Encara a l'escalf de la ‘roja'
Qui va afirmar que el progrés en la raça humana es mesurava entre altres coses per la substitució dels enfrontaments a les guerres pels enfrontaments esportius tenia raó. Les guerres no s'han acabat, però almenys, observant què ha passat a Espanya amb el campionat del món, val a dir que el futbol, com a teràpia col·lectiva, comença a ser insuperable. Només cal llegir les cartes al director dels diaris –de Madrid i de Barcelona– per adonar-se de la quantitat de gent que, amb la victòria mundialista, ha sublimat els seus desigs més profunds. Dit això, és obvi que aquesta actitud no és únicament espanyola. Si hi hagués selecció catalana, hauria passat igual. L'eufòria es desferma sempre. I es barreja perillosament l'esport amb el sentiment tribal. Va passar a l'Argentina –grotescament ultranacionalista–, però també a Itàlia, la darrera vegada. I a França l'anterior, etc. També s'esdevé amb el Barça (símbol de Catalunya) quan guanya. La imatge tribal es reforça amb la moda de pintar-se colors de guerra a la cara. I tot veient els reportatges on tants i tants aficionats pràcticament havien de tornar a hipotecar-se per gaudir del viatge inoblidable a Sud-àfrica, arribes a la conclusió que, darrere, hi ha algú que hi està guanyant molts diners.
Tant és, aquests dies a Espanya s'ha viscut una exageració patriòtica i unitarista. Fins i tot el president del govern central, en un atac de lucidesa, ha fet una actualització de la “conllevancia” d'Ortega. En el debat sobre l'estat de la Nació Única i Indivisible, va declarar respecte a determinats catalans que no se sentien espanyols: “Les podemos tapar la boca, pero como eso en democracia no parece que se pueda hacer, tenemos que respetar y limitar jurídicamente el alcance de esa realidad”. Efectivament, ja no ens podeu tapar la boca. I moltes gràcies pel respecte, tot i l'obligació. Però el millor és el final: vist que no et poden fer callar, almenys et limiten jurídicament l'abast del teu sentiment. Això és possible? Almenys, ho intenten. Tot a l'escalf de la roja.
Però, ja que això és un quadern de ciutat, voldria plantejar una qüestió als lectors. Hi ha una incongruència de base en les celebracions de les victòries futboleres: guanyes i ho celebres destruint casa teva. És com si un aturat, per celebrar que li ha sortit la feina de la seva vida, es dedica a destrossar el menjador de casa seva. La gran novetat, a Barcelona, amb la selecció espanyola, va ser la crema de senyeres, arbres i contenidors. Però la qüestió és: Per què passa això a les ciutats grans i no pas als pobles o a les ciutats petites i mitjanes? Un altre efecte del gregarisme, de l'anonimat urbà? Les ciutats paguen molts peatges. I aquest n'és un dels més importants. Que consti.
