys provocats per l’ús d’amiant
El Tribunal Suprem ha confirmat que l’antiga Uralita haurà d’indemnitzar amb més de 2,3 milions d’euros 39 persones pels danys provocats per l’activitat industrial amb amiant a la fàbrica que tenia a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). Entre els afectats no només hi ha familiars d’empleats sinó que es reconeix el dret a indemnització de veïns de la fàbrica, que va funcionar entre 1907 i 1997. Un jutjat de primera instància va estimar la demanada només pel que fa als familiars dels treballadors de 1971 i 1977, mentre que l’Audiència Provincial de Madrid va ampliar la responsabilitat també sobre els veïns de la zona i sobre els familiars sense limitació temporal. Uralita va interposar un recurs contra aquesta decisió, que ara el Suprem desestima.
Els perjudicis al·legats pels demandats es basaven en la inhalació de fibres d’amiant per part dels familiars dels treballadors de l’empresa, que tornaven als domicilis amb la roba de la feina contaminada. A aquests se’ls coneix com a passius domèstics. La demanda afegia però el concepte de passius ambientals, que són aquelles persones que vivien en les immediacions de la fàbrica, que estava ubicada al límit entre Cerdanyola i Ripollet.
La Sala Civil considera que l’ús d’amiant en els processos industrials i especialment la inhalació de la pols que es desprenia en la fabricació de productes derivats, provocaven un “indiscutible risc per a la salut perfectament conegut com a mínim la dècada dels anys 40 del segle passat”. Així, defensa que l’empresa, actual Corporación Industrial de Materiales de Construcción S.A., tenia “perfecta constància” dels riscos que aquestes substàncies generaven per a la salut dels treballadors i de tercers, així com de la perillositat de l’activitat industrial que desenvolupava.
Pel que fa als veïns que vivien a prop de la fàbrica, defensa que l’empresa era conscient que la seva activitat era altament perillosa i això l’obligava a extremar les precaucions en un grau molt elevat i adoptar mesures eficients per tal d’evitar o disminuir els riscos. En canvi, considera que les circumstàncies acreditades durant el procés judicial demostren que “lluny d’observar-se aquest especial deure de cura exigible, es va incrementar el risc en la gestió”, segons ha informat el TS en una nota de premsa. El Suprem hi veu “deficiències” en el manteniment intern dels nivells de contaminació tant interna com ambiental.
Sobre els familiars dels treballadors, defensa que també es coneixia que la roba emprada pels empleats contenia fibres i pols d’amiant i assegura que l’empresa havia de ser coneixedora d’aquesta circumstància.
Per últim, la sala estima parcialment el recurs dels demandants en el sentit d’incloure en la indemnització el dany moral derivat de les plaques pleurals, que són una manifestació radiològica de l’exposició a l’amiant que implica un factor de risc, tot i que no comporta afectació pulmonar. En aquest sentit, té en compte el risc d’acabar agafant una malaltia derivada de l’amiant, el llarg període d’incertesa i el fet que els demandants viuen en una població amb un elevat percentatge de malalties d’aquestes característiques.