Investigadors de la UB troben “patrons similars” en l’evolució del llenguatge humà i el cant dels ocells
Un estudi sosté que els dos sistemes de comunicació es veuen afectats “negativament” per l’estrès
Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) han trobat “patrons similars” en l’evolució del llenguatge humà i el cant dels ocells.
L’estudi, publicat a la revista Trends in Cognitive Sciences, també assegura que “un menor impacte de les hormones de l’estrès” podria haver estat “crucial” en l’aprenentatge de la parla.
Així, tot i que la parla i el cant de les aus van evolucionar de manera independent, els autors assenyalen que els dos sistemes de comunicació estarien associats.
El document es basa en evidències de camps tan diverses com l’arqueologia, la genòmica evolutiva, la neurobiologia, el comportament animal o la recerca clínica sobre trastorns neuropsiquiàtrics.
El llenguatge és una de les capacitats més notables que té l’ésser humà i la forma com es va desenvolupar és una qüestió important de la biologia humana que investigadors de les universitats de Barcelona, Colònia i Tòquio han abordat en un article recent.
Hi han participat els experts de l’Institut de Sistemes Complexos de la UB (UBICS) Thomas O’Rourke i Pedro Tiago Martins, liderats pel professor d’investigació ICREA Cedric Boeckx.
Un aspecte central de l’enfocament sobre l’evolució del llenguatge és que es poden dilucidar els aspectes que el fan especial comparant-lo amb els sistemes de comunicació d’altres animals.
“La manera com els infants aprenen a parlar i com els ocells aprenen a cantar només es desenvolupa adequadament en presència de tutors adults”, expliquen els investigadors.
En aquest sentit, també ho relacionen directament amb les situacions d’estrès, que afecten “negativament” aquestes capacitats.
“Les aus sotmeses regularment a estrès durant el seu desenvolupament tenen un cant més estereotipat quan són adultes, mentre que els infants que pateixen problemes crònics d’aquest tipus són més susceptibles a desenvolupar tics repetitius, incloent-hi les vocalitzacions en el cas de la síndrome de Tourette”.
Un dels autors de l’article, Kazuo Okanoya, fa anys que estudia el maniquí carpó blanc, un ocell cantaire domesticat que té un cant variat i complex. El treball mostra que, igual que passa amb altres espècies domesticades, té una resposta debilitada a l’estrès i és menys agressiu.
L’impacte de la domesticació
Segons els investigadors, les diferències entre animals domèstics i salvatges són una altra de les “peces centrals en el trencaclosques de l’evolució del llenguatge humà”, ja que la nostra espècie comparteix amb altres animals domèstics “canvis físics” respecte a les espècies salvatges relacionades més properes.
Aquestes similituds no s’aturen en els trets físics. L’estudi també sosté que els genomes dels humans moderns i de múltiples espècies domesticades presenten canvis centrats en els mateixos gens.
Un nombre “desproporcionat” d’aquests gens sembla que regula negativament l’activitat de sistema neurotransmissor, que impulsa la resposta del cervell a les experiències estressants.
